Ves al contingut principal

Barretades / El Parc de les Casernes

Les mares i els pares passegen amb pas flegmàtic, mentre els seus fills corren darrere d’incomptables pilotes. Sobre els camins arquejats del Parc de les Casernes hi corre la vida de la ciutat, però a una velocitat completament diferent. Hi ha dies de primavera en què, per una raó o l’altra, és millor no començar a escriure; avui potser seria millor callar i quedar-se mirant aquest cel de color blau impermeable, que sembla el fons d’escriptori de la pantalla d’un ordinador amortitzat.
Però precisament avui sembla com si les paraules fossin l’única cosa que s’interposa entre nosaltres i el cel. Dos coloms vigilants es passegen entre les taules de la terrassa del bar, tot buscant les engrunes del seu paradís. El Parc de les Casernes és una extensió definida de terreny, que conté els materials necessaris per a fer feliços tots els ciutadans aclaparats, com a mínim durant una estona. Quan hi entres no sembla que siguis a Girona, hi ha herba, arbres i aigua, un tel d’aigua animat per uns quants brolladors. La capa és tan fina que qualsevol que volgués travessar l’estany de costat a costat, semblaria com si caminés en olor de santedat. El lloc, en el seu conjunt és un encert, els gironins l’aprofiten a fons. Potser no és prou net, ni prou cuidat, ni prou gran, però és el parc que ens podem permetre. La ciutat es mereixeria més espais com aquest, a resguard del brogit fora de mida i dels sorolls absurds que inunden sense pietat els carrers de la nostra vida.
El Parc de les Casernes coincideix una mica amb el paisatge imaginari d’aquell futur que tal vegada havíem somiat, en un deliri de joventut. Potser per aquesta raó, quan el visitem, ens envaeix una sensació de “dejà vu”, d’haver-lo vist, com si fos la cosa més normal del món, però quan sortim de nou a la ciutat ens adonem que la realitat és més feixuga i que potser faríem bé a continuar somiant. Diuen que el problema és que un acaba trobant allò que busca i que el futur –tal com deia Vazquez Montalbán– no és tant com l’havíem somiat sinó tal com l’havíem temut. Els coloms finalment aixequen el vol, entre les paraules que floten entre els arbres i els núvols, les paraules que s’escapen sense remei del meu bolígraf i que no tenen prou força per a enganxar-se sobre el paper del meu bloc. Si aneu al Parc de les Casernes i les trobeu entre les branques d’un avet o d’una palmera, o flotant sobre les aigües mig encantades de l’estany, no les toqueu, deixeu-les estar, potser algun dia floriran.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…