Ves al contingut principal

Barretades / Incivisme

Segurament tots vostès s’hauran fixat que en les fotografies la perspectiva tendeix a arronsar-se. Nosaltres, en canvi, quan veiem un edifici, per alt que sigui, sempre el veiem recte del tot. Perquè a les fotografies no? La primera resposta que ens ve al cap és que probablement es deu a un efecte òptic. Doncs no, el problema és que nosaltres som éssers intel·ligents i les càmeres fotogràfiques no.
Sí, em sap greu, aquella Nikon de 1.300 euros que vostè es pensava que podia fer de tot, no és capaç de calcular, tal com fa el nostre cervell, l’arrel quadrada de la distància milions de vegades per segon. És més, fins i tot aquell tros d’ase que es pixa a la cantonada de casa és capaç de fer-ho. Només en estat de coma etil·lic deixem de veure les coses rectes, però aleshores tan li fa perquè tot ho veiem com si fos el fanal de la plaça del Vi. El cervell dels homínids és una màquina perfecta, insuperable, que no necessita de cap mena de tuning ni de trucatge per funcionar, gairebé a la velocitat de la llum. Un cervell humà és capaç de continuar processant informació mentre la boca va mastegant un xiclet i és capaç de reconèixer al mateix temps una cançó del Ricky Martin cantada per la sogra i l’olor de pescaito frito del bar de la cantonada. La tecnologia actual tardarà encara milers d’anys abans no arribi a simular l’activitat neuronal de la nena del segon primera, que és capaç de baixar les escales, treure’s un moc del nas amb el dit, beure un glop de cocacola, escoltar música amb els auriculars i anar dient que sí a la mama, amb el cap. Que sí, que ja tornaré a l’hora, que sí, que sí. Les autoritats competents quan volen lluitar contra l’incivisme no tenen mai en compte que els incívics són gent intel·ligentíssima que, no cal dir-ho, sempre acaben sortint-se amb la seva. L’ajuntament instrueix expedients sancionadors per cridar al mig del carrer, per orinar en la via pública o llençar deixalles al terra. No serveix de res, el cervell rapidíssim dels ciutadans incívics sempre acaba guanyant. L’ajuntament de Girona haurà d’esperar encara molt de temps abans no s’inventi un Robocop capaç d’acabar amb tota aquesta púrria d’animals superdotats. Ja ho deia Alphonse Allais: és la humanitat la que ha perdut a l’home. Podíem haver estat els animals més feliços del planeta, però no, vam inventar la civilització!
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…