Ves al contingut principal

Barretades / La plaça del Carril

El senyor Eduardo Marquina fou un autor teatral, hàbil versificador, que assolí èxits remarcables amb obres com per exemple: Las hijas del Cid, En Flandes se ha puesto el sol, El monje blanco o Teresa de Jesús. La Gran Enciclopèdia Catalana ens informa que fou un gran propagador per Amèrica dels principios del Movimiento Nacional i quan retornà a Espanya s’establí a Burgos. L’ajuntament de Girona manté quatre rètols amb el seu nom a la plaça del Carril, que algú ha tatxat amb un retolador.
La plaça que durant molts anys va servir de vestíbul ciutadà de l’estació ara és simplement un espai guanyat a la ciutat pels cotxes. Miris cap allà on miris el paisatge s’omple d’automòbils, aquests artefactes de llauna, generalment inmòbils, que desfan sense remei el somni d’una ciutat tranquil·la. Malgrat tot els coloms s’acosten sense por, buscant engrunes de bollycaos o de patates fregides a la terrassa del Núria, una concessió municipal que dóna vida a la plaça. Mentre els nens pasturen innocentment en un corralet, els pares aprofiten per fer un vermut i per a llegir el suplement dominical. Les fulles seques dels arbres deixen traspuar una llum daurada sobre el cap dels nens i dels seus pares i per un moment el conjunt sembla conservar aquell aire de les places del sud, del sud de França, on també sempre hi ha unes atraccions infantils que volten sota els arbres. Els trens que passen fan tremolar el viaducte, darrera del qual s’hi alça la silueta impertinent i prefabricada de la Torre Girona. Una mica més enllà encara es pot veure la presència gairebé humil del barret verd de la casa de la Punxa i les xemeneies d’aire anglès del Parc Central. Uns motoristes que exhibeixen impúdicament adhesius amb la bandera d’Espanya i el toro, s’esperen impacientment fent espetegar els motors; quan el semàfor es posa verd, surten esperitats, sense saber que la plaça amaga en el seu ventre el secret record d'una guerra perduda en forma de refugi antiaeri. I mentrestant el cel, d’un blau clar, cobreix la plaça i li acaba de donar aquell aire perenne de diumenge al migdia i el poeta Marquina s’ho mira cofoi des de l’eternitat dels vencedors.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…