Ves al contingut principal

Barretades / Joan Manel

Pel seu rostre hi navega constantment l’ombra arrodonida d’una incertesa, que naufraga sense remei sobre l’arc sempre ben tensat del seu somriure. Quan en Joan Manel riu els seus ulls s’acluquen com dos ratlles molt fines, perquè un filòsof no pot manifestar mai dues emocions sense estar preparant mentalment una nova pregunta, l’ombra d’una nova incertesa que li creix entre els pèls de la barba i les arrugues de la corbata.
En Joan Manel del Pozo és un home fonamentalment honrat, ell sap el que val moralment la justícia i, igual que en els passos sense barrera, que una utopia en pot estar amagant una altra. L’altre dia no s’estava de citar el bisbe Casaldàliga, en la presentació del també filòsof Daniel Innerarity, dient que una utopia és una veritat prematura. Però ell ha après també que la realització completa de qualsevol utopia comportaria el final de la història, el final dels conflictes, un espècie de Marbella de la filosofia on tots ens moriríem fatalment d’avorriment i de falsa felicitat. La majoria dels que ens sentim d’esquerres sabem que aquest paradís no és possible, però –tal com pensava Jules Renard– tots ens mereixem també que n’hi hagi un. En aquest paradís dels que sabem que no hi ha paradís en Joan Manel del Pozo sempre hi tindrà una cadira reservada, però ara li toca fer de conseller de la Generalitat. La utopia viatjarà durant una temporada en cotxe oficial. En la meva concepció particular d’una societat ideal, tots els filòsofs es mereixerien viatjar sempre en cotxe oficial, jo espero que en Joan Manel en pugui gaudir el màxim possible, d’aquesta manera sabré que les incerteses sempre arribaran a punt. Si en Joan Manel citava en Casaldàliga, jo em permetré el luxe d’acabar citant Tagore. Quan deia que “el poder d’un nen és el poder de créixer” volia dir que la veritable experiència és la capacitat de continuar tenint experiències. Segur que el nou conseller d’Educació sabrà encomanar aquesta capacitat als seus col·laboradors i el país, encara que sigui per poc temps, se’n veurà beneficiat.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…