Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2006

Barretades / 40 anys de La Salle

La meva memòria és com un pou insondable, ja no recordo gairebé res del que hauria de recordar. No recordo la taula del set, ni els rius d’Espanya, ni el nom dels reis catòlics, ni les preguntes del catecisme i òbviament tampoc les seves respostes. Per no recordar, no recordo ni el nom dels meus amics, ni el cognom dels meus enemics, ni el malnom dels meus professors; per no recordar, no recordo ni haver anat mai a l’escola dels hermanos.
I malgrat tot, seria segurament un matí de setembre, un matí gris i fúnebre de 1966, que presagiava una llarga tardor fosca i trista, en què probablement vaig començar el meu primer curs al col·legi de La Salle de Girona. Ara fa quaranta anys, però ho he oblidat tot, en la profunditat no mesurable del pou de la meva memòria. He oblidat tots aquells dies d’angoixa i de tedi entre els murs freds d’aquell col·legi, he oblidat les sotanes endolades i les banderes brutes, els himnes ratllats i els santcristos sagnants, els dictats sense sentit i els sermon…

Barretades / Domeny

Per mi, fins fa ben poc, Domeny era només un indret remot, que només semblava persistir en la memòria de la meva mare. Era la casilla del peó caminer, unes cases de pagès habitades per gent d’un altre segle, una església derruïda durant la guerra i un cementiri llunyà, on hi van reposar en silènci, durant molts anys, els ossos de pagesa de la meva besàvia, fins que la mà benèvola de la seva néta els va portar al cementiri vell de Girona, a reunir-se amb els del seu marit.
Domeny sempre ha estat lluny, en el meu record. La història complexa del segle XX va anar dibuixant sobre sobre el seu plànol les estructures d’un futur agredolç. Primer van ser les cases barates de Germans Sàbat, després la ferida punyent de l’autopista i la mola industrial de la fàbrica del Nescafé. I entre una cosa i l’altra, uns “albergues provisionales” que es van eternitzar durant molt de temps en els camps de Fontajau. Després la ciutat va ser més indulgent i va anar traçant carrers més amples, avingudes saneja…

22 de març

Potser vindrà el dia en què sabrem comptar els morts, tots els morts. Potser vindrà el dia en què sabrem abraçar-nos sobre la terra verda i podrem comptar, definitivament, tots els colors del verd. Potser vindrà el dia en què sabrem pronunciar tots els noms, sense recança, sense por, en pau i amb el cor sencer. Potser vindrà el dia en què l’esperança vencerà i tots sabrem estar en el nostre lloc i alçar la vista i aguantar la mirada. Potser aquest dia vindrà, avui sabem que serà possible.

Barretades / Visca el PP!

La democràcia, quan funciona bé, és una menja fada. És un sistema polític fonamentalment avorrit i gris. Si no fos per la sal del sistema parlamentari, la política no sortiria mai dels despatxos de l’administració i no interessaria absolutament a ningú, començant evidentment pels periodistes. De fet jo mateix fa un temps vaig estar temptat de deixar de banda la política per a dedicar-me a altres activitats més divertides, però la política es resisteix a abandonar-me.
Aristòtil deia que l’home és un animal polític. Amb el temps les sentències dels antics grecs han quedat consolidades com a veritats irrefutables i tot el que s’ha escrit després són només notes a peu de pàgina. Potser ara caldria una nota per adaptar la sentencia d’Aristòtil als temps que corren a Espanya, perquè si bé l’home és un animal polític, hi ha polítics que semblen més animals que homes. És el cas del PP, un partit polític que ha decidit agafar la drecera del populisme, de la demagògia, del revisionisme, del xovi…

Barretades / El melic

Diuen que a Girona sempre ens mirem massa el melic. Anem per parts. Melic és una paraula que utilitzem quan no volem pronunciar “llombrígol”. La meva àvia, que en pau descansi, sempre em deia: “nen, no et toquis tant el llombrígol”. O sigui que el melic és aquesta depressió arrodonida que tots tenim al bell mig de la panxa.
Però el problema dels gironins no és que ens mirem massa el melic, les nostres pobres vertebres cervicals se’n ressentirien i tots aniríem pel carrer amb el cap cot, com en una pel·lícula de zombis. El problema, més aviat, és que ens mirem massa el melic dels altres. Per exemple, ja em perdonaran, però s’han fixat vostès en aquesta munió de melics arrodonits –i amb piercing– que ens envaeix últimament? Segur que sí, segur que s’hi han fixat i segur que la seva consciència els diu que s’hi han fixat massa. Veuen com tinc raó? Qui no s’ha sentit torbat pel somriure murri d’un melic jove?, per la ganyota obliqua d’un melic provocador?, o per la mirada esquerpa d’un mel…

