Ves al contingut principal

Barretades / CEIP Antònia Adroher

Hi ha indrets de la ciutat que encara fan olor de nou, barris on tot just s’han començat a desembalar els paquets dels equipaments bàsics. Aquí un CAP, allà una biblioteca i més enllà un col·legi d’educació primària. Els instituts, els centres de detenció de menors, les narcosales i els geriàtrics generalment vénen després.
A la zona que abans s’anomenava simplement com a Girona Sud o Girona 2, des de fa uns anys que hi ha unes barraques prefabricades provisionals que allotgen a uns nens de primària, això que ara en diuen petrés, pequatre i pecinc. A algú li va semblar que seria una bona idea posar-li el nom també provisori de CEIP Mas Quintana. Aquestes aules aviat desapareixeran per deixar pas a una escola de veritat, d’aquelles que porten la signatura d’un arquitecte i que després s’esquerden. Quan arribi aquell moment el nom que fins ara era provisional esdevindrà definitiu. Abans que això succeeixi, l’ajuntament faria bé posant-hi un nom escaient, que no ens passi com al l’escola del Pla de Palau que, per un designi inescrutable d’algun obscur funcionari, va quedar per sempre més com a CEIP Pla de Girona! Si el problema és de manca d’imaginació, jo els hi puc donar una idea. Hi ha una mestra que fou la primera dona regidora de l’ajuntament de Girona i que va ser premiada amb el dubtós privilegi de donar nom a un carrer esquifit i sense cap escala de veïns. Em refereixo a l’Antònia Adroher i Pasqual, una dona que a més va patir la repressió i l’exili, que va lluitar pel retorn de les nostres llibertat i que participà activament, fins al darrer alè, en la vida política ciutadana. Ella més que ningú s’ho mereix, ara seria un bon moment per a reparar aquell error del carrer i de passada de donar nom a una escola abans que s’hi enquisti una denominació que no té res a veure amb l’educació. Seria bona idea que per una vegada allà on els mestres hi planten la llavor del coneixement, s’hi plantés també, tal com va fer ella, la llavor dels somnis.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…