Ves al contingut principal

Plany en la mort d’en Josep Paulí

El vaig conèixer –o reconèixer– en aquell lluminós onze de setembre de 1976 al Camp de Mart de la Devesa de Girona, lluint amb orgull una samarreta blanca on hi posava: “Guanyem la llibertat”. Era alt i prim com un jugador de bàsquet, els seus ulls desprenien una mena de llum esmorteïda i portava a la cara l’estigma d’un somriure lleu però inesborrable, aclaparadorament saltenc.
En Josep Paulí i Ribot va tenir, entre altres coses, el coratge d’obrir una llibreria a Salt, que fou durant un temps un oasi de pau i de cultura a l’extraradi de la civilització. A tots els que el vam conèixer, avui no ens ha deixat indiferents la notícia de la seva mort. Deia un autor francès que la vida és com un autobús, quan vas de tornada t’adones que ja n’hi ha molts que han baixat. Jo, que si no vaig de tornada aviat hi aniré, ja començo a sentir unes quantes absències, la d’en Paulí serà –ben segur– una d’elles. Entre altres coses he perdut un dels pocs lectors de les meves barretades, un gran lector lúcid i crític, una faceta de la seva personalitat que el caracteritzava. Aquella passió pels llibres, i la seva preocupació per tot el que el rodejava, el feien un amic proper. Deia en Joan Vinyoli, amb l’exacte sentit del poema, que l’oració és com la pols del blat i com el fum de la masia; ara, en què ell aviat serà pols i fum, valgui aquesta complanta meva com a oració fúnebre en el seu record. En Josep Paulí viurà per sempre en la nostra memòria, en la gran pàtria acollidora i càlida del passat, i mentrestant nosaltres anirem fent camí però sense la seva companyia, tot intentant febrilment trobar la direcció definitiva –tal com cantava en Labordeta– cap a una terra on, a l’aixecar la vista, hi puguem veure un rètol on hi posi “Llibertat”.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…

Oratori dels absents

«Totes les misèries dels homes provenen de l’esperança.» Albert Camus
La condició humana és una remor constant de peus que trepitgen damunt les voreres, és un feix de veus que s’alcen com si fossin espirals d’aire calent. La condició humana són mirades i sospirs, anhels i retrets, mans que s’obren i que cerquen el contacte amb altres mans. La condició humana arrela en somnis de migdies ardents i de nits solcades per grans llunes blanques. La condició humana és el resultat de sumar records i esperances, recances i certeses, mitges veritats i mentides a mitges. Diuen que només has de creure en tu mateix, que tot és una conxorxa per revocar el teu reialme, i que el món, més enllà de l’horitzó, vessa les seves aigües oceàniques en el no-res. Ens ensopim en llargues i tedioses tardes, escoltant les històries d’uns i dels altres, mentre el planeta segueix girant misteriosament al voltant d’un astre llunyà que tenyeix de capvespres el cel de les nostres vides.  Som tot això, vivim vides menudes …