Ves al contingut principal

Quatre contes de Nadal (2005)

3. El somni de la senyora Rosa

La vida continua sense fer escarafalls, discretament, com si mai no hagués passat res. La realitat és una qüestió de punts de vista i és necessari ser capaç de pujar a un lloc molt alt, per a poder contemplar el paisatge sencer en la seva vastíssima exactitud. L’alt campanar de la vella església és la fita d’aquesta història, de moltes històries, de moltes vides, mentre els arbres de les deveses en la llunyania, vinclen les seves branques a caprici dels vents i els núvols, com grans fardells de cotó fluix, van girant al voltant d’altres campanars punteguts que encara gosen alçar-se vergonyosos enmig de la plana; i els trens passen i tornen a passar, travessant-ho de mig a mig, sobre unes rodes d’acer que corren paral·leles eternament, sense trobar-se mai. Com s’assemblen els trens a la vida!
La senyora Rosa baixava cada dia per aquella estreta vorera, per no haver de trepitjar els rierencs cantelluts del paviment. Molt lentament, anava passant sota l’alt espadat de pedra picada de la pujada de l’església.
Aquell vint-i-quatre de desembre de 1976, no era encara un dia especialment fred, un vent suau de mar semblava agradar a l’àngel de bronze que regnava sobre la cúpula del campanar i al penell trompetista que ballava sobre el teulat d’una casa veïna. Les muntanyes es desdibuixaven en l’horitzó, enmig d’un mar de calitja lletosa. La Rosa Vilagran semblava un ésser menut i desvalgut, que anava a ser digerit definitivament pels budells d’una ciutat sense escrúpols. Els seus ulls gastats miraven distretament a través d’unes ulleres de mestra d’escola. Reconeixia sempre les cares dels que passaven pel seu costat, sobretot si eren d’exalumnes. Els noms no sempre els recordava, perquè les cares arrugades dels adults no concordaven mai amb les traces fines dels joves que alguna vegada havien estat i que ella havia intentat adreçar, no sempre amb èxit.
A vegades encara els podia veure entre somnis: els seus antics alumnes, cridaners i exaltats, jugant al pati de l’escola; els seus rostres atònits contemplant la pissarra; les seves mans tremoloses intentant lligar paraules, amb lletres arrodonides sobre paper pautat. Però aquella nit havia somniat una altra cosa: insectes. Petits tèrmits que rossegaven la fusta, voraços i rodanxons, milers de formigues vermelles que devoraven completament la fusta de la casa.
Aquell somni clarament premonitori i tot un seguit de sorolls, que provenien, sense cap mena de dubtes, de les bigues de fusta de noguer del sostre de la casa, van provocar-li una certa alarma, un neguit creixent. Va decidir anar a demanar auxili al seu nebot arquitecte, ell podria dictaminar exactament l’estat del teulat. De fet ja feia dies que havia detectat uns petits forats sospitosos en una de les bigues del menjador.
En Joan Maria Vilagran tenia la consulta a la vora del riu, a la Rambla, vora el pont de Pedra:
«–L’estudi, tieta, l’estudi. Els arquitectes treballem en un estudi amb delineants que dibuixen, els metges tenen consulta i porten bata blanca. Els arquitectes estudi, els metges consulta...».
La tieta Rosa sempre oblidava que al seu nebot no li agradava gens que el confonguessin amb el seu germà gran, en Josep Maria, metge especialista en Ginecologia i Obstetrícia, amb consulta a la Gran Via, el carrer per excel·lència dels metges i els advocats.
Malgrat tot la senyora Rosa va explicar al seu nebot, amb pels i senyals, l’origen de la seva inquietud, i en Joan Maria li va prometre que abans de dinar aniria a comprovar l’estat de salut de les seves bigues, i que no es preocupés, que la darrera vegada que ell havia estat a casa seva, –dos dies abans– estaven essencialment en ordre i que els corcs no es mengen la fusta a tanta velocitat.
«–Gràcies Josep Maria, no saps pas quin favor que em fas!».
«–Joan, tieta, Joan».
«–Ai sí, perdona fill meu, fins al migdia».
La Rosa va iniciar el camí de tornada, sota els til·lers de la plaça, i després pujant de nou cap a l’església. Allà es va trobar amb la Pepita, a la qual va posar al corrent de les seves cuites:
«–Vinc de la consulta del meu nebot perquè resulta que tinc corcs i m’ha promès que aquest migdia vindria a casa a donar-me un cop d’ull».
La senyora Pepita, una veïna del carrer Claveria, amb la discreció que la caracteritzava, va fer una lleu ganyota amb una part de la cara, fins allà on ho permetia el seu enteniment i l’educació que li havien proporcionat les monges del Cor de Maria.
«–Ai Roseta, no sé pas de què em parleu...».
«–Corcs, a les bigues. Totes plenes de corcs. Aquesta nit fins i tot hi he somniat: milers de formigues vermelles fastigoses que entraven i sortien de tots els forats, convertint en serradures les pobres bigues que va posar el pare que en pau descansi».
«–Ai Verge Santa! Roseta, quin mal viure».
«–I quin mal dormir Pepita, quin mal dormir!».
La Rosa va continuar el seu camí, travessant de nou els murs de la ciutat vella, entre les altes torres de la muralla medieval, bastides amb aquells grans blocs de pedra romana. Tot just començava a passar pel davant dels esgraons de l’escalinata de l’església, que les campanes van començar a sonar, amb aquell estrèpit, que inclús a ella acostumada de tota la vida, li feia estremir l’ànima. Tot lluitant contra les onades vibrants de les campanes, que una darrera l’altre venien per xocar contra el seu cos menut, la Rosa Vilagran va enfilar la pujada de l’església, just a sota dels seixanta metres del campanar i dels deu de l’espadat de la plaça.
Entre vogada i vogada la Maria Assumpta, una campana de 900 quilograms, va sortir del campanar després de sentir-se un catacrac sec, esparracat i terrorífic. Aquella mola de bronze va caure a plom fins a la cornisa de la façana, allà va rebotar i amb un bramul tenebrós i definitiu, va anar a caure just on passava en aquell moment el cos menut i miop de la senyora Rosa Vilagran.
Mai no arribem a escollir les coses que perduren i probablement el record de la senyora Rosa ja s’hauria perdut definitivament si no fos per la inscripció que la recorda en la nova campana, que fou refosa amb les restes de l’anterior en la foneria Lambert d’Olot i beneïda pel senyor bisbe el vint-i-vuit d’març de l’any següent. La comissió d’experts constituïda a l’efecte, entre els quals hi havia el seu nebot, va arribar a la conclusió que les bigues que aguantaven la campana estaven malmeses per una infecció de tèrmits que s’havien menjat tota la polpa fins al cor de la fusta.
Els cairats de la casa de la senyora Rosa encara aguanten bé. Ara hi viu el seu nebot Joan Maria, que pateix d’insomni des d’aquella vigilia de Nadal i es passa totes les nits, fins que clareja, llegint llibres sobre l’interpretació dels somnis.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…