Ves al contingut principal

Barretades / Els últims càtars

Amb quatre dies de festa ens hem permès el luxe de fugir cap al nord. Cap al nord, com tothom sap, hi ha la França, un país que abans visitàvem amb devoció i que ara veiem amb uns altres ulls, probablement perquè el món ha donat moltes voltes i nosaltres no ens hem quedat precisament quiets.
Els Pirineus són un punt d’inflexió de la història, de la geologia i de moltes altres ciències que encara es veuen en cor de dividir el món en vessants successius i que sovint formen part d’un mateix problema. Pels catalans, travessar encara les collades que ens separen de les valls fecundes de l’Arieja, és sempre un viatge iniciàtic cap als orígens de la nostra llengua i de la nostra història.
Pujar fins a Montsegur seria com una mena d’experiència mística si no fos perquè ben aviat vam mostrar símptomes d’esgotament. Malgrat tot puc dir que jo vaig poder fer el cim, tinc la prova en forma de tiquet d’entrada al castell, expedit per un francès, digne descendent de Simó de Montfort, que va cobrar-me quatre euros per la suada. Ja de baixada unes noies, que es feien fotos desenfadades sobre l’estela del prat dels cremats, ens van preguntar si érem catalans i si era cert que s’havia de pagar per entrar al castell. De fet la majoria dels que regàvem aquell dia amb la nostra suor el camí de pujada a Montsegur erem catalans, però jo, que aleshores ja em sentia com un dels últims càtars, només pensava a arribar a l’hotel i estirar-me sobre el llit.
Els llits d’hotel són un bon lloc per a assajar noves postures, particularment puc assegurar que en vaig trobar dos o tres de noves per a poder-me llegir d’una tirada La verdad de Agamenón, un llibre imprescindible d’un escriptor gironí que, per un d’aquells atzars de la història i de la geologia, escriu en castellà i exhibeix un cognom extremeny. Mentre llegia els articles d’en Cercas, els núvols es passejaven pel cel com una mena d’animals cansats i els coloms que volaven sobre els teulats de Mirepoix, anaven i venien de les cases a les gàrgoles i de les gàrgoles als arbres. En un diumenge de resurrecció, les gàrgoles són com una mena de ganyotes petrificades que resten immòbils sota els núvols inquiets. I els núvols semblen les barbes ensucrades d’un déu llunyà, d’un déu cruel que va deixar morir el seu fill a mans dels homes que havia pastat a imatge i semblança seva.
Després d’haver llegit el conte, que a manera d’epíleg, clou el llibre, sortim fins a la plaça del poble. Allà, sota l’embalum metàl·lic del mercat, el New Chump Change Quartet va desgranant melodies en forma de swing. Tres parelles ballen amb un entusiasme calculat, entre el vol indiferent dels coloms i sota la mirada grisa de les gàrgoles. Mentrestant a l’interior de la catedral, il·luminada per un gòtic sense manies –i sense manaies–, s’escolta la salmòdia d’un capellà que diu missa en francès. Potser són massa coses que volen viure en un article curt com aquest: en Cercas, Montsegur, Mirepoix, el swing, França i els francesos. Si em volen fer cas, facin com aquell papa que va iniciar la darrera croada contra els albigesos dient allò de: “Mateu-los tots, que Déu ja reconeixerà els seus.”
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…