Ves al contingut principal

Sant Narcís (I)

En Pep era un nano del meu barri que vivia feliç al pati d’una casa, blanca com totes les cases del seu carrer i de tots els carrers i places que conformaven el gros del nostre univers conegut. En Pep regnava com un sultà de Constantinoble sobre les seves tres germanes més grans, que a dins del reducte familiar, i només en la intimitat que es cova sota les faldilles de les taules-camilla, li permetien tot o gairebé tot, sempre, això sí, sota el nom en codi de “Pepín”.
En Pepín Lòpez era l’enveja de tots nosaltres, sobretot quan es tractava de llançar el bèlit al més lluny possible. En Pep sempre era el rei, sota qualsevol circumstància i sense cap mena de dubte. En Pep havia arribat a disparar el bèlit per sobre dels arbres més alts de la plaça, per sobre de la casa de la senyora Marta i fins i tot havia arribat a caure a l’altre costat de la terra ignota que s’estenia més enllà del Güell. En Pepín Lòpez va ser el rei del bèlit fins al dia en què aquell tros de fusta arrodonida va entrar directament per la finestra de la parròquia i va anar a caure just sobre el clatell molsut de mossèn Joaquim.
Les seves germanes el van convèncer perquè es dediqués al futbol, un esport amb més futur i que es practicava en un camp reglamentari, molt més allunyat dels perills evidents de la vida parroquial. Aquella decisió va ser una gran pèrdua pel bèlit i Sant Narcís des d’aleshores que no tornà a despuntar mai més amb un campió de la talla d’en Pepín. 
Ara en Lòpez és caixer d’una entitat bancària i quan me’l trobo pel carrer el saludo amb aquell aire conspiratiu amb què ens saludem els antics habitants d’aquell barri recòndit de Girona i indefectiblement em passa per davant dels ulls, com una llambregada poderosa, la imatge d’aquell capellà ensotanat, amb la cara congestionada i cridant per la finestra paraules que mai ens hauríem imaginat que podien sortir de la boca d’un mossèn.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…