Ves al contingut principal

Quim Masó, el somriure de la vida

La mort ens ronda constantment i no sabem mai quan ens acabarà mossegant fins al moll de l’os. Aquest any he anat perdent noms de la meva agenda a velocitat de creuer, l’un darrera l’altre. Eren amics que incloïa en la meva particular comptabilitat d’afinitats electives. Primer va ser l’Alexandre Cuéllar, després en Josep Paulí i en Francesc Ferrer i, ara, en Quim Masó.
En Quim era la figura per antonomàsia del germà gran, un referent inabastable i una figura vigilant. A tots ens hagués agradat ser com en Quim, però no ens va quedar més remei que ser nosaltres mateixos. Amb el temps sembla com si la diferència d’edat s’anés escurçant i en Quim fou després també un amic, un amic, això sí, tocat pel verí del teatre. Tothom té la seva imatge particular d’una persona, congelada com en un clixé de vidre, que guarda en el record durant tota la vida. El meu record d’en Quim potser quedarà com la d’aquell home que fou, de veu brillant, mirada lúcida i gest sorneguer. El recordaré sempre entre bastidors, renegant en veu baixa o rient per sota el nas. Només el vaig veure una vegada sobre l’escenari i fou en una memorable lectura de Terra de ningú a Can Panxut de Salt, quan encara era una teatre parroquial i poca cosa més. Aquell No man’s land de Harold Pinter, traduït per en Miquel Berga, fou un moment irrepetible del qual en vaig tenir la sort de ser-ne testimoni. Però ara en Quim ens ha deixat, quan encara necessitàvem del seu somriure, aquest somriure sorneguer que l’ha acompanyat fins al darrer moment. En Quim va saber viure amb un somriure a la cara, que era el somriure de la intel·ligència, però també era el somriure de la vida, de la nostra vida. La intel·ligència només s’encomana per mutació i jo, per desgràcia, encara no he acabat d’incubar aquest virus, però la vida la portem a sobre i amb això no podem fer-hi res. Ell era el nostre germà gran, el que ens ensenyava a sumar, ara nosaltres haurem de començar a aprendre a restar. Sense el seu consell i sense la seva companyia la tasca serà feixuga.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…