Ves al contingut principal

No em miris el cul

Deia el senyor Kant que es pot mesurar la intel·ligència d’un individu per la quantitat d’incerteses que és capaç de suportar. El món ens posa a prova cada dia i moltes vegades no som capaços de trobar les veritats i en el cas remot de trobar-les, després encara hem de tenir el coratge de dir-les.
La meva intel·ligència és un objecte fràgil i no sempre és capaç de resistir el embats terribles de la realitat i, sobretot, els absurds de la realitat política. Napoleó, que sabia molt de política i de guerres, assegurava que tant en una cosa com en l’altra una absurditat no és mai un obstacle. En els darrers temps la vida política catalana ha estat empedrada d’absurditats i malgrat tot ens hem anat sortint de tot, però ara s’ha acabat. La política, entesa com un joc, com un joc legítim, no sempre parteix de la veritat, el joc polític és una veritat que es va construint a mesura que es juga. Però quan s’arriba al final, el joc s’acaba i cal trobar explicacions a fets que analitzats des d’un altre punt de vista serien del tot inexplicables.
Em sap greu que en Pasqual Maragall hagi plegat, no sóc capaç, evidentment, d’analitzar-ne els perquès i molt menys de veure cap a on aniran ara els camins empedrats de la política catalana. Em sap greu que tanta paciència, tanta tenacitat i tanta determinació, es perdin en el no-res. No sé què em passa, però un cúmul d’incerteses em fan trontollar i m’aclaparen.
Diuen que en democràcia cada persona és un vot, jo, de fet, aquest vot el diposito a la urna cada vegada que es convoquen unes eleccions. Els militants dels partits polítics no sempre gaudeixen d’aquest dret i els socialistes en concret, que jo recordi, només l’han pogut exercir en dues ocasions en el si de la seva formació política: en aquelles primàries on va guanyar en Borrell contra l’Almunia i per confirmar en Pasqual Maragall com a candidat a la presidència de la Generalitat. Espero que ara, pel bé d’aquest partit i pel bé de la democràcia, també es faci d’aquesta manera. Si no és així, el joc democràtic haurà reculat fins als límits intolerables dels inicis de la transició.
En aquella època tots ens passejàvem pels carrers amb samarretes on portàvem inscrits els missatges i les consignes d’unes formacions polítiques que tot just acabaven de sortir de l’ou de la clandestinitat i que no sabien encara ben bé com fer arribar als ciutadans les seves propostes i els seus programes. Ara tot ha canviat, nosaltres ja no som tan joves i la democràcia hauria d’haver madurat el suficient com per no necessitar d’aquesta campanya permanent ni de consignes fonamentalistes que no porten enlloc.
L’altre dia vaig pensar tot això mentre feia cua a la caixa del súper. Una noia portava una brusa amb un missatge escrit a la part inferior de l’esquena on deia: “si pots, deixa de mirar-me el cul”. Aleshores vaig comprendre moltes coses i m’hagués agradat tenir algun polític en actiu al meu costat per a comentar-li la jugada.
4 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…