Ves al contingut principal

Barretades / Ramon Alberch

La tornada definitiva dels papers de Catalunya, que estaven segrestats a Salamanca, és una molt bona notícia per a tothom. Hem hagut d’esperar molts anys, segur que massa, però finalment els tenim ja aquí i això és el que importa. Tots ens en felicitem i ara també és la nostra obligació felicitar als que ho han fet possible amb un esforç pacient i callat.
La fotografia, diumenge passat, d’en Ramon Alberch a primera pàgina d’aquest diari, acompanyant al president de la Generalitat en la inauguració de l’exposició del Palau Moja, em va omplir d’orgull. En Ramon és una persona que molts de nosaltres coneixem bé. El seu somriure obert, el seu nas de pagès franc i les seves ulleres rodones, son la marca d’una casa que és la de tots els gironins. Ningú millor que ell hauria pogut fer aquesta feina de retornar-nos aquests papers, que són els de la dignitat i de la justícia històrica, però que també signifiquen alguna cosa més per a un poble com el nostre que tant a patit a causa de l’oblit i la desmemòria. En Ramon, un noi del barri de Sant Narcís, sap perfectament quin és el valor d’un arxiu, no en va els franquistes se’ls van endur “por derecho de conquista”. Ell va ser l’arxiver de l’Ajuntament de Girona i després també del de Barcelona i ha presidit una ONG anomenada Arxivers Sense Fronteres, que ha predicat per tot el món –sobretot a Amèrica Llatina– el valor imprescindible de la memòria i del record. La humanitat és als arxius. Ara en Ramon per fi tindrà els nostres papers a l’Arxiu Nacional de Catalunya i tots dormirem tranquils perquè els sabrem en les seves mans. Esperem que quan aquesta exposició també arribi a Girona, ell ens ho pugui explicar tot. Jo aleshores intentaré fer-me una foto al seu costat, posaré la mateixa cara que fan les mares enorgullides davant d’un fill estimat i diré: aquest és el meu nen! Aquest és el meu Ramon!
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…