Ves al contingut principal

Barretades / La Rutlla

El carrer de la Rutlla, que fou un dels primers carrers de l’Eixample de Girona, comença als peus d’un dels dos alts edificis del Pla Perpinyà, entre el carrer Ultònia i el traç esguerrat i gris del pont del carrer del Carme.
El trajecte de la Rutlla, en el seu naixement, és sinuós i obscur. Els automòbils aparcats a mà dreta i el pas del trànsit a l’esquerra, deixen les voreres al mínim imprescindible. Sembla com si els vianants s’haguessin extingit per falta d’espai. Els antics portals conviuen necessàriament amb immobles moderns, una mena de barreja que dóna al carrer un aspecte molt estrany, un aire kitsch però sense acoloriment. La presència del riu s’intueix a l’esquerra, a l’altura de la passera de Lorenzana i a la baixada de la Font del Canó, però després es perd quan arriba al carrer de la Creu. La Rutlla a partir d’aquest punt s’eixampla una mica i es dirigeix definitivament cap a Palau. A l’encreuament amb el carrer Emili Grahit, encara hi ha gent que recorda el pas del carrilet de Sant Feliu i l’olor de tardes de cel·luloide al Cinema Orient. Més amunt el vial s’esponja i pren un aire de normalitat. Encara hi ha un tram del carrer on el paviment conserva unes llambordes gastades que li donen l’aspecte d’una mena de bulevard amb pedigrí. A mà dreta es comença a notar la presència propera del Parc de les Casernes i a l’esquerra el volum vital de l’avinguda Lluís Pericot. La Plaça Lluís Companys i l’edifici de les Cent Llars són el punt culminant del recorregut, després el carrer es va enfilant, va prenent un aire més seré, les cases semblen més baixes, més civilitzades. El record de les antigues rajoleries encara hi és present. Finalment la Rutlla s’acaba a l’altura del número 250, quan es troba amb l’arteria que porta el nom del Marquès de Caldes de Montbui. Després ja comença la Pujada de la Creu de Palau, on hi viu gent d’un altre nivell. A l’explanada dels Químics ara s’hi alcen blocs de pisos de rajol vist i l’agulla anacrònica de l’antiga fàbrica d’àcid tartàric, que apunta inútilment cap al cel. La Rutlla és un carrer de Girona, que en el seu inici és fosc i trist com un matí de dilluns i on acaba és lluminós però macilent, com una tarda de diumenge.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…