Ves al contingut principal

No em miris el cul

Deia el senyor Kant que es pot mesurar la intel·ligència d’un individu per la quantitat d’incerteses que és capaç de suportar. El món ens posa a prova cada dia i moltes vegades no som capaços de trobar les veritats i en el cas remot de trobar-les, després encara hem de tenir el coratge de dir-les.
La meva intel·ligència és un objecte fràgil i no sempre és capaç de resistir el embats terribles de la realitat i, sobretot, els absurds de la realitat política. Napoleó, que sabia molt de política i de guerres, assegurava que tant en una cosa com en l’altra una absurditat no és mai un obstacle. En els darrers temps la vida política catalana ha estat empedrada d’absurditats i malgrat tot ens hem anat sortint de tot, però ara s’ha acabat. La política, entesa com un joc, com un joc legítim, no sempre parteix de la veritat, el joc polític és una veritat que es va construint a mesura que es juga. Però quan s’arriba al final, el joc s’acaba i cal trobar explicacions a fets que analitzats des d’un altre punt de vista serien del tot inexplicables.
Em sap greu que en Pasqual Maragall hagi plegat, no sóc capaç, evidentment, d’analitzar-ne els perquès i molt menys de veure cap a on aniran ara els camins empedrats de la política catalana. Em sap greu que tanta paciència, tanta tenacitat i tanta determinació, es perdin en el no-res. No sé què em passa, però un cúmul d’incerteses em fan trontollar i m’aclaparen.
Diuen que en democràcia cada persona és un vot, jo, de fet, aquest vot el diposito a la urna cada vegada que es convoquen unes eleccions. Els militants dels partits polítics no sempre gaudeixen d’aquest dret i els socialistes en concret, que jo recordi, només l’han pogut exercir en dues ocasions en el si de la seva formació política: en aquelles primàries on va guanyar en Borrell contra l’Almunia i per confirmar en Pasqual Maragall com a candidat a la presidència de la Generalitat. Espero que ara, pel bé d’aquest partit i pel bé de la democràcia, també es faci d’aquesta manera. Si no és així, el joc democràtic haurà reculat fins als límits intolerables dels inicis de la transició.
En aquella època tots ens passejàvem pels carrers amb samarretes on portàvem inscrits els missatges i les consignes d’unes formacions polítiques que tot just acabaven de sortir de l’ou de la clandestinitat i que no sabien encara ben bé com fer arribar als ciutadans les seves propostes i els seus programes. Ara tot ha canviat, nosaltres ja no som tan joves i la democràcia hauria d’haver madurat el suficient com per no necessitar d’aquesta campanya permanent ni de consignes fonamentalistes que no porten enlloc.
L’altre dia vaig pensar tot això mentre feia cua a la caixa del súper. Una noia portava una brusa amb un missatge escrit a la part inferior de l’esquena on deia: “si pots, deixa de mirar-me el cul”. Aleshores vaig comprendre moltes coses i m’hagués agradat tenir algun polític en actiu al meu costat per a comentar-li la jugada.
4 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…