Ves al contingut principal

Barretades / La festa dels llunàtics

L’any vell s’ha acabat, s’esmuny sense remei pel forat de l’aigüera. No queda res, només unes gotes d’eternitat que aviat s’evaporaran sense deixar cap rastre. Deia Jules Renard que no hi ha cap mot tan rodó, perfecte i ple de significat com la paraula “res”. Un any és simplement això: un mot, el significat del qual s’acaba el 31 de desembre. Immediatament comença una altra definició, un concepte nou, una paraula de traspàs.
Després d’“any” i de tots els seus derivats, en el Diccionari de la Llengua Catalana hi apareix la paraula “anyell”, curulla de significats religiosos, coberta de llana fina i amb una aurèola potent d’innocència. Però no, després d’un any ens entestem en començar-ne un altre; com si no en tinguéssim prou amb les catàstrofes que ens va portar l’any vell, ens obstinem en continuar-ho provant. Quan arriben aquestes dates, els periodistes desenterren les seves col·leccions de fets diversos i omplen pàgines i pàgines de diaris i suplements amb papes morts, atacs terroristes, sequeres impenitents, estatuts penedits i un fotimer d’avions caiguts que fa feredat. I, després, com qui no vol la cosa, tots plegats ens posem a observar tranquil·lament el vol vacil·lant de les llunes verdes de l’hivern i repartim bons auspicis, magnífics presagis i millors auguris. Ens desitgem un bon any nou, com qui ofereix un clar de lluna plaent. La meva àvia sempre deia que “Pagès lluner no omple mai el graner”, una frase que destil·lava molta saviesa, sobretot venint d’ella que va viure els primers anys de casada a Sant Feliu de Pallerols, terra de llunes i de pescadors de llunes. L’any s’acaba però no passa res, el pagès seguirà pescant llunes del riu Brugent i jo seguiré collint cites del diari de Jules Renard, com aquella del 31 de desembre de 1903 on diu que “un any és una llesca tallada del temps, però el temps segueix sencer”. Espero seguir sencer, com a mínim un any més i que vostès ho puguin veure. Aniré omplint de llunes el graner mentre vaig menjant llesques de temps untades de “res”.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…

Oratori dels absents

«Totes les misèries dels homes provenen de l’esperança.» Albert Camus
La condició humana és una remor constant de peus que trepitgen damunt les voreres, és un feix de veus que s’alcen com si fossin espirals d’aire calent. La condició humana són mirades i sospirs, anhels i retrets, mans que s’obren i que cerquen el contacte amb altres mans. La condició humana arrela en somnis de migdies ardents i de nits solcades per grans llunes blanques. La condició humana és el resultat de sumar records i esperances, recances i certeses, mitges veritats i mentides a mitges. Diuen que només has de creure en tu mateix, que tot és una conxorxa per revocar el teu reialme, i que el món, més enllà de l’horitzó, vessa les seves aigües oceàniques en el no-res. Ens ensopim en llargues i tedioses tardes, escoltant les històries d’uns i dels altres, mentre el planeta segueix girant misteriosament al voltant d’un astre llunyà que tenyeix de capvespres el cel de les nostres vides.  Som tot això, vivim vides menudes …