Ves al contingut principal

Repensar Girona

Una ciutat és l’obra col·lectiva de molta gent. Es va construint pacientment al llarg de molt de temps. Una ciutat és la suma de moltes voluntats a vegades contradictòries i oposades. Pels seus carrers i places hi corre el doll constant de vida dels seus ciutadans, que va deixant un pòsit de cultura i de civilització.
La societat del coneixement troba en les ciutats l’indret on es condensa la seva creativitat; la ciutat és el node local de la gran xarxa global del saber. La ciutat, les ciutats, no han de ser un problema, un interrogant, sinó una resposta, una solució. La ciutat és l’escenari definitiu on l’humanitat ha de desenvolupar tots els seus potencials i on ha de resoldre la majoria dels seus conflictes.
Diuen que tota ciutat és un estat d’ànim i Girona va ser durant molt de temps un animal sense esma, que lluïa a la cara un color cendrós de moribund i sobre les seves pedres s’hi projectava la fosca presència de convents i de casernes, enquistats en la seva pell com un mal endèmic. Sortosament no hi ha mal que cent anys duri, tot i que a Girona vam estar a punt de parir una criatura amb cua de porquet, com el darrer i desgraciat representant de la nissaga dels Buendia a “Cien años de soledad”. Malgrat tot la història va jugar a favor nostre i la democràcia arribà abans que la ciutat no es malmetés definitivament. Ara, però, cal una nova embranzida. Girona i la seva àrea metropolitana es mereixen anar molt més enllà i algú ha de començar a pensar en aquest nou projecte de ciutat, o d’àrea metropolitana, que ens ha de permetre fer-la habitable per a les properes generacions.
La ciutat és l’horitzó més immediat de la política democràtica i els polítics que han de governar-la, més enllà de la gestió diària i de l’administració rutinària, han de saber orientar els processos a llarg terme, que han de muntar les bastides d’una convivència pacífica, pròspera i justa. No ens hem de deixar vèncer per la desmoralització i la desmobilització. Només des d’una òptica de progrés es pot encarar el futur de Girona i de la resta de ciutats del nostre país, i només –al meu entendre– les forces polítiques d’esquerres poden lluitar realment contra el desordre del neoliberalisme i la desigualtat, que uns sectors econòmics dominants volen imposar com si fos l’ordre natural de les coses. Girona, estic segur, encara té aquesta capacitat d’aixecar el cap i de continuar mirant endavant. Diuen que la millor recompensa de l’home és encara el seu somni. Si ens posem tots a pensar-hi, segur que serem capaços de construir un nou somni sostenible i dinàmic, que ens permeti encarar amb seguretat els nous reptes d’un segle que només ha començat a despertar-se.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…