Ves al contingut principal

Barretades / El viatge d’en Llach

L’any 1976 fou un temps d’esperances inesgotables, el nostre país es començava a despertar després d’una llarga nit de silenci, i el record paorós del dictador s’escapava ràpidament, com un globus deixat anar de la mà d’un nen entremaliat.
L’any va començar amb una sèrie de recitals multitudinaris que en Lluís Llach va fer al Palau d’Esports de Barcelona. D’aquesta manera en Llach reapareixia en públic després de nou mesos de prohibicions governatives. El règim, ja mig motibund, va voler continuar exercint el seu poder fins al final. Jo vaig ser un dels molts que van anar a cantar –i a protestar– amb en Llach i probablement sóc alguna d’aquelles veus que es senten en el disc, que van gravar en directe, cridant sense parar allò d’amnistia i llibertat. De fet mai abans ni després d’aquella data no he cantat tant ni tan fort. Trenta anys després puc dir que el record d’aquell dia m’ha acompanyat sempre i encara ara m’emociona tornar-lo a sentir. Fou un moment màgic en què a tots ens semblava que començàvem a retrobar-nos definitivament amb la nostra història i amb una realitat, que després de quaranta anys de dictadura, tornava a sortir a la superfície ja per sempre més. Fou allà on en Llach va cantar per primera vegada en públic el Viatge a Ítaca, i ara, tres decennis després el noi de Verges ens anuncia que finalment ha arribat al final del trajecte. Hem de reconèixer que el camí se’ns ha fet curt, però tots el camins sempre porten a algun destí, només faltaria! Malgrat tot en Llach continuarà aquí encara durant molt de temps i reprendrà el camí amb nosaltres sempre que sigui necessari, ens continuarà parlant amb la seva veu de verbs arrossegats i substantius pastosos. Tots plegats anirem envellint i la nostra veu algun dia s’apagarà per sempre, però ell seguirà cantant eternament en els seus discs, aquest és el privilegi dels que saben el que volen dir les Ítaques.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…