Ves al contingut principal

Barretades / Els últims càtars

Amb quatre dies de festa ens hem permès el luxe de fugir cap al nord. Cap al nord, com tothom sap, hi ha la França, un país que abans visitàvem amb devoció i que ara veiem amb uns altres ulls, probablement perquè el món ha donat moltes voltes i nosaltres no ens hem quedat precisament quiets.
Els Pirineus són un punt d’inflexió de la història, de la geologia i de moltes altres ciències que encara es veuen en cor de dividir el món en vessants successius i que sovint formen part d’un mateix problema. Pels catalans, travessar encara les collades que ens separen de les valls fecundes de l’Arieja, és sempre un viatge iniciàtic cap als orígens de la nostra llengua i de la nostra història.
Pujar fins a Montsegur seria com una mena d’experiència mística si no fos perquè ben aviat vam mostrar símptomes d’esgotament. Malgrat tot puc dir que jo vaig poder fer el cim, tinc la prova en forma de tiquet d’entrada al castell, expedit per un francès, digne descendent de Simó de Montfort, que va cobrar-me quatre euros per la suada. Ja de baixada unes noies, que es feien fotos desenfadades sobre l’estela del prat dels cremats, ens van preguntar si érem catalans i si era cert que s’havia de pagar per entrar al castell. De fet la majoria dels que regàvem aquell dia amb la nostra suor el camí de pujada a Montsegur erem catalans, però jo, que aleshores ja em sentia com un dels últims càtars, només pensava a arribar a l’hotel i estirar-me sobre el llit.
Els llits d’hotel són un bon lloc per a assajar noves postures, particularment puc assegurar que en vaig trobar dos o tres de noves per a poder-me llegir d’una tirada La verdad de Agamenón, un llibre imprescindible d’un escriptor gironí que, per un d’aquells atzars de la història i de la geologia, escriu en castellà i exhibeix un cognom extremeny. Mentre llegia els articles d’en Cercas, els núvols es passejaven pel cel com una mena d’animals cansats i els coloms que volaven sobre els teulats de Mirepoix, anaven i venien de les cases a les gàrgoles i de les gàrgoles als arbres. En un diumenge de resurrecció, les gàrgoles són com una mena de ganyotes petrificades que resten immòbils sota els núvols inquiets. I els núvols semblen les barbes ensucrades d’un déu llunyà, d’un déu cruel que va deixar morir el seu fill a mans dels homes que havia pastat a imatge i semblança seva.
Després d’haver llegit el conte, que a manera d’epíleg, clou el llibre, sortim fins a la plaça del poble. Allà, sota l’embalum metàl·lic del mercat, el New Chump Change Quartet va desgranant melodies en forma de swing. Tres parelles ballen amb un entusiasme calculat, entre el vol indiferent dels coloms i sota la mirada grisa de les gàrgoles. Mentrestant a l’interior de la catedral, il·luminada per un gòtic sense manies –i sense manaies–, s’escolta la salmòdia d’un capellà que diu missa en francès. Potser són massa coses que volen viure en un article curt com aquest: en Cercas, Montsegur, Mirepoix, el swing, França i els francesos. Si em volen fer cas, facin com aquell papa que va iniciar la darrera croada contra els albigesos dient allò de: “Mateu-los tots, que Déu ja reconeixerà els seus.”
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…