Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2006

Barretades / Història de Girona

Carles Rahola deia que tot sovint sentia un batre d’ales invisible damunt del seu cap quan passejava pels carrers de Girona i assegurava que era la història que passava. Els gironins som el que som, gràcies a aquesta història, que bat les seves ales amb la força inusitada d’un àngel de bronze. Som una comunitat i som una cultura que per assegurar-se la seva cohesió se serveix de la història, i per tant qualsevol eina que ens ajudi a preservar-la ha de ser benvinguda.
Els gironins som gent que treballa, que calla i que, generalment, paga els seus impostos, però que sobretot sent molt viva la pressió de la història. Girona és una ciutat que es mereixia tenir un llibre on es compilés definitivament tot aquest remanent de fets, que els artesans de la memòria van gratant incansablement dels arxius i de les biblioteques. Ara gràcies a la publicació que han dirigit i coordinat –de nou– en Lluís Costa i en Julià Maroto en tenim un a disposició dels lectors, dels erudits i de tots ciutadans.
H…

La festa major d'estiu

El 24 de juny és la festa major per excel·lència, la nit més curta i el dia més llarg, la terra descansa i es perfuma de farigola i de romaní. Els romans aquell dia sortien de nit a buscar el gram negre, o sigui la berbena, que collida en la nit del solstici proveïa de poders màgics, ventures i riqueses de tota mena. Fins i tot el Quixot, coneixedor dels costums i de les tradicions, va decidir arribar a Barcelona la vigília de Sant Joan. A la Ciutat Comtal en aquella època i fins gairebé al segle xx, era costum llançar gatets vius a les fogueres. A l’Empordà no deixaven que per aquestes festes hi intervinguessin dones, tenien por que si hi prenien part l’any esdevindria sec i desastrós pel camp. A Girona tampoc ens han faltat tradicions bèsties, per sort només perduren de forma simbòlica i generalment conservades per les religions hereves del paganisme –com és el cas de la catòlica–, pels amants de l’esoterisme i per les sectes maçòniques.  En l’actualitat, la nit de Sant Joan és sinòni…

No em miris el cul

Deia el senyor Kant que es pot mesurar la intel·ligència d’un individu per la quantitat d’incerteses que és capaç de suportar. El món ens posa a prova cada dia i moltes vegades no som capaços de trobar les veritats i en el cas remot de trobar-les, després encara hem de tenir el coratge de dir-les.
La meva intel·ligència és un objecte fràgil i no sempre és capaç de resistir el embats terribles de la realitat i, sobretot, els absurds de la realitat política. Napoleó, que sabia molt de política i de guerres, assegurava que tant en una cosa com en l’altra una absurditat no és mai un obstacle. En els darrers temps la vida política catalana ha estat empedrada d’absurditats i malgrat tot ens hem anat sortint de tot, però ara s’ha acabat. La política, entesa com un joc, com un joc legítim, no sempre parteix de la veritat, el joc polític és una veritat que es va construint a mesura que es juga. Però quan s’arriba al final, el joc s’acaba i cal trobar explicacions a fets que analitzats des d’un …

Barretades / S'acaba l'escola

No oblidaré mai aquell dia de setembre en què el meu fill va posar per primera vegada els peus a l’escola i jo darrere seu. Era el Verd, un col·legi del centre de Girona, ple de quitxalla cridanera i de mestres a punt de jubilar-se. Amb el temps els nostres fills han crescut i els mestres s’han anat renovant. A tots ens agrada formar part d’un paisatge determinat i durant uns anys ens hem sentit protagonistes d’una història, amb el col·legi Verd al fons.
Aquell dia, en què va començar aquesta història, érem un grup de pares desorientats, que encara no coneixíem del tot el nostre paper en aquesta vida. Només sabíem que deixàvem definitivament els nostres fills abandonats en mans estranyes. Els nostres fills de l’ànima ens miraven amb ulls d’animal acorralat, mentre les mestres ens empenyien cap a la porta amb cara d’haver lluitat, i haver perdut, en moltes batalles. El meu fill va sobreviure i nosaltres també. Amb el temps ens vam aprendre les normes de la casa, les taules de multiplica…

Barretades / Històries del CAP

A la senyora Elvira li agrada reflexionar, sobretot en veu alta, quan espera al centre d’atenció primària que el doctor li doni les receptes setmanals. Avui la filla de la senyora Elvira ha fet quaranta-sis anys, o són quaranta-set? De fet em penso que no ho ha sabut mai del tot, però la senyora Elvira sap que l’aniversari és avui. D’això, no n’hi ha cap mena de dubte.
La senyora Elvira està preocupada perquè el que no sap segur és qui anava abans del senyor Josep, un habitual de les receptes que li havia donat tanda i de cop i volta ha desaparegut, potser cansat de la conversa de l’Elvira. Un avi més gran que ella, però amb una sospitosa cara de bona salut, assegura que li toca a ell, però la senyora Elvira se’n malfia. La infermera intenta posar-hi pau, saludant els vells com si fossin de la família: “hola Elvireta, hola Pepet, com anem?” Viure té els seus riscos i a una determinada edat el millor que es pot contestar a una infermera és que anem tirant. La llei de la gravetat afecta …

