Ves al contingut principal

Barretades / Una vida de gos

El meu gos no és del Barça. Gairebé n’estic segur. L’altre dia, entre petards, crits i patacades, l’animaló anava i venia amb la cua entre les cames; i ara, encara, quan veu en Laporta o els nois d’en Rijkaard per la tele s’amaga sota la taula del menjador. Què hi farem!, són coses de la natura i ell no ha triat ser un gos cendrós, enmig d’un univers humà fonamentalment blau i grana.
Jo tampoc sóc del Barça i el futbol me la sua, em sembla més aviat un esport de hooligans i de gamberros, però ho dissimulo. No m’agrada portar la contrària i cada vegada que vaig a fer la cervesa al bar de la cantonada, només entrar em poso a cridar “Visca el Barça i visca Catalunya!”, no fos cas que em confonguessin amb un periquito d’aquells que encara no es dóna per vençut, o, el que encara és pitjor, amb un gos cendrós, poruc i botifler. Què hi farem!, la vida és dura i ara encara haurem de suportar una temporadeta de celebracions i actes vandàlics diversos per la cosa aquesta de la lliga, la Champions i tot el que ens vingui al damunt. Després ja arribarà l’estiu, que és quan diuen que tota cuca viu, i tots tindrem l’oportunitat d’anar fent la nostra, fins i tot les reinetes mascle del Parc de les Casernes podran continuar remenant la cua i els periquitos es podran espolsar el borrissol sobrant de les ales. Però sobretot serà amb el referèndum de l’Estatut quan tots ens podrem divertir sobre manera. La gent com jo ho tenim molt clar: malgrat pensar que l’únic vot assenyat és el “sí”, votarem que “no” per tenir contents els amics d’ERC. Però, no fos cas que ens confonguessin amb els del PP, a uns direm que hem votat nul i als altres que ens hem abstingut. Tothom lloarà sense cap mena de dubte la nostra posició política, tothom menys el meu gos, que segurament em continuarà mirant amb els seus ulls de gos i amb cara de no comprendre res. Pobret! Ell no sap que la vida és molt complicada.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…