Ves al contingut principal

Barretades / Metafísica, democràcia i Estatut

L’altre dia, mentre esperava el meu fill al pati de la Casa de Cultura de Girona, pensava que aquell quadrilàter, més aviat fred i gris, tenia com una mena de ressonàncies metafísiques, en part potser per uns quants records de joventut i també, probablement, per tots els anys en què aquell indret va ser hospici provincial. Aquell pensament em va portar, amb una mena d’associació d’idees cap a una frase del filòsof francès Marcel Gauchet, on afirma que finalment hem esdevingut metafísicament demòcrates.
Diuen que bàsicament hi ha dos tipus d’individus, els que divideixen els individus en dos tipus i la resta. Jo sempre he tingut una certa debilitat, una tendència irrefrenable cap al maniqueisme. Sempre m’ha semblat que en el fons, en el fons del fons, sempre es pot trobar una còmoda dualitat salvadora que ens simplifiqui la vida, fins a l’extrem de no haver de triar més que entre dues opcions clares. Sí o no, fumar o no fumar, vi o cervesa, mar o muntanya, a casa teva o a la meva? Però la realitat sempre és molt més complexa, en Woody Allen ho va aprendre quan el van expulsar de l’institut per copiar en un examen de metafísica, i tot per, segons diu ell, intentar llegir els pensaments d’un company seu.
Però aquell dia, mentre jo pensava en la metafísica al pati de la Casa de Cultura, l’ombra punxeguda de tres xiprers solitaris es retallava contra un dels angles de l’edifici, aquells tres xiprers van esdevenir per un moment com una mena de plasmació gràfica –plàstica?– del panorama polític del nostre país. Voltaire deia que la metafísica és la novel·la de l’esperit i Jorge Luis Borges reblava el clau dient que només era una part de la literatura fantàstica. Només els ingenus poden creure que l’excepció confirma la regla, però és que a Catalunya ni tan sols som una excepció, som com per tot arreu: una cultura democràtica lleugerament decantada cap a la metafísica, que intenta retallar els seus contorns més punxeguts contra les parets no sempre definides d’un edifici nacional, que té tant a veure amb els sentiments com la metafísica amb la literatura fantàstica.
Paul Auster és en la mateixa mesura el novel·lista de Nova York, com en Woody Allen n’és el cineasta. Auster quan pot ens il·lumina amb sentències que van molt més enllà de la literatura, diu, per exemple, que la democràcia no funciona sola, que cal lluitar per ella cada dia, i que, sinó, ens arrisquem a perdre-la. Els tres xiprers de la Casa de Cultura ho tenen clar i un altre, solitari, al costat oposat, també. Tots saben que la realitat és dual i que la política moltes vegades fins i tot és bisexual. Tots saben que el millor per Catalunya és que guanyi el “sí”, que aquest Estatut és millor que l’anterior, que potser no és la resposta a totes les preguntes, però és indubtablement la resposta a una pregunta fonamental: volem seguir avançant pel camí de l’autogovern? L’única resposta, en democràcia, és sí, perquè les altres respostes només porten implícites respostes que ni la metafísica pot respondre.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…