Ves al contingut principal

Quatre contes de Nadal (2005)

3. El somni de la senyora Rosa

La vida continua sense fer escarafalls, discretament, com si mai no hagués passat res. La realitat és una qüestió de punts de vista i és necessari ser capaç de pujar a un lloc molt alt, per a poder contemplar el paisatge sencer en la seva vastíssima exactitud. L’alt campanar de la vella església és la fita d’aquesta història, de moltes històries, de moltes vides, mentre els arbres de les deveses en la llunyania, vinclen les seves branques a caprici dels vents i els núvols, com grans fardells de cotó fluix, van girant al voltant d’altres campanars punteguts que encara gosen alçar-se vergonyosos enmig de la plana; i els trens passen i tornen a passar, travessant-ho de mig a mig, sobre unes rodes d’acer que corren paral·leles eternament, sense trobar-se mai. Com s’assemblen els trens a la vida!
La senyora Rosa baixava cada dia per aquella estreta vorera, per no haver de trepitjar els rierencs cantelluts del paviment. Molt lentament, anava passant sota l’alt espadat de pedra picada de la pujada de l’església.
Aquell vint-i-quatre de desembre de 1976, no era encara un dia especialment fred, un vent suau de mar semblava agradar a l’àngel de bronze que regnava sobre la cúpula del campanar i al penell trompetista que ballava sobre el teulat d’una casa veïna. Les muntanyes es desdibuixaven en l’horitzó, enmig d’un mar de calitja lletosa. La Rosa Vilagran semblava un ésser menut i desvalgut, que anava a ser digerit definitivament pels budells d’una ciutat sense escrúpols. Els seus ulls gastats miraven distretament a través d’unes ulleres de mestra d’escola. Reconeixia sempre les cares dels que passaven pel seu costat, sobretot si eren d’exalumnes. Els noms no sempre els recordava, perquè les cares arrugades dels adults no concordaven mai amb les traces fines dels joves que alguna vegada havien estat i que ella havia intentat adreçar, no sempre amb èxit.
A vegades encara els podia veure entre somnis: els seus antics alumnes, cridaners i exaltats, jugant al pati de l’escola; els seus rostres atònits contemplant la pissarra; les seves mans tremoloses intentant lligar paraules, amb lletres arrodonides sobre paper pautat. Però aquella nit havia somniat una altra cosa: insectes. Petits tèrmits que rossegaven la fusta, voraços i rodanxons, milers de formigues vermelles que devoraven completament la fusta de la casa.
Aquell somni clarament premonitori i tot un seguit de sorolls, que provenien, sense cap mena de dubtes, de les bigues de fusta de noguer del sostre de la casa, van provocar-li una certa alarma, un neguit creixent. Va decidir anar a demanar auxili al seu nebot arquitecte, ell podria dictaminar exactament l’estat del teulat. De fet ja feia dies que havia detectat uns petits forats sospitosos en una de les bigues del menjador.
En Joan Maria Vilagran tenia la consulta a la vora del riu, a la Rambla, vora el pont de Pedra:
«–L’estudi, tieta, l’estudi. Els arquitectes treballem en un estudi amb delineants que dibuixen, els metges tenen consulta i porten bata blanca. Els arquitectes estudi, els metges consulta...».
La tieta Rosa sempre oblidava que al seu nebot no li agradava gens que el confonguessin amb el seu germà gran, en Josep Maria, metge especialista en Ginecologia i Obstetrícia, amb consulta a la Gran Via, el carrer per excel·lència dels metges i els advocats.
Malgrat tot la senyora Rosa va explicar al seu nebot, amb pels i senyals, l’origen de la seva inquietud, i en Joan Maria li va prometre que abans de dinar aniria a comprovar l’estat de salut de les seves bigues, i que no es preocupés, que la darrera vegada que ell havia estat a casa seva, –dos dies abans– estaven essencialment en ordre i que els corcs no es mengen la fusta a tanta velocitat.
«–Gràcies Josep Maria, no saps pas quin favor que em fas!».
«–Joan, tieta, Joan».
«–Ai sí, perdona fill meu, fins al migdia».
La Rosa va iniciar el camí de tornada, sota els til·lers de la plaça, i després pujant de nou cap a l’església. Allà es va trobar amb la Pepita, a la qual va posar al corrent de les seves cuites:
«–Vinc de la consulta del meu nebot perquè resulta que tinc corcs i m’ha promès que aquest migdia vindria a casa a donar-me un cop d’ull».
La senyora Pepita, una veïna del carrer Claveria, amb la discreció que la caracteritzava, va fer una lleu ganyota amb una part de la cara, fins allà on ho permetia el seu enteniment i l’educació que li havien proporcionat les monges del Cor de Maria.
«–Ai Roseta, no sé pas de què em parleu...».
«–Corcs, a les bigues. Totes plenes de corcs. Aquesta nit fins i tot hi he somniat: milers de formigues vermelles fastigoses que entraven i sortien de tots els forats, convertint en serradures les pobres bigues que va posar el pare que en pau descansi».
«–Ai Verge Santa! Roseta, quin mal viure».
«–I quin mal dormir Pepita, quin mal dormir!».
La Rosa va continuar el seu camí, travessant de nou els murs de la ciutat vella, entre les altes torres de la muralla medieval, bastides amb aquells grans blocs de pedra romana. Tot just començava a passar pel davant dels esgraons de l’escalinata de l’església, que les campanes van començar a sonar, amb aquell estrèpit, que inclús a ella acostumada de tota la vida, li feia estremir l’ànima. Tot lluitant contra les onades vibrants de les campanes, que una darrera l’altre venien per xocar contra el seu cos menut, la Rosa Vilagran va enfilar la pujada de l’església, just a sota dels seixanta metres del campanar i dels deu de l’espadat de la plaça.
Entre vogada i vogada la Maria Assumpta, una campana de 900 quilograms, va sortir del campanar després de sentir-se un catacrac sec, esparracat i terrorífic. Aquella mola de bronze va caure a plom fins a la cornisa de la façana, allà va rebotar i amb un bramul tenebrós i definitiu, va anar a caure just on passava en aquell moment el cos menut i miop de la senyora Rosa Vilagran.
Mai no arribem a escollir les coses que perduren i probablement el record de la senyora Rosa ja s’hauria perdut definitivament si no fos per la inscripció que la recorda en la nova campana, que fou refosa amb les restes de l’anterior en la foneria Lambert d’Olot i beneïda pel senyor bisbe el vint-i-vuit d’març de l’any següent. La comissió d’experts constituïda a l’efecte, entre els quals hi havia el seu nebot, va arribar a la conclusió que les bigues que aguantaven la campana estaven malmeses per una infecció de tèrmits que s’havien menjat tota la polpa fins al cor de la fusta.
Els cairats de la casa de la senyora Rosa encara aguanten bé. Ara hi viu el seu nebot Joan Maria, que pateix d’insomni des d’aquella vigilia de Nadal i es passa totes les nits, fins que clareja, llegint llibres sobre l’interpretació dels somnis.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…