Ves al contingut principal

El temps és un gran mestre

Efectivament, el temps és un gran mestre i de fet, tal com assegurava William Shakespeare, és el mestre absolut dels humans, és a la vegada el seu creador, la seva tomba i dóna els consells que li sembla, tan si un els demana com si no.
En canvi els àrabs, que també eren molt savis, deien que el temps és el mestre d’aquells que no tenen mestre. Els artistes, per exemple, veuen com la seva obra es revalora amb el temps, sobretot si han sabut treballar amb materials imperibles. En bona praxi sempre hauria de ser així, però n’hi ha molts que acaben amb les mans buides, quan finalment s’adonen que en realitat no han sabut fer res de res. El temps és un gran mestre, d’acord!, però ni de bon tros és el millor. Els millors mestres sempre són els que saben despertar en els seus alumnes l’interès pel coneixement i la passió de viure. ¿Què en sabrà de tot això un individu que es mor sense remei, seixanta vegades per minut? L’home ha de ser mestre del temps, del seu temps, i no pas el seu esclau. A Girona hi ha gent que, amb el temps, s’ha acabat creient el centre de l’univers i no són res de res. Es passejaven amunt i avall per la Rambla amb aires de marquès i cara de josepet, es pensaven que n’hi havia prou amb obrir la porta de la seva botigueta del carrer de la Força i fregar-se les mans, tot esperant que els clients anessin passant per caixa. Però al carrer de la Força els establiments han anat tancant per deixar pas a un decorat de cartó pedra, només apte per a turistes. Això sí, alguns van saber anar tirant, el temps ensenya fins i tot a les paparres. A Girona hi ha molta gent que no té temps per a res i en canvi n’hi ha d’altres –com jo mateix– que trobem temps per escriure articles com aquest, completament prescindibles i sense sentit. El temps està mal repartit! Em sap greu, els he fet perdre el temps, aquest temps tan preuat, que és el mestre de tanta gent i que, per sort o per desgràcia, és el temps que ens ha tocat viure.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…