Ves al contingut principal

Barretades / Aragó i Masó

Girona no és Florència, ni tant sols és Venècia, posats a comparar-la amb Itàlia potser seria més escaient agermanar-la amb la Siena medieval, o amb la Cuneo provinciana, o amb la Rimini d’Amacord. Perquè Girona és una ciutat petita, grisa i situada en un racó del mapa, es miri per on es miri.
Ja fa dies vaig sentir a en Narcís-Jordi Aragó argumentar la conveniència de l’any Masó, deia aleshores que en Rafel Masó –el seu avi– no era un personatge del passat, perquè si hagués aguantat tot el cicle vital que li pertocava hauria viscut fins a mitjans dels anys seixanta. Per tant és evident que Masó no és personatge del passat sinó del present. Per en Narcís-Jordi Aragó el passat és una cosa que va acabar dramàticament el 18 de juliol de 1936, després va venir la guerra, la postguerra i el present. Acabat el present començà la transició i ara estem instal·lats en un futur imprevisible i inquietant. En Narcís-Jordi és un personatge d’aquest futur de Girona que es passeja cada matí fins al quiosc, esquivant la seva pròpia ombra i que no saluda a ningú sense haver llegit abans, com a mínim, cinc diaris. Jo me’l miro de lluny, igual que el seu avi segurament es miraria de petit aquells darrers herois del setges de Girona. En Narcís-Jordi és un heroi d’aquella guerra en què uns quants lluitaren per tot allò que era evident. Stendhal, que era un senyor que havia viatjat per Itàlia, deia que la veritable pàtria és allà on hi ha més individus que se t’assemblen. A mi m’agrada pensar que m’assemblo a en Narcís-Jordi, o que un dia m’hi assemblaré. Mentrestant seguiré mirant-lo de lluny, amb el respecte que es mereixen els patriotes i quan tingui oportunitat el reverenciaré fins allà on m’arribi l’esquena. Girona no serà mai Florència, ni tant sols Venècia, però com a mínim encara podem lluir personatges com en Narcís-Jordi Aragó i Masó, que un dia van creure en el futur i es van dedicar a fer-lo possible.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…