Ves al contingut principal

Quim Masó, el somriure de la vida

La mort ens ronda constantment i no sabem mai quan ens acabarà mossegant fins al moll de l’os. Aquest any he anat perdent noms de la meva agenda a velocitat de creuer, l’un darrera l’altre. Eren amics que incloïa en la meva particular comptabilitat d’afinitats electives. Primer va ser l’Alexandre Cuéllar, després en Josep Paulí i en Francesc Ferrer i, ara, en Quim Masó.
En Quim era la figura per antonomàsia del germà gran, un referent inabastable i una figura vigilant. A tots ens hagués agradat ser com en Quim, però no ens va quedar més remei que ser nosaltres mateixos. Amb el temps sembla com si la diferència d’edat s’anés escurçant i en Quim fou després també un amic, un amic, això sí, tocat pel verí del teatre. Tothom té la seva imatge particular d’una persona, congelada com en un clixé de vidre, que guarda en el record durant tota la vida. El meu record d’en Quim potser quedarà com la d’aquell home que fou, de veu brillant, mirada lúcida i gest sorneguer. El recordaré sempre entre bastidors, renegant en veu baixa o rient per sota el nas. Només el vaig veure una vegada sobre l’escenari i fou en una memorable lectura de Terra de ningú a Can Panxut de Salt, quan encara era una teatre parroquial i poca cosa més. Aquell No man’s land de Harold Pinter, traduït per en Miquel Berga, fou un moment irrepetible del qual en vaig tenir la sort de ser-ne testimoni. Però ara en Quim ens ha deixat, quan encara necessitàvem del seu somriure, aquest somriure sorneguer que l’ha acompanyat fins al darrer moment. En Quim va saber viure amb un somriure a la cara, que era el somriure de la intel·ligència, però també era el somriure de la vida, de la nostra vida. La intel·ligència només s’encomana per mutació i jo, per desgràcia, encara no he acabat d’incubar aquest virus, però la vida la portem a sobre i amb això no podem fer-hi res. Ell era el nostre germà gran, el que ens ensenyava a sumar, ara nosaltres haurem de començar a aprendre a restar. Sense el seu consell i sense la seva companyia la tasca serà feixuga.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…