Ves al contingut principal

Barretades / El Parc de les Casernes

Les mares i els pares passegen amb pas flegmàtic, mentre els seus fills corren darrere d’incomptables pilotes. Sobre els camins arquejats del Parc de les Casernes hi corre la vida de la ciutat, però a una velocitat completament diferent. Hi ha dies de primavera en què, per una raó o l’altra, és millor no començar a escriure; avui potser seria millor callar i quedar-se mirant aquest cel de color blau impermeable, que sembla el fons d’escriptori de la pantalla d’un ordinador amortitzat.
Però precisament avui sembla com si les paraules fossin l’única cosa que s’interposa entre nosaltres i el cel. Dos coloms vigilants es passegen entre les taules de la terrassa del bar, tot buscant les engrunes del seu paradís. El Parc de les Casernes és una extensió definida de terreny, que conté els materials necessaris per a fer feliços tots els ciutadans aclaparats, com a mínim durant una estona. Quan hi entres no sembla que siguis a Girona, hi ha herba, arbres i aigua, un tel d’aigua animat per uns quants brolladors. La capa és tan fina que qualsevol que volgués travessar l’estany de costat a costat, semblaria com si caminés en olor de santedat. El lloc, en el seu conjunt és un encert, els gironins l’aprofiten a fons. Potser no és prou net, ni prou cuidat, ni prou gran, però és el parc que ens podem permetre. La ciutat es mereixeria més espais com aquest, a resguard del brogit fora de mida i dels sorolls absurds que inunden sense pietat els carrers de la nostra vida.
El Parc de les Casernes coincideix una mica amb el paisatge imaginari d’aquell futur que tal vegada havíem somiat, en un deliri de joventut. Potser per aquesta raó, quan el visitem, ens envaeix una sensació de “dejà vu”, d’haver-lo vist, com si fos la cosa més normal del món, però quan sortim de nou a la ciutat ens adonem que la realitat és més feixuga i que potser faríem bé a continuar somiant. Diuen que el problema és que un acaba trobant allò que busca i que el futur –tal com deia Vazquez Montalbán– no és tant com l’havíem somiat sinó tal com l’havíem temut. Els coloms finalment aixequen el vol, entre les paraules que floten entre els arbres i els núvols, les paraules que s’escapen sense remei del meu bolígraf i que no tenen prou força per a enganxar-se sobre el paper del meu bloc. Si aneu al Parc de les Casernes i les trobeu entre les branques d’un avet o d’una palmera, o flotant sobre les aigües mig encantades de l’estany, no les toqueu, deixeu-les estar, potser algun dia floriran.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…