Ves al contingut principal

Barretades / La plaça del Carril

El senyor Eduardo Marquina fou un autor teatral, hàbil versificador, que assolí èxits remarcables amb obres com per exemple: Las hijas del Cid, En Flandes se ha puesto el sol, El monje blanco o Teresa de Jesús. La Gran Enciclopèdia Catalana ens informa que fou un gran propagador per Amèrica dels principios del Movimiento Nacional i quan retornà a Espanya s’establí a Burgos. L’ajuntament de Girona manté quatre rètols amb el seu nom a la plaça del Carril, que algú ha tatxat amb un retolador.
La plaça que durant molts anys va servir de vestíbul ciutadà de l’estació ara és simplement un espai guanyat a la ciutat pels cotxes. Miris cap allà on miris el paisatge s’omple d’automòbils, aquests artefactes de llauna, generalment inmòbils, que desfan sense remei el somni d’una ciutat tranquil·la. Malgrat tot els coloms s’acosten sense por, buscant engrunes de bollycaos o de patates fregides a la terrassa del Núria, una concessió municipal que dóna vida a la plaça. Mentre els nens pasturen innocentment en un corralet, els pares aprofiten per fer un vermut i per a llegir el suplement dominical. Les fulles seques dels arbres deixen traspuar una llum daurada sobre el cap dels nens i dels seus pares i per un moment el conjunt sembla conservar aquell aire de les places del sud, del sud de França, on també sempre hi ha unes atraccions infantils que volten sota els arbres. Els trens que passen fan tremolar el viaducte, darrera del qual s’hi alça la silueta impertinent i prefabricada de la Torre Girona. Una mica més enllà encara es pot veure la presència gairebé humil del barret verd de la casa de la Punxa i les xemeneies d’aire anglès del Parc Central. Uns motoristes que exhibeixen impúdicament adhesius amb la bandera d’Espanya i el toro, s’esperen impacientment fent espetegar els motors; quan el semàfor es posa verd, surten esperitats, sense saber que la plaça amaga en el seu ventre el secret record d'una guerra perduda en forma de refugi antiaeri. I mentrestant el cel, d’un blau clar, cobreix la plaça i li acaba de donar aquell aire perenne de diumenge al migdia i el poeta Marquina s’ho mira cofoi des de l’eternitat dels vencedors.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…