Ves al contingut principal

Barretades / Joan Manel

Pel seu rostre hi navega constantment l’ombra arrodonida d’una incertesa, que naufraga sense remei sobre l’arc sempre ben tensat del seu somriure. Quan en Joan Manel riu els seus ulls s’acluquen com dos ratlles molt fines, perquè un filòsof no pot manifestar mai dues emocions sense estar preparant mentalment una nova pregunta, l’ombra d’una nova incertesa que li creix entre els pèls de la barba i les arrugues de la corbata.
En Joan Manel del Pozo és un home fonamentalment honrat, ell sap el que val moralment la justícia i, igual que en els passos sense barrera, que una utopia en pot estar amagant una altra. L’altre dia no s’estava de citar el bisbe Casaldàliga, en la presentació del també filòsof Daniel Innerarity, dient que una utopia és una veritat prematura. Però ell ha après també que la realització completa de qualsevol utopia comportaria el final de la història, el final dels conflictes, un espècie de Marbella de la filosofia on tots ens moriríem fatalment d’avorriment i de falsa felicitat. La majoria dels que ens sentim d’esquerres sabem que aquest paradís no és possible, però –tal com pensava Jules Renard– tots ens mereixem també que n’hi hagi un. En aquest paradís dels que sabem que no hi ha paradís en Joan Manel del Pozo sempre hi tindrà una cadira reservada, però ara li toca fer de conseller de la Generalitat. La utopia viatjarà durant una temporada en cotxe oficial. En la meva concepció particular d’una societat ideal, tots els filòsofs es mereixerien viatjar sempre en cotxe oficial, jo espero que en Joan Manel en pugui gaudir el màxim possible, d’aquesta manera sabré que les incerteses sempre arribaran a punt. Si en Joan Manel citava en Casaldàliga, jo em permetré el luxe d’acabar citant Tagore. Quan deia que “el poder d’un nen és el poder de créixer” volia dir que la veritable experiència és la capacitat de continuar tenint experiències. Segur que el nou conseller d’Educació sabrà encomanar aquesta capacitat als seus col·laboradors i el país, encara que sigui per poc temps, se’n veurà beneficiat.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…