Ves al contingut principal

Barretades / Històries del CAP

A la senyora Elvira li agrada reflexionar, sobretot en veu alta, quan espera al centre d’atenció primària que el doctor li doni les receptes setmanals. Avui la filla de la senyora Elvira ha fet quaranta-sis anys, o són quaranta-set? De fet em penso que no ho ha sabut mai del tot, però la senyora Elvira sap que l’aniversari és avui. D’això, no n’hi ha cap mena de dubte.
La senyora Elvira està preocupada perquè el que no sap segur és qui anava abans del senyor Josep, un habitual de les receptes que li havia donat tanda i de cop i volta ha desaparegut, potser cansat de la conversa de l’Elvira. Un avi més gran que ella, però amb una sospitosa cara de bona salut, assegura que li toca a ell, però la senyora Elvira se’n malfia. La infermera intenta posar-hi pau, saludant els vells com si fossin de la família: “hola Elvireta, hola Pepet, com anem?” Viure té els seus riscos i a una determinada edat el millor que es pot contestar a una infermera és que anem tirant. La llei de la gravetat afecta d’una manera aclaparadora sobretot els dilluns al matí. Diuen que val més tenir futur que tenir passat, però la infermera sap per pròpia experiència que els que fan cua per recollir receptes del doctor Morales tenen més passat que futur. La senyora Elvira, quan deixa de pensar en el present instal·lat entre l’ordre discutible de les tandes, sempre parla del passat. La seva nena, que es diu Carolina, avui ha fet anys, però ella veu més sovint a la infermera del doctor Morales que la seva filla. “Anem tirant nena, anem tirant... que potser em toca a mi?” La senyora Elvira forma part d’un paisatge de malalts terminals de vida, abans es consolaven al reclinatori del confessionari, però ara és millor anar fins al CAP, no t’has de posar de genolls i en comptes d’avemaries el doctor et recepta pastilles de colors. El senyor Pepet sembla que finalment es dóna per vençut i gira la mirada mentre l’Elvireta entra victoriosa per la porta del doctor Morales. Amb la recepta a la mà surt cap a la farmàcia, la dependenta encara no sap que avui és l’aniversari de la Carolina: “qui és l’últim?”
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…