Ves al contingut principal

Barretades / Va de putes

En aquest món on ens ha tocat viure ja hi ha ben poques coses que realment ens puguin escandalitzar. Se’ns ha fet la pell tan dura que fins i tot hem deixat de fer-nos les preguntes més bàsiques. La diversitat insostenible de les respostes ens porta a replantejar-nos cada dia la possibilitat real d’alguna certesa que ens ajudi a fer peu en el terreny relliscós i movedís de les opinions.
Ja em perdonaran ara la gosadia, però jo no he anat mai de putes. Sí, sí, puc confessar que en aquest aspecte de la vida sóc completament verge. El sexe és un dels motors que mouen la nostra societat i des de sempre hi ha hagut persones que han ofert el seu cos a canvi de diners. A Girona, com en qualsevol altre part del món, hi ha bordells més o menys organitzats on es practica aquesta activitat. Només cal obrir els diaris locals per les pàgines d’anuncis classificats i veure el panorama que ens envolta, però jo mai de la vida els he visitat. La meva inexperiència en aquest tema m’hauria de desacreditar totalment a l’hora de voler pontificar sobre coses com aquesta, però malgrat tot em pregunto si no caldria intentar regular aquesta mena d’activitats, en comptes de girar la vista alegrement cap un altre costat. Hi ha polítics que s’esquincen les vestidures cada vegada que parlen de prostitució, exactament igual que en el tema de la droga o del terrorisme... però tot plegat és simplement una qüestió de l’oferta i la demanda, de l’ou i la gallina o de tirar la primera pedra. Aquesta setmana precisament s’ha parlat de diputades que tiren la primera pedra contra el Govern de la Generalitat, pel fet d’unes agendes amb anuncis de meuques; jo, si m’ho permeten, em reservaré l’opinió definitiva per un altre dia, no voldria que la meva miopia em portés a confondre, per exemple, a una puta de carretera amb una diputada amb carrera. Deixin que abans consulti la meva agenda... És un dir per dir...
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…