Ves al contingut principal

Barretades / Històries del CAP

A la senyora Elvira li agrada reflexionar, sobretot en veu alta, quan espera al centre d’atenció primària que el doctor li doni les receptes setmanals. Avui la filla de la senyora Elvira ha fet quaranta-sis anys, o són quaranta-set? De fet em penso que no ho ha sabut mai del tot, però la senyora Elvira sap que l’aniversari és avui. D’això, no n’hi ha cap mena de dubte.
La senyora Elvira està preocupada perquè el que no sap segur és qui anava abans del senyor Josep, un habitual de les receptes que li havia donat tanda i de cop i volta ha desaparegut, potser cansat de la conversa de l’Elvira. Un avi més gran que ella, però amb una sospitosa cara de bona salut, assegura que li toca a ell, però la senyora Elvira se’n malfia. La infermera intenta posar-hi pau, saludant els vells com si fossin de la família: “hola Elvireta, hola Pepet, com anem?” Viure té els seus riscos i a una determinada edat el millor que es pot contestar a una infermera és que anem tirant. La llei de la gravetat afecta d’una manera aclaparadora sobretot els dilluns al matí. Diuen que val més tenir futur que tenir passat, però la infermera sap per pròpia experiència que els que fan cua per recollir receptes del doctor Morales tenen més passat que futur. La senyora Elvira, quan deixa de pensar en el present instal·lat entre l’ordre discutible de les tandes, sempre parla del passat. La seva nena, que es diu Carolina, avui ha fet anys, però ella veu més sovint a la infermera del doctor Morales que la seva filla. “Anem tirant nena, anem tirant... que potser em toca a mi?” La senyora Elvira forma part d’un paisatge de malalts terminals de vida, abans es consolaven al reclinatori del confessionari, però ara és millor anar fins al CAP, no t’has de posar de genolls i en comptes d’avemaries el doctor et recepta pastilles de colors. El senyor Pepet sembla que finalment es dóna per vençut i gira la mirada mentre l’Elvireta entra victoriosa per la porta del doctor Morales. Amb la recepta a la mà surt cap a la farmàcia, la dependenta encara no sap que avui és l’aniversari de la Carolina: “qui és l’últim?”
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…