Ves al contingut principal

Barretades / Metafísica, democràcia i Estatut

L’altre dia, mentre esperava el meu fill al pati de la Casa de Cultura de Girona, pensava que aquell quadrilàter, més aviat fred i gris, tenia com una mena de ressonàncies metafísiques, en part potser per uns quants records de joventut i també, probablement, per tots els anys en què aquell indret va ser hospici provincial. Aquell pensament em va portar, amb una mena d’associació d’idees cap a una frase del filòsof francès Marcel Gauchet, on afirma que finalment hem esdevingut metafísicament demòcrates.
Diuen que bàsicament hi ha dos tipus d’individus, els que divideixen els individus en dos tipus i la resta. Jo sempre he tingut una certa debilitat, una tendència irrefrenable cap al maniqueisme. Sempre m’ha semblat que en el fons, en el fons del fons, sempre es pot trobar una còmoda dualitat salvadora que ens simplifiqui la vida, fins a l’extrem de no haver de triar més que entre dues opcions clares. Sí o no, fumar o no fumar, vi o cervesa, mar o muntanya, a casa teva o a la meva? Però la realitat sempre és molt més complexa, en Woody Allen ho va aprendre quan el van expulsar de l’institut per copiar en un examen de metafísica, i tot per, segons diu ell, intentar llegir els pensaments d’un company seu.
Però aquell dia, mentre jo pensava en la metafísica al pati de la Casa de Cultura, l’ombra punxeguda de tres xiprers solitaris es retallava contra un dels angles de l’edifici, aquells tres xiprers van esdevenir per un moment com una mena de plasmació gràfica –plàstica?– del panorama polític del nostre país. Voltaire deia que la metafísica és la novel·la de l’esperit i Jorge Luis Borges reblava el clau dient que només era una part de la literatura fantàstica. Només els ingenus poden creure que l’excepció confirma la regla, però és que a Catalunya ni tan sols som una excepció, som com per tot arreu: una cultura democràtica lleugerament decantada cap a la metafísica, que intenta retallar els seus contorns més punxeguts contra les parets no sempre definides d’un edifici nacional, que té tant a veure amb els sentiments com la metafísica amb la literatura fantàstica.
Paul Auster és en la mateixa mesura el novel·lista de Nova York, com en Woody Allen n’és el cineasta. Auster quan pot ens il·lumina amb sentències que van molt més enllà de la literatura, diu, per exemple, que la democràcia no funciona sola, que cal lluitar per ella cada dia, i que, sinó, ens arrisquem a perdre-la. Els tres xiprers de la Casa de Cultura ho tenen clar i un altre, solitari, al costat oposat, també. Tots saben que la realitat és dual i que la política moltes vegades fins i tot és bisexual. Tots saben que el millor per Catalunya és que guanyi el “sí”, que aquest Estatut és millor que l’anterior, que potser no és la resposta a totes les preguntes, però és indubtablement la resposta a una pregunta fonamental: volem seguir avançant pel camí de l’autogovern? L’única resposta, en democràcia, és sí, perquè les altres respostes només porten implícites respostes que ni la metafísica pot respondre.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…