Ves al contingut principal

Monguilod i la pitonissa

Deia Charles Dickens que si no hi hagués gent dolenta, no hi podria haver bons advocats. En Carles Monguilod –un altre Carles– és un bon advocat penalista, gironí de tota la vida i lector empedreït de tots els llibres que li cauen a les mans. Diu un proverbi africà –que són els millors proverbis després dels xinesos– que un home sense cultura és com una zebra sense ratlles. Nosaltres, els gironins, europeus com som per vocació i per convicció se'ns fa difícil imaginar-nos aquest símil de la zebra, si no fos per l'ajuda visual que ens proporcionen els passos de vianants. Doncs bé, un home sense cultura seria això: un pas de vianants sense pintar, asfalt en estat pur. Diuen, no sé si els xinesos o els esquimals, que un advocat és capaç de tot per guanyar un plet, fins i tot de dir la veritat. La ratlla finíssima que separa la veritat de la mentida s'assembla a les ratlles no sempre ben pintades del mig de la calçada, que a més tot sovint són discontínues. Però en Carles Monguilod és un home culte, que llegeix els clàssics a una velocitat de vertigen, els clàssics i les obres completes d'en Javier Cercas, que per alguna cosa és amic seu. Ara en Cercas necessita la seva ajuda perquè el defensi d'una pitonissa. Les pitonisses, com tothom sap, quan citen els clàssics ho fan en arameu, una llengua que els gironins no hem acabat de dominar mai del tot. En Carles Monguilod intenta traduir-ho a una llengua peninsular, mentre en Cercas promet dir la veritat davant del senyor jutge, però resulta que la veritat és que tot és mentida. La pitonissa no guanyarà aquest plet, no pot lluitar contra les forces desfermades de la ficció, perquè ella no va arribar mai a existir realment en el llibre d'en Cercas. La pitonissa és una ficció literària, el llibre és un relat real i en Carles Monguilod és un gironí vestit amb toga que mai ha perdut cap plet per culpa d'una zebra.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…