Ves al contingut principal

Barretades / Una vida de gos

El meu gos no és del Barça. Gairebé n’estic segur. L’altre dia, entre petards, crits i patacades, l’animaló anava i venia amb la cua entre les cames; i ara, encara, quan veu en Laporta o els nois d’en Rijkaard per la tele s’amaga sota la taula del menjador. Què hi farem!, són coses de la natura i ell no ha triat ser un gos cendrós, enmig d’un univers humà fonamentalment blau i grana.
Jo tampoc sóc del Barça i el futbol me la sua, em sembla més aviat un esport de hooligans i de gamberros, però ho dissimulo. No m’agrada portar la contrària i cada vegada que vaig a fer la cervesa al bar de la cantonada, només entrar em poso a cridar “Visca el Barça i visca Catalunya!”, no fos cas que em confonguessin amb un periquito d’aquells que encara no es dóna per vençut, o, el que encara és pitjor, amb un gos cendrós, poruc i botifler. Què hi farem!, la vida és dura i ara encara haurem de suportar una temporadeta de celebracions i actes vandàlics diversos per la cosa aquesta de la lliga, la Champions i tot el que ens vingui al damunt. Després ja arribarà l’estiu, que és quan diuen que tota cuca viu, i tots tindrem l’oportunitat d’anar fent la nostra, fins i tot les reinetes mascle del Parc de les Casernes podran continuar remenant la cua i els periquitos es podran espolsar el borrissol sobrant de les ales. Però sobretot serà amb el referèndum de l’Estatut quan tots ens podrem divertir sobre manera. La gent com jo ho tenim molt clar: malgrat pensar que l’únic vot assenyat és el “sí”, votarem que “no” per tenir contents els amics d’ERC. Però, no fos cas que ens confonguessin amb els del PP, a uns direm que hem votat nul i als altres que ens hem abstingut. Tothom lloarà sense cap mena de dubte la nostra posició política, tothom menys el meu gos, que segurament em continuarà mirant amb els seus ulls de gos i amb cara de no comprendre res. Pobret! Ell no sap que la vida és molt complicada.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…