Ves al contingut principal

Quatre contes de Nadal (2005)

4. L’abric blau de l’Anna

Eren gairebé les quatre de la matinada d’aquell final de desembre en què els amics de la colla havíem decidit celebrar l’arribada del 1973. L’Anna va entrar a la festa mentre sonava The famous blue raincoat a 45 revolucions per minut, en el tocadiscos d’en Jordi Gardella. Aleshores ni a ell ni a ningú no ens venia d’una revolució més ni menys, tot es fonia en un instant inesgotable, en un present aclaparador. Però ja en aquell moment vaig intuir que la meva vida es dividiria definitivament en dos parts, com una taronja partida per un ganivet molt esmolat: una abans del blue raincoat i una altra després, però ja definitivament amb l’imatge associada de l’Anna enfundada en el seu abric de color blau.
Les velles històries són com els bons camins, un no voldria mai acabar d’arribar al final i ara, en què escric tot això i que torno a pensar en ella, potser pagaria la pena que ho fes fredament. De fet Girona no havia estat mai tan freda com aquella nit de cap d’any, la música sortia sense esma per les petites finestres d’aquell local parroquial del carrer del Carme i es perdia irremissiblement, com una boira pesant, entre les aigües fosques de l’Onyar. Havíem construït el nostre petit cau en el garatge en desús d’una casa de tres plantes; com qui aixeca un campament en el desert, ens semblava que estàvem aïllats i en el fons del nostre cor hi niava una mena de dolor autocomplaent que ens permetia caminar per la vida amb l’aire de qui ja està de tornada de tot.
L’Anna em va captivar amb un llampec de la seva mirada i jo no vaig deixar de mirar-la encara que ja sabia que era d’un altre. Leonard Cohen arrossegava la seva veu pels altaveus cansats d’en Jordi, amb una cadència hendecasil·làbica exasperant. La ciutat semblava submergida definitivament sota una capa de grisor impenetrable, només trencada probablement per aquell abric blau elèctric.
L’acompanyant de l’Anna, en Miquel Bagre, era un paio alt i somrient que passava llargues estades a Anglaterra, era un competidor invencible.
–Hola i adéu, només us veníem a desitjar un Happy new year!
Mentre el capullo d’en Bagre l’agafava amb força i pronunciava “jappi niu iar”, l’Anna encenia una cigarreta amb la mà lliure i es passava els seus cabells rossos per darrera l’orella. Amb un gest calculat va deslliurar-se del braç que l’oprimia per agafar una copa de cava que li oferia en Joan Cels.
En Cels i en Bagre van encetar una curiosa discussió sobre la profunditat dialèctica d’en Cohen, en Donovan i en Dylan. Fou en aquell moment en què l’Anna s’assegué al meu costat, érem pràcticament de la mateixa edat però jo la veia molt més gran. Em va mirar de reüll, mentre em llençava glopades de fum que jo m’afanyava a guardar en els meus pulmons com una relíquia
–Tu ets en Marc Maties, no?
Jo en aquell moment fins i tot hagués dubtat d’això, però efectivament era en Marc, el germà petit d’en Carles i ara tenia l’honor de respirar el mateix aire que ella respirava.
–I tu ets l’Anna, l’Anna... Badia.
L’Anna va girar-se definitivament i em va mirar a la cara.
–Sempre són tan avorrides les vostres festes?
De fet aquell any la cosa s’havia animat força, però ella segurament estava habituada a emocions més fortes.
–No t’agrada en Leonard Cohen?
–Això és folk, no?
Jo volia contestar que no, però en Miquel la va agafar de nou pel braç i la va fer aixecar. Ella se’l va mirar amb displicència i amb la cigarreta encara a la boca li va treure un polsim de cendra de l’espatlla.
–Va anem.
Ella em mirà de nou amb un aire de complicitat, em va fer un petó a la boca que no he oblidat mai més i va desaparèixer tal com havia arribat.
Per un moment vaig ser el centre d’atenció de la festa i en Jordi va aprofitar per posar-nos de nou “Un sorbito de champagne” de Los Brincos, la qual cosa va produir com una mena de revolada entre els de la colla que em va fer oblidar per uns instants aquella presencia decisiva de l’Anna. Després la cosa ja va anar de baixa i es va acabar per sempre aquell cap d’any.
Quan vaig travessar el pont per anar cap a casa em semblava com si tot hagués canviat definitivament, però l’any 1973 seria un any trist, de grans sequeres i d’esperances truncades. Només cap al final va començar a ploure, una pluja molt fina de desembre que ens va anar amarant la roba d’un líquid espès anomenat futur.
L’Anna i en Leonard Cohen van anar serpentejant pels meus records, fins que va arribar el cap d’any de 1974 i en Jordi va tornar a posar sobre el plat del seu tocadiscos aquella cançó d’amor i d’odi, que jo en realitat no havia arribat mai a treure’m del cap. Sentir-la de nou aquella nit, em va fer sentir una mica més perdut i més sol. L’Anna ja no va tornar i només em va quedar el record d’aquell petó i la possibilitat de la seva mirada complaent. Després tot va anar com va anar i la vida ja no em va perdonar mai més la meva indecisió. Ara en Miquel és un obscur professor d’institut i l’Anna és consellera de la Generalitat, la veig tot sovint per la tele i encara fa el gest d’apartar-se els cabells de l’orella, però ara ja no fuma, coses de la correcció política, suposo. A mi només m’ha quedat aquella cançó d’en Cohen i una fixació malaltissa pels abrics blau elèctric.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…