Ves al contingut principal

No em miris el cul

Deia el senyor Kant que es pot mesurar la intel·ligència d’un individu per la quantitat d’incerteses que és capaç de suportar. El món ens posa a prova cada dia i moltes vegades no som capaços de trobar les veritats i en el cas remot de trobar-les, després encara hem de tenir el coratge de dir-les.
La meva intel·ligència és un objecte fràgil i no sempre és capaç de resistir el embats terribles de la realitat i, sobretot, els absurds de la realitat política. Napoleó, que sabia molt de política i de guerres, assegurava que tant en una cosa com en l’altra una absurditat no és mai un obstacle. En els darrers temps la vida política catalana ha estat empedrada d’absurditats i malgrat tot ens hem anat sortint de tot, però ara s’ha acabat. La política, entesa com un joc, com un joc legítim, no sempre parteix de la veritat, el joc polític és una veritat que es va construint a mesura que es juga. Però quan s’arriba al final, el joc s’acaba i cal trobar explicacions a fets que analitzats des d’un altre punt de vista serien del tot inexplicables.
Em sap greu que en Pasqual Maragall hagi plegat, no sóc capaç, evidentment, d’analitzar-ne els perquès i molt menys de veure cap a on aniran ara els camins empedrats de la política catalana. Em sap greu que tanta paciència, tanta tenacitat i tanta determinació, es perdin en el no-res. No sé què em passa, però un cúmul d’incerteses em fan trontollar i m’aclaparen.
Diuen que en democràcia cada persona és un vot, jo, de fet, aquest vot el diposito a la urna cada vegada que es convoquen unes eleccions. Els militants dels partits polítics no sempre gaudeixen d’aquest dret i els socialistes en concret, que jo recordi, només l’han pogut exercir en dues ocasions en el si de la seva formació política: en aquelles primàries on va guanyar en Borrell contra l’Almunia i per confirmar en Pasqual Maragall com a candidat a la presidència de la Generalitat. Espero que ara, pel bé d’aquest partit i pel bé de la democràcia, també es faci d’aquesta manera. Si no és així, el joc democràtic haurà reculat fins als límits intolerables dels inicis de la transició.
En aquella època tots ens passejàvem pels carrers amb samarretes on portàvem inscrits els missatges i les consignes d’unes formacions polítiques que tot just acabaven de sortir de l’ou de la clandestinitat i que no sabien encara ben bé com fer arribar als ciutadans les seves propostes i els seus programes. Ara tot ha canviat, nosaltres ja no som tan joves i la democràcia hauria d’haver madurat el suficient com per no necessitar d’aquesta campanya permanent ni de consignes fonamentalistes que no porten enlloc.
L’altre dia vaig pensar tot això mentre feia cua a la caixa del súper. Una noia portava una brusa amb un missatge escrit a la part inferior de l’esquena on deia: “si pots, deixa de mirar-me el cul”. Aleshores vaig comprendre moltes coses i m’hagués agradat tenir algun polític en actiu al meu costat per a comentar-li la jugada.
4 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…