Barretades / Salt

Salt no és un poble normal, és com el pot de la barreja. En els seus carrers s’hi amalgamen, s’hi condensen tots els nostres anhels i totes les nostres pors. Els seus habitants són fills del capvespre i esperen sempre que arribi un dia millor. Però els dies millors no arriben, perquè Salt no és un poble normal, és un estat crepuscular.
Els gironins, quan veiem que el sol s’amaga darrera de les xemeneies de la casa de la Punxa, sabem que els saltencs encara gaudiran de dos o tres minuts més de llum que nosaltres. Aquest fenomen sempre ens ha preocupat. En el fons no podem comprendre com aquest sol, que té la generositat d’aparèixer expressament per a nosaltres sobre les alzines de la muntanya dels Àngels, després es desfaci entre el desordre de la plana de Salt. El sol s’hauria d’apagar definitivament en entrar en contacte amb les aigües inquietants que corren pel fons del tàlveg del Güell. Una vegada, probablement per evitar aquests malentesos, els gironins vam intentar annexionar-nos …

Barretades / CEIP Antònia Adroher

Hi ha indrets de la ciutat que encara fan olor de nou, barris on tot just s’han començat a desembalar els paquets dels equipaments bàsics. Aquí un CAP, allà una biblioteca i més enllà un col·legi d’educació primària. Els instituts, els centres de detenció de menors, les narcosales i els geriàtrics generalment vénen després.
A la zona que abans s’anomenava simplement com a Girona Sud o Girona 2, des de fa uns anys que hi ha unes barraques prefabricades provisionals que allotgen a uns nens de primària, això que ara en diuen petrés, pequatre i pecinc. A algú li va semblar que seria una bona idea posar-li el nom també provisori de CEIP Mas Quintana. Aquestes aules aviat desapareixeran per deixar pas a una escola de veritat, d’aquelles que porten la signatura d’un arquitecte i que després s’esquerden. Quan arribi aquell moment el nom que fins ara era provisional esdevindrà definitiu. Abans que això succeeixi, l’ajuntament faria bé posant-hi un nom escaient, que no ens passi com al l’escola …

Repensar Girona

Una ciutat és l’obra col·lectiva de molta gent. Es va construint pacientment al llarg de molt de temps. Una ciutat és la suma de moltes voluntats a vegades contradictòries i oposades. Pels seus carrers i places hi corre el doll constant de vida dels seus ciutadans, que va deixant un pòsit de cultura i de civilització. La societat del coneixement troba en les ciutats l’indret on es condensa la seva creativitat; la ciutat és el node local de la gran xarxa global del saber. La ciutat, les ciutats, no han de ser un problema, un interrogant, sinó una resposta, una solució. La ciutat és l’escenari definitiu on l’humanitat ha de desenvolupar tots els seus potencials i on ha de resoldre la majoria dels seus conflictes. Diuen que tota ciutat és un estat d’ànim i Girona va ser durant molt de temps un animal sense esma, que lluïa a la cara un color cendrós de moribund i sobre les seves pedres s’hi projectava la fosca presència de convents i de casernes, enquistats en la seva pell com un mal endèmi…

Barretades / Parlem de llibres

Parlar de llibres és parlar de cultura, però amb lletres de motlle. Un llibre és un enginy delicat, que conté, ocult en els seus sofisticats mecanismes, el secret d’una civilització que navega, sense destí conegut, per aquest univers de forats negres i estrelles mil·lenàries, amb les veles desplegades del coneixement, de la imaginació i de la poesia.
Com en tot, les estadístiques segur que s’equivoquen quan parlen de llibres. Hi ha molta gent que no sap ni el que són i n’hi ha que se’ls miren com a objectes estranys i anacrònics, destinats a desparèixer com les llànties d’oli, els esclops de fusta o les màquines d’escriure Olivetti. Per sort sempre n’hi ha uns quants que, amb la seva desaforada passió, equilibren una balança que d’altra manera sempre estaria decantada pel costat dels ignorants. Els bibliòfils acumulen llibres a casa seva sense aturador, i no contents simplement amb voler-los i desitjar-los, també intenten llegir-los i, si s’escau, s’escarrassen en parlar-ne. Però, fran…