Barretades / El dia de la bèstia

Dimarts de la setmana passada va ser el 6 del 6 del 06, ben mirat cada dia es podrien celebrar casualitats d’aquest tipus, però aquesta vegada el número resultant coincideix amb una xifra que els supersticiosos li atribueixen poders malèfics. Fins i tot n’hi ha que esperaven que aquell dia es revelés la identitat de l’anticrist. Sempre hi ha gent disposada a creure’s qualsevol cosa, alguns deien que el món s’acabaria l’1 de gener del 2000 i encara anem tirant.
Però sempre queda algun pòsit de raó en aquesta mena de creences irracionals i la prova és que dimarts vam poder veure la cara real de la bèstia encarnada pels dirigents de la dreta espanyola. En aquest país tenim una dreta que no ens mereixem, una dreta que fa pudor de resclosit i de guerra civil. El PP s’ha convertit –o potser sempre ho ha estat?– en un partit homologable amb l’extrema dreta més recalcitrant, xenòfoba, intolerant i fatxenda. El PP tira pel dret, tenen un guió i el segueixen fil per randa, el problema és que aqu…

Barretades / Inseguretat radiofònica

Vivim en un país insegur, de fet sempre hem viscut en un país problemàtic des que el món és món. Llevat dels quaranta anys de franquisme, en què vam viure en el més segur dels paradisos, que la inseguretat ciutadana ha campat a les seves i no ho han pogut solucionar lleves i lleves de Mossos d’Esquadra, de Sometents, de Guàrdies Civils, de Miquelets, d’Almogàvers o del que fos.
Quan jo era petit la moda era parlar dels Mau-Mau, ara són els lladres silenciosos, però tot plegat ve a ser el mateix. La meva àvia sempre ens deia que la por guarda la vinya. De vinyes, la majoria no en tenim, però de por tampoc en falta. Seguint aquesta tradició, els experts en seguretat recomanen que quan te’n vas de vacances uns dies és convenient guardar la casa seguint al peu de la lletra algunes normes elementals, com és no anar explicant pel barri els dies que seràs fora i procurar que algú et buidi la bústia regularment, sempre per donar la sensació que l’habitatge no està abandonat. Hi ha gent que tam…

Em sembla que “sí”

A mi em sembla que sí, que aquest Estatut és millor que el precedent. Serà que jo no hi entenc de política, però em dóna la sensació que aquest acord de Catalunya amb Espanya significa pujar un esgraó més en l’escala de l’autogovern. Potser no és el que algú havia somiat, però si voleu que us acabi de ser franc, en realitat tampoc he sabut mai realment què esperaven els que ara el venen com una claudicació. En tot cas segur que no és el que volien els del PP. Si dir “sí” a aquest Estatut vol dir “no” als dòbermans del neofeixisme espanyol, la jugada d’entrada ja és genial. Però també hi ha una altra cosa, em fa l’efecte que dir “sí” a aquest Estatut és l’única resposta coherent a la pregunta, dir “no” és plantejar un nou interrogant que cap de les forces polítiques catalanes seria capaç de respondre. Aprovem l’Estatut i després gestionem-lo bé. O sigui: des d’una òptica progressista i d’esquerres.

Barretades / Terra de llunes i estels

Quan arriba el mes de juny Sant Feliu de Pallerols ja és un poble rodejat de grills, de grills i d’automòbils, que no saben on aparcar, perquè a la vall d’Hostoles és temps de festa, de mulasses i cavallets. Sota l’ombra del santuari de la Salut i amb el candor característic dels pobles de la muntanya, hi onegen les banderes de la vila dels feliuans, amb tres estrelles d’argent malordenades sobre un fons de color blau, el mateix blau de fons del cel o del tel que cobreix les muntanyes en la llunyania.
El Firal, que té aires de plaça modernista, bull de feliuencs i feliuenques, endiumenjats i cridaners, que omplen totes les cadires dels bars. Parlen de les seves coses, amb aquell codi ocult de la gent de poble, que els que venim de ciutat no podrem arribar a comprendre mai, ni falta que fa, perquè probablement si ho entenguéssim s’acabaria de cop l’encant dels pobles com aquest. La gent de la vall d’Hostoles viu rodejada de faigs i d’alzines, de roures i de bedolls, d’embotits i xocolat…

Sant Narcís (II)

Sant Narcís és un barri recòndit de Girona, que malgrat tot aflora constantment enmig dels meus records. Durant anys les seves cases blanques i vermelles van ser el teló de fons de la meva infantesa i, encara ara, quan em trobo amb algun dels seus habitants sempre ens saludem amb aquella complicitat que només pot ser deguda al fet d’haver compartit alguna cosa essencial, algun secret recalcitrant, que la resta de gironins segur que ignora. Deia Lord Byron que Venècia era l’illa més verda de la seva imaginació, però Byron no coneixia el meu barri i no sabia que hi podia haver illes d’una altra mena, com l’illa de Sant Narcís, envoltada per un riu capriciós, per les vies dels trens i pels dipòsits cilíndrics de la Campsa. Tanmateix, en la meva imaginació, Sant Narcís sempre serà una illa verda, on les fulles de les moreres floreixen eternament, perquè sempre és primavera quan un vol ser feliç recordant. Sempre he pensat que la vida és massa curta com per viure-la només una vegada, probab…