Ves al contingut principal

Quim Masó, el somriure de la vida

La mort ens ronda constantment i no sabem mai quan ens acabarà mossegant fins al moll de l’os. Aquest any he anat perdent noms de la meva agenda a velocitat de creuer, l’un darrera l’altre. Eren amics que incloïa en la meva particular comptabilitat d’afinitats electives. Primer va ser l’Alexandre Cuéllar, després en Josep Paulí i en Francesc Ferrer i, ara, en Quim Masó.
En Quim era la figura per antonomàsia del germà gran, un referent inabastable i una figura vigilant. A tots ens hagués agradat ser com en Quim, però no ens va quedar més remei que ser nosaltres mateixos. Amb el temps sembla com si la diferència d’edat s’anés escurçant i en Quim fou després també un amic, un amic, això sí, tocat pel verí del teatre. Tothom té la seva imatge particular d’una persona, congelada com en un clixé de vidre, que guarda en el record durant tota la vida. El meu record d’en Quim potser quedarà com la d’aquell home que fou, de veu brillant, mirada lúcida i gest sorneguer. El recordaré sempre entre bastidors, renegant en veu baixa o rient per sota el nas. Només el vaig veure una vegada sobre l’escenari i fou en una memorable lectura de Terra de ningú a Can Panxut de Salt, quan encara era una teatre parroquial i poca cosa més. Aquell No man’s land de Harold Pinter, traduït per en Miquel Berga, fou un moment irrepetible del qual en vaig tenir la sort de ser-ne testimoni. Però ara en Quim ens ha deixat, quan encara necessitàvem del seu somriure, aquest somriure sorneguer que l’ha acompanyat fins al darrer moment. En Quim va saber viure amb un somriure a la cara, que era el somriure de la intel·ligència, però també era el somriure de la vida, de la nostra vida. La intel·ligència només s’encomana per mutació i jo, per desgràcia, encara no he acabat d’incubar aquest virus, però la vida la portem a sobre i amb això no podem fer-hi res. Ell era el nostre germà gran, el que ens ensenyava a sumar, ara nosaltres haurem de començar a aprendre a restar. Sense el seu consell i sense la seva companyia la tasca serà feixuga.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…