Ves al contingut principal

Barretades / Històries del CAP

A la senyora Elvira li agrada reflexionar, sobretot en veu alta, quan espera al centre d’atenció primària que el doctor li doni les receptes setmanals. Avui la filla de la senyora Elvira ha fet quaranta-sis anys, o són quaranta-set? De fet em penso que no ho ha sabut mai del tot, però la senyora Elvira sap que l’aniversari és avui. D’això, no n’hi ha cap mena de dubte.
La senyora Elvira està preocupada perquè el que no sap segur és qui anava abans del senyor Josep, un habitual de les receptes que li havia donat tanda i de cop i volta ha desaparegut, potser cansat de la conversa de l’Elvira. Un avi més gran que ella, però amb una sospitosa cara de bona salut, assegura que li toca a ell, però la senyora Elvira se’n malfia. La infermera intenta posar-hi pau, saludant els vells com si fossin de la família: “hola Elvireta, hola Pepet, com anem?” Viure té els seus riscos i a una determinada edat el millor que es pot contestar a una infermera és que anem tirant. La llei de la gravetat afecta d’una manera aclaparadora sobretot els dilluns al matí. Diuen que val més tenir futur que tenir passat, però la infermera sap per pròpia experiència que els que fan cua per recollir receptes del doctor Morales tenen més passat que futur. La senyora Elvira, quan deixa de pensar en el present instal·lat entre l’ordre discutible de les tandes, sempre parla del passat. La seva nena, que es diu Carolina, avui ha fet anys, però ella veu més sovint a la infermera del doctor Morales que la seva filla. “Anem tirant nena, anem tirant... que potser em toca a mi?” La senyora Elvira forma part d’un paisatge de malalts terminals de vida, abans es consolaven al reclinatori del confessionari, però ara és millor anar fins al CAP, no t’has de posar de genolls i en comptes d’avemaries el doctor et recepta pastilles de colors. El senyor Pepet sembla que finalment es dóna per vençut i gira la mirada mentre l’Elvireta entra victoriosa per la porta del doctor Morales. Amb la recepta a la mà surt cap a la farmàcia, la dependenta encara no sap que avui és l’aniversari de la Carolina: “qui és l’últim?”
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…