Ves al contingut principal

Barretades / Una vida de gos

El meu gos no és del Barça. Gairebé n’estic segur. L’altre dia, entre petards, crits i patacades, l’animaló anava i venia amb la cua entre les cames; i ara, encara, quan veu en Laporta o els nois d’en Rijkaard per la tele s’amaga sota la taula del menjador. Què hi farem!, són coses de la natura i ell no ha triat ser un gos cendrós, enmig d’un univers humà fonamentalment blau i grana.
Jo tampoc sóc del Barça i el futbol me la sua, em sembla més aviat un esport de hooligans i de gamberros, però ho dissimulo. No m’agrada portar la contrària i cada vegada que vaig a fer la cervesa al bar de la cantonada, només entrar em poso a cridar “Visca el Barça i visca Catalunya!”, no fos cas que em confonguessin amb un periquito d’aquells que encara no es dóna per vençut, o, el que encara és pitjor, amb un gos cendrós, poruc i botifler. Què hi farem!, la vida és dura i ara encara haurem de suportar una temporadeta de celebracions i actes vandàlics diversos per la cosa aquesta de la lliga, la Champions i tot el que ens vingui al damunt. Després ja arribarà l’estiu, que és quan diuen que tota cuca viu, i tots tindrem l’oportunitat d’anar fent la nostra, fins i tot les reinetes mascle del Parc de les Casernes podran continuar remenant la cua i els periquitos es podran espolsar el borrissol sobrant de les ales. Però sobretot serà amb el referèndum de l’Estatut quan tots ens podrem divertir sobre manera. La gent com jo ho tenim molt clar: malgrat pensar que l’únic vot assenyat és el “sí”, votarem que “no” per tenir contents els amics d’ERC. Però, no fos cas que ens confonguessin amb els del PP, a uns direm que hem votat nul i als altres que ens hem abstingut. Tothom lloarà sense cap mena de dubte la nostra posició política, tothom menys el meu gos, que segurament em continuarà mirant amb els seus ulls de gos i amb cara de no comprendre res. Pobret! Ell no sap que la vida és molt complicada.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…