Ves al contingut principal

Era un patriota

En Francesc Ferrer i Gironès és mort. Era tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Girona, fou diputat al Parlament de Catalunya, senador, president de la Cambra de Comerç, cooperativista, historiador, escriptor i professor mercantil. Va lluitar en defensa de la llengua i pels drets i les llibertats del nostre país. Gairebé al final de la seva vida la Generalitat li atorgà la Creu de Sant Jordi i fou aclamat i homenatjat com a patriota.
Una pàtria és l’espai infinit que queda sota els nostres peus quan mirem cap al futur amb esperança. La pàtria sempre està cap al futur, les pàtries del passat també existeixen, però no serveixen per a res en concret. Un patriota és un ésser fràgil, una espelma que es consumeix irremissiblement en la seva pròpia substància i quan s’acaba, s’acaba també la pàtria que el revesteix de sentit i de transcendència. En Francesc Ferrer fou un patriota, però la seva pàtria no era exactament la mateixa per la qual crema –per exemple– l’espelma del meu esperit. La pàtria d’en Francesc Ferrer era una idea personal i intransferible.
Tots som fills dels nostres pares, però també és veritat que som fills del nostre temps, de les nostres febleses, dels nostres anhels i de les nostres idees, unes idees que floten en l’aire i que no tenen pàtria. Jules Renard, amb el seu to sec i punyent, va dir que la pàtria són totes les passejades que es poden fer a peu a l’entorn del teu poble. Els gironins ho sabem bé perquè som gent que caminem, tenim sempre la pàtria sota la mitja sola de les nostres sabates. Sabem perfectament que la pàtria no pertany al terreny de les ciències exactes, però, malgrat tot, ens agrada quantificar el nivell de patriotisme per metre quadrat, l’alçada màxima de la consciència nacional o el cabal mínim que necessita el riu de la nostra llengua per continuar desembocant en el mediterrani de les nostres vides.
En Francesc Ferrer fou un patriota militant, el seu nom apareixia sempre allà on calia fer pinya i els seus ulls brillaven amb la clara intensitat dels convençuts i amb la tossuderia flamejant de qui només té una idea, però que la persegueix fins al final. La idea d’en Francesc Ferrer era una idea de pàtria i les pàtries són sempre una veritat absoluta i potser haurem de deixar passar molt de temps abans d’analitzar-la i de jutjar-la, perquè una pàtria més que una certesa és un desig i si intentem destripar-la per veure que hi ha a dins, correm el risc de què ens exploti com una bombolla de sabó. En Francesc Ferrer ha mort, ja no el podrem tornar a veure caminar pels carrers de la seva pàtria, trepitjant amb força, amb les mitges soles de la seva veritat sencera. Ara, en què la terra el jutjarà, em serveixen de consol les paraules de Màrius Torres: “Pàtria, guarda’ns –la terra no sabrà mai mentir”.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…