Ves al contingut principal

Barretades / El dia de la bèstia

Dimarts de la setmana passada va ser el 6 del 6 del 06, ben mirat cada dia es podrien celebrar casualitats d’aquest tipus, però aquesta vegada el número resultant coincideix amb una xifra que els supersticiosos li atribueixen poders malèfics. Fins i tot n’hi ha que esperaven que aquell dia es revelés la identitat de l’anticrist. Sempre hi ha gent disposada a creure’s qualsevol cosa, alguns deien que el món s’acabaria l’1 de gener del 2000 i encara anem tirant.
Però sempre queda algun pòsit de raó en aquesta mena de creences irracionals i la prova és que dimarts vam poder veure la cara real de la bèstia encarnada pels dirigents de la dreta espanyola. En aquest país tenim una dreta que no ens mereixem, una dreta que fa pudor de resclosit i de guerra civil. El PP s’ha convertit –o potser sempre ho ha estat?– en un partit homologable amb l’extrema dreta més recalcitrant, xenòfoba, intolerant i fatxenda. El PP tira pel dret, tenen un guió i el segueixen fil per randa, el problema és que aquest guió es va escriure als anys trenta del segle passat i la majoria dels seus autors van acabar al tribunal de Nuremberg. El feixisme sempre comença d’aquesta manera, no diu mai el seu nom i acusa els altres de ser-ho. El feixisme dorm, com el germen de la pesta –tal com deia Camus– fins que decideix sortir a la llum per empestar una ciutat feliç. El feixisme sempre comença respectant les normes de la democràcia i quan es passen de la ratlla sempre diuen que no n’hi ha per tant. Però no ens deixem enganyar, apartem el PP d’aquest joc amb les armes que encara tenim a mà, ara encara hi som a temps. Que el nostre vot, o la nostra abstenció no pugui ser utilitzada en el seu benefici. El dia 18 tenim l’oportunitat històrica de passar factura al PP, si votem que “sí” començarem a parar els peus a la bèstia, no esperem que sigui massa tard.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…