Ves al contingut principal

Barretades / La Rutlla

El carrer de la Rutlla, que fou un dels primers carrers de l’Eixample de Girona, comença als peus d’un dels dos alts edificis del Pla Perpinyà, entre el carrer Ultònia i el traç esguerrat i gris del pont del carrer del Carme.
El trajecte de la Rutlla, en el seu naixement, és sinuós i obscur. Els automòbils aparcats a mà dreta i el pas del trànsit a l’esquerra, deixen les voreres al mínim imprescindible. Sembla com si els vianants s’haguessin extingit per falta d’espai. Els antics portals conviuen necessàriament amb immobles moderns, una mena de barreja que dóna al carrer un aspecte molt estrany, un aire kitsch però sense acoloriment. La presència del riu s’intueix a l’esquerra, a l’altura de la passera de Lorenzana i a la baixada de la Font del Canó, però després es perd quan arriba al carrer de la Creu. La Rutlla a partir d’aquest punt s’eixampla una mica i es dirigeix definitivament cap a Palau. A l’encreuament amb el carrer Emili Grahit, encara hi ha gent que recorda el pas del carrilet de Sant Feliu i l’olor de tardes de cel·luloide al Cinema Orient. Més amunt el vial s’esponja i pren un aire de normalitat. Encara hi ha un tram del carrer on el paviment conserva unes llambordes gastades que li donen l’aspecte d’una mena de bulevard amb pedigrí. A mà dreta es comença a notar la presència propera del Parc de les Casernes i a l’esquerra el volum vital de l’avinguda Lluís Pericot. La Plaça Lluís Companys i l’edifici de les Cent Llars són el punt culminant del recorregut, després el carrer es va enfilant, va prenent un aire més seré, les cases semblen més baixes, més civilitzades. El record de les antigues rajoleries encara hi és present. Finalment la Rutlla s’acaba a l’altura del número 250, quan es troba amb l’arteria que porta el nom del Marquès de Caldes de Montbui. Després ja comença la Pujada de la Creu de Palau, on hi viu gent d’un altre nivell. A l’explanada dels Químics ara s’hi alcen blocs de pisos de rajol vist i l’agulla anacrònica de l’antiga fàbrica d’àcid tartàric, que apunta inútilment cap al cel. La Rutlla és un carrer de Girona, que en el seu inici és fosc i trist com un matí de dilluns i on acaba és lluminós però macilent, com una tarda de diumenge.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…