Ves al contingut principal

Quatre contes de Nadal (2005)

4. L’abric blau de l’Anna

Eren gairebé les quatre de la matinada d’aquell final de desembre en què els amics de la colla havíem decidit celebrar l’arribada del 1973. L’Anna va entrar a la festa mentre sonava The famous blue raincoat a 45 revolucions per minut, en el tocadiscos d’en Jordi Gardella. Aleshores ni a ell ni a ningú no ens venia d’una revolució més ni menys, tot es fonia en un instant inesgotable, en un present aclaparador. Però ja en aquell moment vaig intuir que la meva vida es dividiria definitivament en dos parts, com una taronja partida per un ganivet molt esmolat: una abans del blue raincoat i una altra després, però ja definitivament amb l’imatge associada de l’Anna enfundada en el seu abric de color blau.
Les velles històries són com els bons camins, un no voldria mai acabar d’arribar al final i ara, en què escric tot això i que torno a pensar en ella, potser pagaria la pena que ho fes fredament. De fet Girona no havia estat mai tan freda com aquella nit de cap d’any, la música sortia sense esma per les petites finestres d’aquell local parroquial del carrer del Carme i es perdia irremissiblement, com una boira pesant, entre les aigües fosques de l’Onyar. Havíem construït el nostre petit cau en el garatge en desús d’una casa de tres plantes; com qui aixeca un campament en el desert, ens semblava que estàvem aïllats i en el fons del nostre cor hi niava una mena de dolor autocomplaent que ens permetia caminar per la vida amb l’aire de qui ja està de tornada de tot.
L’Anna em va captivar amb un llampec de la seva mirada i jo no vaig deixar de mirar-la encara que ja sabia que era d’un altre. Leonard Cohen arrossegava la seva veu pels altaveus cansats d’en Jordi, amb una cadència hendecasil·làbica exasperant. La ciutat semblava submergida definitivament sota una capa de grisor impenetrable, només trencada probablement per aquell abric blau elèctric.
L’acompanyant de l’Anna, en Miquel Bagre, era un paio alt i somrient que passava llargues estades a Anglaterra, era un competidor invencible.
–Hola i adéu, només us veníem a desitjar un Happy new year!
Mentre el capullo d’en Bagre l’agafava amb força i pronunciava “jappi niu iar”, l’Anna encenia una cigarreta amb la mà lliure i es passava els seus cabells rossos per darrera l’orella. Amb un gest calculat va deslliurar-se del braç que l’oprimia per agafar una copa de cava que li oferia en Joan Cels.
En Cels i en Bagre van encetar una curiosa discussió sobre la profunditat dialèctica d’en Cohen, en Donovan i en Dylan. Fou en aquell moment en què l’Anna s’assegué al meu costat, érem pràcticament de la mateixa edat però jo la veia molt més gran. Em va mirar de reüll, mentre em llençava glopades de fum que jo m’afanyava a guardar en els meus pulmons com una relíquia
–Tu ets en Marc Maties, no?
Jo en aquell moment fins i tot hagués dubtat d’això, però efectivament era en Marc, el germà petit d’en Carles i ara tenia l’honor de respirar el mateix aire que ella respirava.
–I tu ets l’Anna, l’Anna... Badia.
L’Anna va girar-se definitivament i em va mirar a la cara.
–Sempre són tan avorrides les vostres festes?
De fet aquell any la cosa s’havia animat força, però ella segurament estava habituada a emocions més fortes.
–No t’agrada en Leonard Cohen?
–Això és folk, no?
Jo volia contestar que no, però en Miquel la va agafar de nou pel braç i la va fer aixecar. Ella se’l va mirar amb displicència i amb la cigarreta encara a la boca li va treure un polsim de cendra de l’espatlla.
–Va anem.
Ella em mirà de nou amb un aire de complicitat, em va fer un petó a la boca que no he oblidat mai més i va desaparèixer tal com havia arribat.
Per un moment vaig ser el centre d’atenció de la festa i en Jordi va aprofitar per posar-nos de nou “Un sorbito de champagne” de Los Brincos, la qual cosa va produir com una mena de revolada entre els de la colla que em va fer oblidar per uns instants aquella presencia decisiva de l’Anna. Després la cosa ja va anar de baixa i es va acabar per sempre aquell cap d’any.
Quan vaig travessar el pont per anar cap a casa em semblava com si tot hagués canviat definitivament, però l’any 1973 seria un any trist, de grans sequeres i d’esperances truncades. Només cap al final va començar a ploure, una pluja molt fina de desembre que ens va anar amarant la roba d’un líquid espès anomenat futur.
L’Anna i en Leonard Cohen van anar serpentejant pels meus records, fins que va arribar el cap d’any de 1974 i en Jordi va tornar a posar sobre el plat del seu tocadiscos aquella cançó d’amor i d’odi, que jo en realitat no havia arribat mai a treure’m del cap. Sentir-la de nou aquella nit, em va fer sentir una mica més perdut i més sol. L’Anna ja no va tornar i només em va quedar el record d’aquell petó i la possibilitat de la seva mirada complaent. Després tot va anar com va anar i la vida ja no em va perdonar mai més la meva indecisió. Ara en Miquel és un obscur professor d’institut i l’Anna és consellera de la Generalitat, la veig tot sovint per la tele i encara fa el gest d’apartar-se els cabells de l’orella, però ara ja no fuma, coses de la correcció política, suposo. A mi només m’ha quedat aquella cançó d’en Cohen i una fixació malaltissa pels abrics blau elèctric.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…