Ves al contingut principal

Barretades / S'acaba l'escola

No oblidaré mai aquell dia de setembre en què el meu fill va posar per primera vegada els peus a l’escola i jo darrere seu. Era el Verd, un col·legi del centre de Girona, ple de quitxalla cridanera i de mestres a punt de jubilar-se. Amb el temps els nostres fills han crescut i els mestres s’han anat renovant. A tots ens agrada formar part d’un paisatge determinat i durant uns anys ens hem sentit protagonistes d’una història, amb el col·legi Verd al fons.
Aquell dia, en què va començar aquesta història, érem un grup de pares desorientats, que encara no coneixíem del tot el nostre paper en aquesta vida. Només sabíem que deixàvem definitivament els nostres fills abandonats en mans estranyes. Els nostres fills de l’ànima ens miraven amb ulls d’animal acorralat, mentre les mestres ens empenyien cap a la porta amb cara d’haver lluitat, i haver perdut, en moltes batalles. El meu fill va sobreviure i nosaltres també. Amb el temps ens vam aprendre les normes de la casa, les taules de multiplicar, les capitals de les comarques, els verbs irregulars, les característiques del clima mediterrani, els dies de la setmana en anglès i que la llei de la gravetat afecta d’una manera especialment seriosa els dilluns a primera hora. Emil Cioran deia que donaria tots els paisatges del món pel paisatge de la seva infància. Ara en què estem a punt de deixar enrere aquest panorama de la infantesa dels nostres fills, potser no som conscients del tot del que representa; Cioran també deia que una civilització comença amb el mite i acaba en el dubte, però nosaltres, des del dia en què vam ser pares, que no vam deixar de viure en la incertesa. Hem digerit plegats moltes coses i ara tot es perdrà definitivament en el ventre immens de l’institut, només quan passem vora el mur que separa el col·legi Verd de la ciutat, recordarem tot allò que vam ser i que ja no som, tot allò que vam guanyar i que vam perdre i potser algun dia també regarem, com abans que nosaltres ho van fer altres, els arbres del pati amb una llagrimeta escadussera, que les arrels dels til·lers i el pollancre rebran amb l’agraïment que només saben demostrar els éssers civilitzats.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…