Ves al contingut principal

Barretades / Incivisme

Segurament tots vostès s’hauran fixat que en les fotografies la perspectiva tendeix a arronsar-se. Nosaltres, en canvi, quan veiem un edifici, per alt que sigui, sempre el veiem recte del tot. Perquè a les fotografies no? La primera resposta que ens ve al cap és que probablement es deu a un efecte òptic. Doncs no, el problema és que nosaltres som éssers intel·ligents i les càmeres fotogràfiques no.
Sí, em sap greu, aquella Nikon de 1.300 euros que vostè es pensava que podia fer de tot, no és capaç de calcular, tal com fa el nostre cervell, l’arrel quadrada de la distància milions de vegades per segon. És més, fins i tot aquell tros d’ase que es pixa a la cantonada de casa és capaç de fer-ho. Només en estat de coma etil·lic deixem de veure les coses rectes, però aleshores tan li fa perquè tot ho veiem com si fos el fanal de la plaça del Vi. El cervell dels homínids és una màquina perfecta, insuperable, que no necessita de cap mena de tuning ni de trucatge per funcionar, gairebé a la velocitat de la llum. Un cervell humà és capaç de continuar processant informació mentre la boca va mastegant un xiclet i és capaç de reconèixer al mateix temps una cançó del Ricky Martin cantada per la sogra i l’olor de pescaito frito del bar de la cantonada. La tecnologia actual tardarà encara milers d’anys abans no arribi a simular l’activitat neuronal de la nena del segon primera, que és capaç de baixar les escales, treure’s un moc del nas amb el dit, beure un glop de cocacola, escoltar música amb els auriculars i anar dient que sí a la mama, amb el cap. Que sí, que ja tornaré a l’hora, que sí, que sí. Les autoritats competents quan volen lluitar contra l’incivisme no tenen mai en compte que els incívics són gent intel·ligentíssima que, no cal dir-ho, sempre acaben sortint-se amb la seva. L’ajuntament instrueix expedients sancionadors per cridar al mig del carrer, per orinar en la via pública o llençar deixalles al terra. No serveix de res, el cervell rapidíssim dels ciutadans incívics sempre acaba guanyant. L’ajuntament de Girona haurà d’esperar encara molt de temps abans no s’inventi un Robocop capaç d’acabar amb tota aquesta púrria d’animals superdotats. Ja ho deia Alphonse Allais: és la humanitat la que ha perdut a l’home. Podíem haver estat els animals més feliços del planeta, però no, vam inventar la civilització!
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…