Ves al contingut principal

Barretades / Els últims càtars

Amb quatre dies de festa ens hem permès el luxe de fugir cap al nord. Cap al nord, com tothom sap, hi ha la França, un país que abans visitàvem amb devoció i que ara veiem amb uns altres ulls, probablement perquè el món ha donat moltes voltes i nosaltres no ens hem quedat precisament quiets.
Els Pirineus són un punt d’inflexió de la història, de la geologia i de moltes altres ciències que encara es veuen en cor de dividir el món en vessants successius i que sovint formen part d’un mateix problema. Pels catalans, travessar encara les collades que ens separen de les valls fecundes de l’Arieja, és sempre un viatge iniciàtic cap als orígens de la nostra llengua i de la nostra història.
Pujar fins a Montsegur seria com una mena d’experiència mística si no fos perquè ben aviat vam mostrar símptomes d’esgotament. Malgrat tot puc dir que jo vaig poder fer el cim, tinc la prova en forma de tiquet d’entrada al castell, expedit per un francès, digne descendent de Simó de Montfort, que va cobrar-me quatre euros per la suada. Ja de baixada unes noies, que es feien fotos desenfadades sobre l’estela del prat dels cremats, ens van preguntar si érem catalans i si era cert que s’havia de pagar per entrar al castell. De fet la majoria dels que regàvem aquell dia amb la nostra suor el camí de pujada a Montsegur erem catalans, però jo, que aleshores ja em sentia com un dels últims càtars, només pensava a arribar a l’hotel i estirar-me sobre el llit.
Els llits d’hotel són un bon lloc per a assajar noves postures, particularment puc assegurar que en vaig trobar dos o tres de noves per a poder-me llegir d’una tirada La verdad de Agamenón, un llibre imprescindible d’un escriptor gironí que, per un d’aquells atzars de la història i de la geologia, escriu en castellà i exhibeix un cognom extremeny. Mentre llegia els articles d’en Cercas, els núvols es passejaven pel cel com una mena d’animals cansats i els coloms que volaven sobre els teulats de Mirepoix, anaven i venien de les cases a les gàrgoles i de les gàrgoles als arbres. En un diumenge de resurrecció, les gàrgoles són com una mena de ganyotes petrificades que resten immòbils sota els núvols inquiets. I els núvols semblen les barbes ensucrades d’un déu llunyà, d’un déu cruel que va deixar morir el seu fill a mans dels homes que havia pastat a imatge i semblança seva.
Després d’haver llegit el conte, que a manera d’epíleg, clou el llibre, sortim fins a la plaça del poble. Allà, sota l’embalum metàl·lic del mercat, el New Chump Change Quartet va desgranant melodies en forma de swing. Tres parelles ballen amb un entusiasme calculat, entre el vol indiferent dels coloms i sota la mirada grisa de les gàrgoles. Mentrestant a l’interior de la catedral, il·luminada per un gòtic sense manies –i sense manaies–, s’escolta la salmòdia d’un capellà que diu missa en francès. Potser són massa coses que volen viure en un article curt com aquest: en Cercas, Montsegur, Mirepoix, el swing, França i els francesos. Si em volen fer cas, facin com aquell papa que va iniciar la darrera croada contra els albigesos dient allò de: “Mateu-los tots, que Déu ja reconeixerà els seus.”
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…