Ves al contingut principal

Barretades / Incivisme

Segurament tots vostès s’hauran fixat que en les fotografies la perspectiva tendeix a arronsar-se. Nosaltres, en canvi, quan veiem un edifici, per alt que sigui, sempre el veiem recte del tot. Perquè a les fotografies no? La primera resposta que ens ve al cap és que probablement es deu a un efecte òptic. Doncs no, el problema és que nosaltres som éssers intel·ligents i les càmeres fotogràfiques no.
Sí, em sap greu, aquella Nikon de 1.300 euros que vostè es pensava que podia fer de tot, no és capaç de calcular, tal com fa el nostre cervell, l’arrel quadrada de la distància milions de vegades per segon. És més, fins i tot aquell tros d’ase que es pixa a la cantonada de casa és capaç de fer-ho. Només en estat de coma etil·lic deixem de veure les coses rectes, però aleshores tan li fa perquè tot ho veiem com si fos el fanal de la plaça del Vi. El cervell dels homínids és una màquina perfecta, insuperable, que no necessita de cap mena de tuning ni de trucatge per funcionar, gairebé a la velocitat de la llum. Un cervell humà és capaç de continuar processant informació mentre la boca va mastegant un xiclet i és capaç de reconèixer al mateix temps una cançó del Ricky Martin cantada per la sogra i l’olor de pescaito frito del bar de la cantonada. La tecnologia actual tardarà encara milers d’anys abans no arribi a simular l’activitat neuronal de la nena del segon primera, que és capaç de baixar les escales, treure’s un moc del nas amb el dit, beure un glop de cocacola, escoltar música amb els auriculars i anar dient que sí a la mama, amb el cap. Que sí, que ja tornaré a l’hora, que sí, que sí. Les autoritats competents quan volen lluitar contra l’incivisme no tenen mai en compte que els incívics són gent intel·ligentíssima que, no cal dir-ho, sempre acaben sortint-se amb la seva. L’ajuntament instrueix expedients sancionadors per cridar al mig del carrer, per orinar en la via pública o llençar deixalles al terra. No serveix de res, el cervell rapidíssim dels ciutadans incívics sempre acaba guanyant. L’ajuntament de Girona haurà d’esperar encara molt de temps abans no s’inventi un Robocop capaç d’acabar amb tota aquesta púrria d’animals superdotats. Ja ho deia Alphonse Allais: és la humanitat la que ha perdut a l’home. Podíem haver estat els animals més feliços del planeta, però no, vam inventar la civilització!
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…