Ves al contingut principal

Quatre contes de Nadal (2005)

4. L’abric blau de l’Anna

Eren gairebé les quatre de la matinada d’aquell final de desembre en què els amics de la colla havíem decidit celebrar l’arribada del 1973. L’Anna va entrar a la festa mentre sonava The famous blue raincoat a 45 revolucions per minut, en el tocadiscos d’en Jordi Gardella. Aleshores ni a ell ni a ningú no ens venia d’una revolució més ni menys, tot es fonia en un instant inesgotable, en un present aclaparador. Però ja en aquell moment vaig intuir que la meva vida es dividiria definitivament en dos parts, com una taronja partida per un ganivet molt esmolat: una abans del blue raincoat i una altra després, però ja definitivament amb l’imatge associada de l’Anna enfundada en el seu abric de color blau.
Les velles històries són com els bons camins, un no voldria mai acabar d’arribar al final i ara, en què escric tot això i que torno a pensar en ella, potser pagaria la pena que ho fes fredament. De fet Girona no havia estat mai tan freda com aquella nit de cap d’any, la música sortia sense esma per les petites finestres d’aquell local parroquial del carrer del Carme i es perdia irremissiblement, com una boira pesant, entre les aigües fosques de l’Onyar. Havíem construït el nostre petit cau en el garatge en desús d’una casa de tres plantes; com qui aixeca un campament en el desert, ens semblava que estàvem aïllats i en el fons del nostre cor hi niava una mena de dolor autocomplaent que ens permetia caminar per la vida amb l’aire de qui ja està de tornada de tot.
L’Anna em va captivar amb un llampec de la seva mirada i jo no vaig deixar de mirar-la encara que ja sabia que era d’un altre. Leonard Cohen arrossegava la seva veu pels altaveus cansats d’en Jordi, amb una cadència hendecasil·làbica exasperant. La ciutat semblava submergida definitivament sota una capa de grisor impenetrable, només trencada probablement per aquell abric blau elèctric.
L’acompanyant de l’Anna, en Miquel Bagre, era un paio alt i somrient que passava llargues estades a Anglaterra, era un competidor invencible.
–Hola i adéu, només us veníem a desitjar un Happy new year!
Mentre el capullo d’en Bagre l’agafava amb força i pronunciava “jappi niu iar”, l’Anna encenia una cigarreta amb la mà lliure i es passava els seus cabells rossos per darrera l’orella. Amb un gest calculat va deslliurar-se del braç que l’oprimia per agafar una copa de cava que li oferia en Joan Cels.
En Cels i en Bagre van encetar una curiosa discussió sobre la profunditat dialèctica d’en Cohen, en Donovan i en Dylan. Fou en aquell moment en què l’Anna s’assegué al meu costat, érem pràcticament de la mateixa edat però jo la veia molt més gran. Em va mirar de reüll, mentre em llençava glopades de fum que jo m’afanyava a guardar en els meus pulmons com una relíquia
–Tu ets en Marc Maties, no?
Jo en aquell moment fins i tot hagués dubtat d’això, però efectivament era en Marc, el germà petit d’en Carles i ara tenia l’honor de respirar el mateix aire que ella respirava.
–I tu ets l’Anna, l’Anna... Badia.
L’Anna va girar-se definitivament i em va mirar a la cara.
–Sempre són tan avorrides les vostres festes?
De fet aquell any la cosa s’havia animat força, però ella segurament estava habituada a emocions més fortes.
–No t’agrada en Leonard Cohen?
–Això és folk, no?
Jo volia contestar que no, però en Miquel la va agafar de nou pel braç i la va fer aixecar. Ella se’l va mirar amb displicència i amb la cigarreta encara a la boca li va treure un polsim de cendra de l’espatlla.
–Va anem.
Ella em mirà de nou amb un aire de complicitat, em va fer un petó a la boca que no he oblidat mai més i va desaparèixer tal com havia arribat.
Per un moment vaig ser el centre d’atenció de la festa i en Jordi va aprofitar per posar-nos de nou “Un sorbito de champagne” de Los Brincos, la qual cosa va produir com una mena de revolada entre els de la colla que em va fer oblidar per uns instants aquella presencia decisiva de l’Anna. Després la cosa ja va anar de baixa i es va acabar per sempre aquell cap d’any.
Quan vaig travessar el pont per anar cap a casa em semblava com si tot hagués canviat definitivament, però l’any 1973 seria un any trist, de grans sequeres i d’esperances truncades. Només cap al final va començar a ploure, una pluja molt fina de desembre que ens va anar amarant la roba d’un líquid espès anomenat futur.
L’Anna i en Leonard Cohen van anar serpentejant pels meus records, fins que va arribar el cap d’any de 1974 i en Jordi va tornar a posar sobre el plat del seu tocadiscos aquella cançó d’amor i d’odi, que jo en realitat no havia arribat mai a treure’m del cap. Sentir-la de nou aquella nit, em va fer sentir una mica més perdut i més sol. L’Anna ja no va tornar i només em va quedar el record d’aquell petó i la possibilitat de la seva mirada complaent. Després tot va anar com va anar i la vida ja no em va perdonar mai més la meva indecisió. Ara en Miquel és un obscur professor d’institut i l’Anna és consellera de la Generalitat, la veig tot sovint per la tele i encara fa el gest d’apartar-se els cabells de l’orella, però ara ja no fuma, coses de la correcció política, suposo. A mi només m’ha quedat aquella cançó d’en Cohen i una fixació malaltissa pels abrics blau elèctric.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…