Ves al contingut principal

Barretades / El planeta dels simis

Des de fa anys, científics vinculats a universitats americanes, com per exemple la Universitat de Princeton a Nova Jersey, estan realitzant estudis amb ximpanzés, orangutans i goril·les; probablement la investigadora més coneguda en aquest camp és la doctora Jane Goodall, fundadora del Jane Goodall Institute, dedicat a la investigació, recerca i conservació d’aquests primats.
Els treballs realitzats amb grans simis demostren que són capaços d’aprendre el llenguatge dels signes dels sordmuts i s’han fet descobriments sorprenents com, per exemple, que tenen la seva cultura, que són capaços de transmetre-la als seus fills, que conversen entre ells, que tenen pensaments privats, imaginació, records temporals, autoconsciència, empatia, capacitat d’enganyar, curiositat, sentit del temps, consciència de la mort i són capaços de mantenir una amistat que duri tota la vida. El que encara no han pogut demostrar és que tinguin ànima, però això, com tots vostès ja saben, només ho poden fer els catedràtics de teologia de les universitats de l’Opus Dei. El Projecte Gran Simi (The Great Ape Project), que agrupa tota una sèrie d’investigadors americans i europeus, pretén comprometre tota la comunitat internacional perquè concedeixi a aquests animals uns drets especials, que fins ara només ens havíem autoatorgat els humans, uns drets que es poden resumir en dos: el dret a la vida i el dret a la llibertat. Tot això no només em sembla bé, em sembla just i necessari, i em sorprèn que hi pugui haver qui s’hi oposi. Els teòlegs de l’Opus s’hi oposen, ells deuen tenir les seves raons que s’escapen del meu enteniment, però el meu enteniment, com tothom sap, no difereix gaire del dels grans simis.
Amb el meu enteniment de simi, l’altre dia vaig llegir un article del doctor Luis Rojas Marcos, que és el director de salut mental del Servei Sanitari de Nova York. Es veu que, segons un estudi que s’ha publicat recentment en revistes científiques americanes, la pregària de tercers per la salut d’un malalt pot ser seriosament perjudicial per la salut. Si bé en un estudi anterior s’afirmava que l’oració per part del pacient pot ser beneficiosa, aquest no era el cas quan eren altres els que resaven per ell. I és que quan el malalt sabia que el seu destí estava en altres mans, deixava de lluitar per la seva supervivència. La cosa quedava tan clara que el doctor Rojas Marcos acabava demanant que en cap cas ningú es posés a resar per ell. Potser per raons com aquesta he acabat pensant que el millor que poden fer els de l’Opus pels grans simis i per tots nosaltres és continuar la seva tasca piadosa en silenci. El dia en què es posin a resar avemaries a tot drap, poden acabar d’una vegada amb tot el fràgil ecosistema del nostre planeta, aquest planeta dominat per antropoides, més o menys peluts, que intenten viure la seva vida entre turbants i casulles.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…