Ves al contingut principal

Barretades / El melic

Diuen que a Girona sempre ens mirem massa el melic. Anem per parts. Melic és una paraula que utilitzem quan no volem pronunciar “llombrígol”. La meva àvia, que en pau descansi, sempre em deia: “nen, no et toquis tant el llombrígol”. O sigui que el melic és aquesta depressió arrodonida que tots tenim al bell mig de la panxa.
Però el problema dels gironins no és que ens mirem massa el melic, les nostres pobres vertebres cervicals se’n ressentirien i tots aniríem pel carrer amb el cap cot, com en una pel·lícula de zombis. El problema, més aviat, és que ens mirem massa el melic dels altres. Per exemple, ja em perdonaran, però s’han fixat vostès en aquesta munió de melics arrodonits –i amb piercing– que ens envaeix últimament? Segur que sí, segur que s’hi han fixat i segur que la seva consciència els diu que s’hi han fixat massa. Veuen com tinc raó? Qui no s’ha sentit torbat pel somriure murri d’un melic jove?, per la ganyota obliqua d’un melic provocador?, o per la mirada esquerpa d’un melic adolescent? Heus aquí un problema gravíssim, de mala consciència col·lectiva, del qual no se n’han fet ressò els diaris. I perquè? –pregunto jo– perquè els periodistes no surten ja de la seva llodriguera i ens expliquen tota la veritat sobre els llombrígols? Quin interès llord, llosc i llòbrec poden tenir tota aquesta llopada de llobatons de la premsa per a no parlar-ne? no serà que es miren massa el melic? I els polítics mentrestant què fan? Afartar-se de llobarros i de llonganisses! On són els sacerdots, i tots el guardians de la moral púbica, quan de veres els necessitem. N’hi ha per a llogar-hi cadires! Tenim un problema de melics i ningú fa res per solucionar-ho, només cal sortir al carrer per adonar-se’n. No és ni una qüestió de melindros ni de melons, el problema està en el melic. I, a més, ja n’hi ha prou de sentir-nos dir allò del “vosaltres rai”, com si els nostres melics fossin diferents dels seus...
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…