Ves al contingut principal

Barretades / El planeta dels simis

Des de fa anys, científics vinculats a universitats americanes, com per exemple la Universitat de Princeton a Nova Jersey, estan realitzant estudis amb ximpanzés, orangutans i goril·les; probablement la investigadora més coneguda en aquest camp és la doctora Jane Goodall, fundadora del Jane Goodall Institute, dedicat a la investigació, recerca i conservació d’aquests primats.
Els treballs realitzats amb grans simis demostren que són capaços d’aprendre el llenguatge dels signes dels sordmuts i s’han fet descobriments sorprenents com, per exemple, que tenen la seva cultura, que són capaços de transmetre-la als seus fills, que conversen entre ells, que tenen pensaments privats, imaginació, records temporals, autoconsciència, empatia, capacitat d’enganyar, curiositat, sentit del temps, consciència de la mort i són capaços de mantenir una amistat que duri tota la vida. El que encara no han pogut demostrar és que tinguin ànima, però això, com tots vostès ja saben, només ho poden fer els catedràtics de teologia de les universitats de l’Opus Dei. El Projecte Gran Simi (The Great Ape Project), que agrupa tota una sèrie d’investigadors americans i europeus, pretén comprometre tota la comunitat internacional perquè concedeixi a aquests animals uns drets especials, que fins ara només ens havíem autoatorgat els humans, uns drets que es poden resumir en dos: el dret a la vida i el dret a la llibertat. Tot això no només em sembla bé, em sembla just i necessari, i em sorprèn que hi pugui haver qui s’hi oposi. Els teòlegs de l’Opus s’hi oposen, ells deuen tenir les seves raons que s’escapen del meu enteniment, però el meu enteniment, com tothom sap, no difereix gaire del dels grans simis.
Amb el meu enteniment de simi, l’altre dia vaig llegir un article del doctor Luis Rojas Marcos, que és el director de salut mental del Servei Sanitari de Nova York. Es veu que, segons un estudi que s’ha publicat recentment en revistes científiques americanes, la pregària de tercers per la salut d’un malalt pot ser seriosament perjudicial per la salut. Si bé en un estudi anterior s’afirmava que l’oració per part del pacient pot ser beneficiosa, aquest no era el cas quan eren altres els que resaven per ell. I és que quan el malalt sabia que el seu destí estava en altres mans, deixava de lluitar per la seva supervivència. La cosa quedava tan clara que el doctor Rojas Marcos acabava demanant que en cap cas ningú es posés a resar per ell. Potser per raons com aquesta he acabat pensant que el millor que poden fer els de l’Opus pels grans simis i per tots nosaltres és continuar la seva tasca piadosa en silenci. El dia en què es posin a resar avemaries a tot drap, poden acabar d’una vegada amb tot el fràgil ecosistema del nostre planeta, aquest planeta dominat per antropoides, més o menys peluts, que intenten viure la seva vida entre turbants i casulles.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…