Ves al contingut principal

Quatre contes de Nadal (2005)

3. El somni de la senyora Rosa

La vida continua sense fer escarafalls, discretament, com si mai no hagués passat res. La realitat és una qüestió de punts de vista i és necessari ser capaç de pujar a un lloc molt alt, per a poder contemplar el paisatge sencer en la seva vastíssima exactitud. L’alt campanar de la vella església és la fita d’aquesta història, de moltes històries, de moltes vides, mentre els arbres de les deveses en la llunyania, vinclen les seves branques a caprici dels vents i els núvols, com grans fardells de cotó fluix, van girant al voltant d’altres campanars punteguts que encara gosen alçar-se vergonyosos enmig de la plana; i els trens passen i tornen a passar, travessant-ho de mig a mig, sobre unes rodes d’acer que corren paral·leles eternament, sense trobar-se mai. Com s’assemblen els trens a la vida!
La senyora Rosa baixava cada dia per aquella estreta vorera, per no haver de trepitjar els rierencs cantelluts del paviment. Molt lentament, anava passant sota l’alt espadat de pedra picada de la pujada de l’església.
Aquell vint-i-quatre de desembre de 1976, no era encara un dia especialment fred, un vent suau de mar semblava agradar a l’àngel de bronze que regnava sobre la cúpula del campanar i al penell trompetista que ballava sobre el teulat d’una casa veïna. Les muntanyes es desdibuixaven en l’horitzó, enmig d’un mar de calitja lletosa. La Rosa Vilagran semblava un ésser menut i desvalgut, que anava a ser digerit definitivament pels budells d’una ciutat sense escrúpols. Els seus ulls gastats miraven distretament a través d’unes ulleres de mestra d’escola. Reconeixia sempre les cares dels que passaven pel seu costat, sobretot si eren d’exalumnes. Els noms no sempre els recordava, perquè les cares arrugades dels adults no concordaven mai amb les traces fines dels joves que alguna vegada havien estat i que ella havia intentat adreçar, no sempre amb èxit.
A vegades encara els podia veure entre somnis: els seus antics alumnes, cridaners i exaltats, jugant al pati de l’escola; els seus rostres atònits contemplant la pissarra; les seves mans tremoloses intentant lligar paraules, amb lletres arrodonides sobre paper pautat. Però aquella nit havia somniat una altra cosa: insectes. Petits tèrmits que rossegaven la fusta, voraços i rodanxons, milers de formigues vermelles que devoraven completament la fusta de la casa.
Aquell somni clarament premonitori i tot un seguit de sorolls, que provenien, sense cap mena de dubtes, de les bigues de fusta de noguer del sostre de la casa, van provocar-li una certa alarma, un neguit creixent. Va decidir anar a demanar auxili al seu nebot arquitecte, ell podria dictaminar exactament l’estat del teulat. De fet ja feia dies que havia detectat uns petits forats sospitosos en una de les bigues del menjador.
En Joan Maria Vilagran tenia la consulta a la vora del riu, a la Rambla, vora el pont de Pedra:
«–L’estudi, tieta, l’estudi. Els arquitectes treballem en un estudi amb delineants que dibuixen, els metges tenen consulta i porten bata blanca. Els arquitectes estudi, els metges consulta...».
La tieta Rosa sempre oblidava que al seu nebot no li agradava gens que el confonguessin amb el seu germà gran, en Josep Maria, metge especialista en Ginecologia i Obstetrícia, amb consulta a la Gran Via, el carrer per excel·lència dels metges i els advocats.
Malgrat tot la senyora Rosa va explicar al seu nebot, amb pels i senyals, l’origen de la seva inquietud, i en Joan Maria li va prometre que abans de dinar aniria a comprovar l’estat de salut de les seves bigues, i que no es preocupés, que la darrera vegada que ell havia estat a casa seva, –dos dies abans– estaven essencialment en ordre i que els corcs no es mengen la fusta a tanta velocitat.
«–Gràcies Josep Maria, no saps pas quin favor que em fas!».
«–Joan, tieta, Joan».
«–Ai sí, perdona fill meu, fins al migdia».
La Rosa va iniciar el camí de tornada, sota els til·lers de la plaça, i després pujant de nou cap a l’església. Allà es va trobar amb la Pepita, a la qual va posar al corrent de les seves cuites:
«–Vinc de la consulta del meu nebot perquè resulta que tinc corcs i m’ha promès que aquest migdia vindria a casa a donar-me un cop d’ull».
La senyora Pepita, una veïna del carrer Claveria, amb la discreció que la caracteritzava, va fer una lleu ganyota amb una part de la cara, fins allà on ho permetia el seu enteniment i l’educació que li havien proporcionat les monges del Cor de Maria.
«–Ai Roseta, no sé pas de què em parleu...».
«–Corcs, a les bigues. Totes plenes de corcs. Aquesta nit fins i tot hi he somniat: milers de formigues vermelles fastigoses que entraven i sortien de tots els forats, convertint en serradures les pobres bigues que va posar el pare que en pau descansi».
«–Ai Verge Santa! Roseta, quin mal viure».
«–I quin mal dormir Pepita, quin mal dormir!».
La Rosa va continuar el seu camí, travessant de nou els murs de la ciutat vella, entre les altes torres de la muralla medieval, bastides amb aquells grans blocs de pedra romana. Tot just començava a passar pel davant dels esgraons de l’escalinata de l’església, que les campanes van començar a sonar, amb aquell estrèpit, que inclús a ella acostumada de tota la vida, li feia estremir l’ànima. Tot lluitant contra les onades vibrants de les campanes, que una darrera l’altre venien per xocar contra el seu cos menut, la Rosa Vilagran va enfilar la pujada de l’església, just a sota dels seixanta metres del campanar i dels deu de l’espadat de la plaça.
Entre vogada i vogada la Maria Assumpta, una campana de 900 quilograms, va sortir del campanar després de sentir-se un catacrac sec, esparracat i terrorífic. Aquella mola de bronze va caure a plom fins a la cornisa de la façana, allà va rebotar i amb un bramul tenebrós i definitiu, va anar a caure just on passava en aquell moment el cos menut i miop de la senyora Rosa Vilagran.
Mai no arribem a escollir les coses que perduren i probablement el record de la senyora Rosa ja s’hauria perdut definitivament si no fos per la inscripció que la recorda en la nova campana, que fou refosa amb les restes de l’anterior en la foneria Lambert d’Olot i beneïda pel senyor bisbe el vint-i-vuit d’març de l’any següent. La comissió d’experts constituïda a l’efecte, entre els quals hi havia el seu nebot, va arribar a la conclusió que les bigues que aguantaven la campana estaven malmeses per una infecció de tèrmits que s’havien menjat tota la polpa fins al cor de la fusta.
Els cairats de la casa de la senyora Rosa encara aguanten bé. Ara hi viu el seu nebot Joan Maria, que pateix d’insomni des d’aquella vigilia de Nadal i es passa totes les nits, fins que clareja, llegint llibres sobre l’interpretació dels somnis.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…