Ves al contingut principal

Barretades / Flors i remors

Girona és una ciutat que ha sabut cultivar la seva imatge, amb qualsevol excusa atrau milers de persones que vénen a corre-cuita, àvides de flors, de fires o de qualsevol cosa. La solitària quietud dels seus jardins més closos es trenca permanentment per hordes de soferts turistes, gent de terra endins i de mar enllà, pagesos de rostoll, ciutadans de viles treballadores, jubilades amb ulleres fosques, nens menjant gelats de tots colors i joves amb motxilla a l’esquena. Tothom es veu en cor de venir a Girona.
Uns busquen les flors i no les troben, els altres busquen qui sap què i ho troben, però això sí, tots passen per aquesta Girona que, de tan imaginar-la, aviat semblarà una d’aquelles ciutats imaginàries d’Italo Calvino. Vindrà el dia en què els seus habitants ja no sabran ben bé quina és la real: la ciutat que s’emmiralla o el seu reflex perfecte sobre el vidre esmerilat. Aviat no sabrem si la veritat està en els seus silencis o en la remor persistent dels seus carrers. Mentrestant, sota uns núvols que busquen incessantment donar sentir a una primavera de manual, Girona intenta transformar-se novament. Allò que fou una exposició d’azalees i geranis s’ha convertit en un happening on tot s’hi val i on tot pot ser. El resultat, si hem de fer cas del nombre de visitants, és un èxit espectacular que la ciutat apunta, any rere any, en l’haver de la seva comptabilitat. Però hem d’anar en compte perquè aquesta mena de negocis s’assemblen massa amb aquelles estafes piramidals en què amb els diners dels nous es paga els interessos dels més antics. La ciutat hauria de saber oferir pedres allà on hi ha pedres, flors allà on hi ha flors –o n’hi hauria d’haver– i art en els museus. Els espectacles de carrer estan molt bé, però són actuacions efímeres que no queden, que desapareixen i que els ciutadans no senten del tot com a seves. Malgrat tot esperem que aquest negoci nostre amb les flors duri per molts anys i que quedi per als gironins alguna cosa més que la remor persistent dels visitants.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…