Ves al contingut principal

Era un patriota

En Francesc Ferrer i Gironès és mort. Era tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Girona, fou diputat al Parlament de Catalunya, senador, president de la Cambra de Comerç, cooperativista, historiador, escriptor i professor mercantil. Va lluitar en defensa de la llengua i pels drets i les llibertats del nostre país. Gairebé al final de la seva vida la Generalitat li atorgà la Creu de Sant Jordi i fou aclamat i homenatjat com a patriota.
Una pàtria és l’espai infinit que queda sota els nostres peus quan mirem cap al futur amb esperança. La pàtria sempre està cap al futur, les pàtries del passat també existeixen, però no serveixen per a res en concret. Un patriota és un ésser fràgil, una espelma que es consumeix irremissiblement en la seva pròpia substància i quan s’acaba, s’acaba també la pàtria que el revesteix de sentit i de transcendència. En Francesc Ferrer fou un patriota, però la seva pàtria no era exactament la mateixa per la qual crema –per exemple– l’espelma del meu esperit. La pàtria d’en Francesc Ferrer era una idea personal i intransferible.
Tots som fills dels nostres pares, però també és veritat que som fills del nostre temps, de les nostres febleses, dels nostres anhels i de les nostres idees, unes idees que floten en l’aire i que no tenen pàtria. Jules Renard, amb el seu to sec i punyent, va dir que la pàtria són totes les passejades que es poden fer a peu a l’entorn del teu poble. Els gironins ho sabem bé perquè som gent que caminem, tenim sempre la pàtria sota la mitja sola de les nostres sabates. Sabem perfectament que la pàtria no pertany al terreny de les ciències exactes, però, malgrat tot, ens agrada quantificar el nivell de patriotisme per metre quadrat, l’alçada màxima de la consciència nacional o el cabal mínim que necessita el riu de la nostra llengua per continuar desembocant en el mediterrani de les nostres vides.
En Francesc Ferrer fou un patriota militant, el seu nom apareixia sempre allà on calia fer pinya i els seus ulls brillaven amb la clara intensitat dels convençuts i amb la tossuderia flamejant de qui només té una idea, però que la persegueix fins al final. La idea d’en Francesc Ferrer era una idea de pàtria i les pàtries són sempre una veritat absoluta i potser haurem de deixar passar molt de temps abans d’analitzar-la i de jutjar-la, perquè una pàtria més que una certesa és un desig i si intentem destripar-la per veure que hi ha a dins, correm el risc de què ens exploti com una bombolla de sabó. En Francesc Ferrer ha mort, ja no el podrem tornar a veure caminar pels carrers de la seva pàtria, trepitjant amb força, amb les mitges soles de la seva veritat sencera. Ara, en què la terra el jutjarà, em serveixen de consol les paraules de Màrius Torres: “Pàtria, guarda’ns –la terra no sabrà mai mentir”.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…