Ves al contingut principal

Sant Narcís (II)

Sant Narcís és un barri recòndit de Girona, que malgrat tot aflora constantment enmig dels meus records. Durant anys les seves cases blanques i vermelles van ser el teló de fons de la meva infantesa i, encara ara, quan em trobo amb algun dels seus habitants sempre ens saludem amb aquella complicitat que només pot ser deguda al fet d’haver compartit alguna cosa essencial, algun secret recalcitrant, que la resta de gironins segur que ignora.
Deia Lord Byron que Venècia era l’illa més verda de la seva imaginació, però Byron no coneixia el meu barri i no sabia que hi podia haver illes d’una altra mena, com l’illa de Sant Narcís, envoltada per un riu capriciós, per les vies dels trens i pels dipòsits cilíndrics de la Campsa. Tanmateix, en la meva imaginació, Sant Narcís sempre serà una illa verda, on les fulles de les moreres floreixen eternament, perquè sempre és primavera quan un vol ser feliç recordant. Sempre he pensat que la vida és massa curta com per viure-la només una vegada, probablement per això prefereixo imaginar-la de nou cada dia. 
La lectura literària hi ajuda bastant, cada dia pots ser un personatge diferent, pots viure infinitat de vides, però sempre queden racons on només hi puc arribar amb la punta afilada del meu bolígraf. De fet suposo que, en la realitat real, el Sant Narcís que jo recordo ja no existeix, de la mateixa manera que ja no existeixen cap de les nostres infanteses. Suposo que ja no existeix ni en Carlitus, el nen més dolent del barri; ni la Susanna, la nena més bonica del meu carrer; ni en Pepín, el rei insuperable del bèlit; ni tampoc el malparit d’en Xicu, que sempre arribava fins allà on jo mai hagués gosat arribar.
Els records es van decantant lentament i al final només queda un lleu pòsit d’eternitat, n’hi ha que d’això en diu memòria, però potser és simplement la imaginació que va fermentant.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…