Ves al contingut principal

Barretades / La República

El 14 d’abril de 1931 els pobles d’Espanya van tenir un somni, van somniar que la llibertat i el progrés podien anar de la mà, que amb la justícia i l’educació es podia forjar un país nou, un país definitivament modern. Aquell somni, independentment de qualsevol altre judici, era un somni plausible que fou estroncat per un alçament militar, avalat pels estats feixistes que poc després van provocar l’esclat de la Segona Guerra Mundial.
Cada vegada són menys els que, passats setanta-cinc anys, poden encara recordar aquells fets. La mort ha anat fent pagar meticulosament el seu delme, però, més enllà dels testimonis de primera mà, ens queda encara latent en l’aire aquella ventada d’esperança que fou l’adveniment de la República. Mai al nostre país s’havia vist una florida com aquella. L’any 1931 Girona donà un suport total a la República en les eleccions del 12 d’abril. Els partits republicans van guanyar d’una manera aclaparadora en gairebé tots el districtes de la ciutat. En només tres anys, el primer ajuntament democràtic va construir més escoles que la monarquia en segles i que el franquisme fins molts anys després. El record d’aquella república de 1931 va ser durant quatre decennis un ròssec d’esperança en la comptabilitat de la nostra història. Els valors que la República reivindicà segueixen encara vigents, són, ni més ni menys, els mateixos que ara invoquem en la nostra democràcia, els mateixos que continuem defensant tots nosaltres cada dia. Recordar ara aquells valors és continuar apostant pel futur, un futur que no hauria de veure’s mai més estroncat ni per la barbàrie d’uns ni per la follia dels altres. Tots els que ens sentim hereus d’aquells ideals de progrés ens toca agafar el testimoni i seguir endavant en aquesta nova república que ara anomenem democràcia, enarborant de nou les banderes de la llibertat i recuperant la veu i la memòria de tots aquells que durant massa temps hagueren de callar.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…