Ves al contingut principal

Barretades / El viatge d’en Llach

L’any 1976 fou un temps d’esperances inesgotables, el nostre país es començava a despertar després d’una llarga nit de silenci, i el record paorós del dictador s’escapava ràpidament, com un globus deixat anar de la mà d’un nen entremaliat.
L’any va començar amb una sèrie de recitals multitudinaris que en Lluís Llach va fer al Palau d’Esports de Barcelona. D’aquesta manera en Llach reapareixia en públic després de nou mesos de prohibicions governatives. El règim, ja mig motibund, va voler continuar exercint el seu poder fins al final. Jo vaig ser un dels molts que van anar a cantar –i a protestar– amb en Llach i probablement sóc alguna d’aquelles veus que es senten en el disc, que van gravar en directe, cridant sense parar allò d’amnistia i llibertat. De fet mai abans ni després d’aquella data no he cantat tant ni tan fort. Trenta anys després puc dir que el record d’aquell dia m’ha acompanyat sempre i encara ara m’emociona tornar-lo a sentir. Fou un moment màgic en què a tots ens semblava que començàvem a retrobar-nos definitivament amb la nostra història i amb una realitat, que després de quaranta anys de dictadura, tornava a sortir a la superfície ja per sempre més. Fou allà on en Llach va cantar per primera vegada en públic el Viatge a Ítaca, i ara, tres decennis després el noi de Verges ens anuncia que finalment ha arribat al final del trajecte. Hem de reconèixer que el camí se’ns ha fet curt, però tots el camins sempre porten a algun destí, només faltaria! Malgrat tot en Llach continuarà aquí encara durant molt de temps i reprendrà el camí amb nosaltres sempre que sigui necessari, ens continuarà parlant amb la seva veu de verbs arrossegats i substantius pastosos. Tots plegats anirem envellint i la nostra veu algun dia s’apagarà per sempre, però ell seguirà cantant eternament en els seus discs, aquest és el privilegi dels que saben el que volen dir les Ítaques.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…