Ves al contingut principal

Barretades / La festa dels llunàtics

L’any vell s’ha acabat, s’esmuny sense remei pel forat de l’aigüera. No queda res, només unes gotes d’eternitat que aviat s’evaporaran sense deixar cap rastre. Deia Jules Renard que no hi ha cap mot tan rodó, perfecte i ple de significat com la paraula “res”. Un any és simplement això: un mot, el significat del qual s’acaba el 31 de desembre. Immediatament comença una altra definició, un concepte nou, una paraula de traspàs.
Després d’“any” i de tots els seus derivats, en el Diccionari de la Llengua Catalana hi apareix la paraula “anyell”, curulla de significats religiosos, coberta de llana fina i amb una aurèola potent d’innocència. Però no, després d’un any ens entestem en començar-ne un altre; com si no en tinguéssim prou amb les catàstrofes que ens va portar l’any vell, ens obstinem en continuar-ho provant. Quan arriben aquestes dates, els periodistes desenterren les seves col·leccions de fets diversos i omplen pàgines i pàgines de diaris i suplements amb papes morts, atacs terroristes, sequeres impenitents, estatuts penedits i un fotimer d’avions caiguts que fa feredat. I, després, com qui no vol la cosa, tots plegats ens posem a observar tranquil·lament el vol vacil·lant de les llunes verdes de l’hivern i repartim bons auspicis, magnífics presagis i millors auguris. Ens desitgem un bon any nou, com qui ofereix un clar de lluna plaent. La meva àvia sempre deia que “Pagès lluner no omple mai el graner”, una frase que destil·lava molta saviesa, sobretot venint d’ella que va viure els primers anys de casada a Sant Feliu de Pallerols, terra de llunes i de pescadors de llunes. L’any s’acaba però no passa res, el pagès seguirà pescant llunes del riu Brugent i jo seguiré collint cites del diari de Jules Renard, com aquella del 31 de desembre de 1903 on diu que “un any és una llesca tallada del temps, però el temps segueix sencer”. Espero seguir sencer, com a mínim un any més i que vostès ho puguin veure. Aniré omplint de llunes el graner mentre vaig menjant llesques de temps untades de “res”.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…