Ves al contingut principal

Era un patriota

En Francesc Ferrer i Gironès és mort. Era tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Girona, fou diputat al Parlament de Catalunya, senador, president de la Cambra de Comerç, cooperativista, historiador, escriptor i professor mercantil. Va lluitar en defensa de la llengua i pels drets i les llibertats del nostre país. Gairebé al final de la seva vida la Generalitat li atorgà la Creu de Sant Jordi i fou aclamat i homenatjat com a patriota.
Una pàtria és l’espai infinit que queda sota els nostres peus quan mirem cap al futur amb esperança. La pàtria sempre està cap al futur, les pàtries del passat també existeixen, però no serveixen per a res en concret. Un patriota és un ésser fràgil, una espelma que es consumeix irremissiblement en la seva pròpia substància i quan s’acaba, s’acaba també la pàtria que el revesteix de sentit i de transcendència. En Francesc Ferrer fou un patriota, però la seva pàtria no era exactament la mateixa per la qual crema –per exemple– l’espelma del meu esperit. La pàtria d’en Francesc Ferrer era una idea personal i intransferible.
Tots som fills dels nostres pares, però també és veritat que som fills del nostre temps, de les nostres febleses, dels nostres anhels i de les nostres idees, unes idees que floten en l’aire i que no tenen pàtria. Jules Renard, amb el seu to sec i punyent, va dir que la pàtria són totes les passejades que es poden fer a peu a l’entorn del teu poble. Els gironins ho sabem bé perquè som gent que caminem, tenim sempre la pàtria sota la mitja sola de les nostres sabates. Sabem perfectament que la pàtria no pertany al terreny de les ciències exactes, però, malgrat tot, ens agrada quantificar el nivell de patriotisme per metre quadrat, l’alçada màxima de la consciència nacional o el cabal mínim que necessita el riu de la nostra llengua per continuar desembocant en el mediterrani de les nostres vides.
En Francesc Ferrer fou un patriota militant, el seu nom apareixia sempre allà on calia fer pinya i els seus ulls brillaven amb la clara intensitat dels convençuts i amb la tossuderia flamejant de qui només té una idea, però que la persegueix fins al final. La idea d’en Francesc Ferrer era una idea de pàtria i les pàtries són sempre una veritat absoluta i potser haurem de deixar passar molt de temps abans d’analitzar-la i de jutjar-la, perquè una pàtria més que una certesa és un desig i si intentem destripar-la per veure que hi ha a dins, correm el risc de què ens exploti com una bombolla de sabó. En Francesc Ferrer ha mort, ja no el podrem tornar a veure caminar pels carrers de la seva pàtria, trepitjant amb força, amb les mitges soles de la seva veritat sencera. Ara, en què la terra el jutjarà, em serveixen de consol les paraules de Màrius Torres: “Pàtria, guarda’ns –la terra no sabrà mai mentir”.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…