Ves al contingut principal

Barretades / La República

El 14 d’abril de 1931 els pobles d’Espanya van tenir un somni, van somniar que la llibertat i el progrés podien anar de la mà, que amb la justícia i l’educació es podia forjar un país nou, un país definitivament modern. Aquell somni, independentment de qualsevol altre judici, era un somni plausible que fou estroncat per un alçament militar, avalat pels estats feixistes que poc després van provocar l’esclat de la Segona Guerra Mundial.
Cada vegada són menys els que, passats setanta-cinc anys, poden encara recordar aquells fets. La mort ha anat fent pagar meticulosament el seu delme, però, més enllà dels testimonis de primera mà, ens queda encara latent en l’aire aquella ventada d’esperança que fou l’adveniment de la República. Mai al nostre país s’havia vist una florida com aquella. L’any 1931 Girona donà un suport total a la República en les eleccions del 12 d’abril. Els partits republicans van guanyar d’una manera aclaparadora en gairebé tots el districtes de la ciutat. En només tres anys, el primer ajuntament democràtic va construir més escoles que la monarquia en segles i que el franquisme fins molts anys després. El record d’aquella república de 1931 va ser durant quatre decennis un ròssec d’esperança en la comptabilitat de la nostra història. Els valors que la República reivindicà segueixen encara vigents, són, ni més ni menys, els mateixos que ara invoquem en la nostra democràcia, els mateixos que continuem defensant tots nosaltres cada dia. Recordar ara aquells valors és continuar apostant pel futur, un futur que no hauria de veure’s mai més estroncat ni per la barbàrie d’uns ni per la follia dels altres. Tots els que ens sentim hereus d’aquells ideals de progrés ens toca agafar el testimoni i seguir endavant en aquesta nova república que ara anomenem democràcia, enarborant de nou les banderes de la llibertat i recuperant la veu i la memòria de tots aquells que durant massa temps hagueren de callar.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…