Ves al contingut principal

Barretades / Salt

Salt no és un poble normal, és com el pot de la barreja. En els seus carrers s’hi amalgamen, s’hi condensen tots els nostres anhels i totes les nostres pors. Els seus habitants són fills del capvespre i esperen sempre que arribi un dia millor. Però els dies millors no arriben, perquè Salt no és un poble normal, és un estat crepuscular.
Els gironins, quan veiem que el sol s’amaga darrera de les xemeneies de la casa de la Punxa, sabem que els saltencs encara gaudiran de dos o tres minuts més de llum que nosaltres. Aquest fenomen sempre ens ha preocupat. En el fons no podem comprendre com aquest sol, que té la generositat d’aparèixer expressament per a nosaltres sobre les alzines de la muntanya dels Àngels, després es desfaci entre el desordre de la plana de Salt. El sol s’hauria d’apagar definitivament en entrar en contacte amb les aigües inquietants que corren pel fons del tàlveg del Güell. Una vegada, probablement per evitar aquests malentesos, els gironins vam intentar annexionar-nos aquella vila, i, efectivament, durant uns anys el sol va desaparèixer d’una manera més equànime, o sigui, entre els pins de cal Gegant. Ara, després de vint-i-tres anys de separació, seguim pensant que alguna cosa no vam fer prou bé. Els gironins, que som fills de la matinada, caminem amb el cap cot tot el dia, pensant amb les nostres coses i no recordem que més enllà de la terra de ningú de Santa Eugènia hi batega encara el cor dels saltencs. Sota el teulat de can Panxut o entre les parets de les Bernardes, encara hi ha gent que pensa, que estima i que recorda. Entre els camps minúsculs de les hortes, encara hi ha gent que és capaç d’arrelar-se. Esperem que algun dia els saltencs i els gironins decidim retrobar-nos. Si us sembla bé quedem un dia, al punt del migdia, davant de can Ninetes i fem les paus. El sol sabrà fer justícia i ens il·luminarà a tots per igual.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…