Ves al contingut principal

Barretades / Flors i remors

Girona és una ciutat que ha sabut cultivar la seva imatge, amb qualsevol excusa atrau milers de persones que vénen a corre-cuita, àvides de flors, de fires o de qualsevol cosa. La solitària quietud dels seus jardins més closos es trenca permanentment per hordes de soferts turistes, gent de terra endins i de mar enllà, pagesos de rostoll, ciutadans de viles treballadores, jubilades amb ulleres fosques, nens menjant gelats de tots colors i joves amb motxilla a l’esquena. Tothom es veu en cor de venir a Girona.
Uns busquen les flors i no les troben, els altres busquen qui sap què i ho troben, però això sí, tots passen per aquesta Girona que, de tan imaginar-la, aviat semblarà una d’aquelles ciutats imaginàries d’Italo Calvino. Vindrà el dia en què els seus habitants ja no sabran ben bé quina és la real: la ciutat que s’emmiralla o el seu reflex perfecte sobre el vidre esmerilat. Aviat no sabrem si la veritat està en els seus silencis o en la remor persistent dels seus carrers. Mentrestant, sota uns núvols que busquen incessantment donar sentir a una primavera de manual, Girona intenta transformar-se novament. Allò que fou una exposició d’azalees i geranis s’ha convertit en un happening on tot s’hi val i on tot pot ser. El resultat, si hem de fer cas del nombre de visitants, és un èxit espectacular que la ciutat apunta, any rere any, en l’haver de la seva comptabilitat. Però hem d’anar en compte perquè aquesta mena de negocis s’assemblen massa amb aquelles estafes piramidals en què amb els diners dels nous es paga els interessos dels més antics. La ciutat hauria de saber oferir pedres allà on hi ha pedres, flors allà on hi ha flors –o n’hi hauria d’haver– i art en els museus. Els espectacles de carrer estan molt bé, però són actuacions efímeres que no queden, que desapareixen i que els ciutadans no senten del tot com a seves. Malgrat tot esperem que aquest negoci nostre amb les flors duri per molts anys i que quedi per als gironins alguna cosa més que la remor persistent dels visitants.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…