Ves al contingut principal

Barretades / El planeta dels simis

Des de fa anys, científics vinculats a universitats americanes, com per exemple la Universitat de Princeton a Nova Jersey, estan realitzant estudis amb ximpanzés, orangutans i goril·les; probablement la investigadora més coneguda en aquest camp és la doctora Jane Goodall, fundadora del Jane Goodall Institute, dedicat a la investigació, recerca i conservació d’aquests primats.
Els treballs realitzats amb grans simis demostren que són capaços d’aprendre el llenguatge dels signes dels sordmuts i s’han fet descobriments sorprenents com, per exemple, que tenen la seva cultura, que són capaços de transmetre-la als seus fills, que conversen entre ells, que tenen pensaments privats, imaginació, records temporals, autoconsciència, empatia, capacitat d’enganyar, curiositat, sentit del temps, consciència de la mort i són capaços de mantenir una amistat que duri tota la vida. El que encara no han pogut demostrar és que tinguin ànima, però això, com tots vostès ja saben, només ho poden fer els catedràtics de teologia de les universitats de l’Opus Dei. El Projecte Gran Simi (The Great Ape Project), que agrupa tota una sèrie d’investigadors americans i europeus, pretén comprometre tota la comunitat internacional perquè concedeixi a aquests animals uns drets especials, que fins ara només ens havíem autoatorgat els humans, uns drets que es poden resumir en dos: el dret a la vida i el dret a la llibertat. Tot això no només em sembla bé, em sembla just i necessari, i em sorprèn que hi pugui haver qui s’hi oposi. Els teòlegs de l’Opus s’hi oposen, ells deuen tenir les seves raons que s’escapen del meu enteniment, però el meu enteniment, com tothom sap, no difereix gaire del dels grans simis.
Amb el meu enteniment de simi, l’altre dia vaig llegir un article del doctor Luis Rojas Marcos, que és el director de salut mental del Servei Sanitari de Nova York. Es veu que, segons un estudi que s’ha publicat recentment en revistes científiques americanes, la pregària de tercers per la salut d’un malalt pot ser seriosament perjudicial per la salut. Si bé en un estudi anterior s’afirmava que l’oració per part del pacient pot ser beneficiosa, aquest no era el cas quan eren altres els que resaven per ell. I és que quan el malalt sabia que el seu destí estava en altres mans, deixava de lluitar per la seva supervivència. La cosa quedava tan clara que el doctor Rojas Marcos acabava demanant que en cap cas ningú es posés a resar per ell. Potser per raons com aquesta he acabat pensant que el millor que poden fer els de l’Opus pels grans simis i per tots nosaltres és continuar la seva tasca piadosa en silenci. El dia en què es posin a resar avemaries a tot drap, poden acabar d’una vegada amb tot el fràgil ecosistema del nostre planeta, aquest planeta dominat per antropoides, més o menys peluts, que intenten viure la seva vida entre turbants i casulles.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…