Ves al contingut principal

Barretades / Metafísica, democràcia i Estatut

L’altre dia, mentre esperava el meu fill al pati de la Casa de Cultura de Girona, pensava que aquell quadrilàter, més aviat fred i gris, tenia com una mena de ressonàncies metafísiques, en part potser per uns quants records de joventut i també, probablement, per tots els anys en què aquell indret va ser hospici provincial. Aquell pensament em va portar, amb una mena d’associació d’idees cap a una frase del filòsof francès Marcel Gauchet, on afirma que finalment hem esdevingut metafísicament demòcrates.
Diuen que bàsicament hi ha dos tipus d’individus, els que divideixen els individus en dos tipus i la resta. Jo sempre he tingut una certa debilitat, una tendència irrefrenable cap al maniqueisme. Sempre m’ha semblat que en el fons, en el fons del fons, sempre es pot trobar una còmoda dualitat salvadora que ens simplifiqui la vida, fins a l’extrem de no haver de triar més que entre dues opcions clares. Sí o no, fumar o no fumar, vi o cervesa, mar o muntanya, a casa teva o a la meva? Però la realitat sempre és molt més complexa, en Woody Allen ho va aprendre quan el van expulsar de l’institut per copiar en un examen de metafísica, i tot per, segons diu ell, intentar llegir els pensaments d’un company seu.
Però aquell dia, mentre jo pensava en la metafísica al pati de la Casa de Cultura, l’ombra punxeguda de tres xiprers solitaris es retallava contra un dels angles de l’edifici, aquells tres xiprers van esdevenir per un moment com una mena de plasmació gràfica –plàstica?– del panorama polític del nostre país. Voltaire deia que la metafísica és la novel·la de l’esperit i Jorge Luis Borges reblava el clau dient que només era una part de la literatura fantàstica. Només els ingenus poden creure que l’excepció confirma la regla, però és que a Catalunya ni tan sols som una excepció, som com per tot arreu: una cultura democràtica lleugerament decantada cap a la metafísica, que intenta retallar els seus contorns més punxeguts contra les parets no sempre definides d’un edifici nacional, que té tant a veure amb els sentiments com la metafísica amb la literatura fantàstica.
Paul Auster és en la mateixa mesura el novel·lista de Nova York, com en Woody Allen n’és el cineasta. Auster quan pot ens il·lumina amb sentències que van molt més enllà de la literatura, diu, per exemple, que la democràcia no funciona sola, que cal lluitar per ella cada dia, i que, sinó, ens arrisquem a perdre-la. Els tres xiprers de la Casa de Cultura ho tenen clar i un altre, solitari, al costat oposat, també. Tots saben que la realitat és dual i que la política moltes vegades fins i tot és bisexual. Tots saben que el millor per Catalunya és que guanyi el “sí”, que aquest Estatut és millor que l’anterior, que potser no és la resposta a totes les preguntes, però és indubtablement la resposta a una pregunta fonamental: volem seguir avançant pel camí de l’autogovern? L’única resposta, en democràcia, és sí, perquè les altres respostes només porten implícites respostes que ni la metafísica pot respondre.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…