Ves al contingut principal

Barretades / Ramon Alberch

La tornada definitiva dels papers de Catalunya, que estaven segrestats a Salamanca, és una molt bona notícia per a tothom. Hem hagut d’esperar molts anys, segur que massa, però finalment els tenim ja aquí i això és el que importa. Tots ens en felicitem i ara també és la nostra obligació felicitar als que ho han fet possible amb un esforç pacient i callat.
La fotografia, diumenge passat, d’en Ramon Alberch a primera pàgina d’aquest diari, acompanyant al president de la Generalitat en la inauguració de l’exposició del Palau Moja, em va omplir d’orgull. En Ramon és una persona que molts de nosaltres coneixem bé. El seu somriure obert, el seu nas de pagès franc i les seves ulleres rodones, son la marca d’una casa que és la de tots els gironins. Ningú millor que ell hauria pogut fer aquesta feina de retornar-nos aquests papers, que són els de la dignitat i de la justícia històrica, però que també signifiquen alguna cosa més per a un poble com el nostre que tant a patit a causa de l’oblit i la desmemòria. En Ramon, un noi del barri de Sant Narcís, sap perfectament quin és el valor d’un arxiu, no en va els franquistes se’ls van endur “por derecho de conquista”. Ell va ser l’arxiver de l’Ajuntament de Girona i després també del de Barcelona i ha presidit una ONG anomenada Arxivers Sense Fronteres, que ha predicat per tot el món –sobretot a Amèrica Llatina– el valor imprescindible de la memòria i del record. La humanitat és als arxius. Ara en Ramon per fi tindrà els nostres papers a l’Arxiu Nacional de Catalunya i tots dormirem tranquils perquè els sabrem en les seves mans. Esperem que quan aquesta exposició també arribi a Girona, ell ens ho pugui explicar tot. Jo aleshores intentaré fer-me una foto al seu costat, posaré la mateixa cara que fan les mares enorgullides davant d’un fill estimat i diré: aquest és el meu nen! Aquest és el meu Ramon!
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…