Ves al contingut principal

Barretades / La festa dels llunàtics

L’any vell s’ha acabat, s’esmuny sense remei pel forat de l’aigüera. No queda res, només unes gotes d’eternitat que aviat s’evaporaran sense deixar cap rastre. Deia Jules Renard que no hi ha cap mot tan rodó, perfecte i ple de significat com la paraula “res”. Un any és simplement això: un mot, el significat del qual s’acaba el 31 de desembre. Immediatament comença una altra definició, un concepte nou, una paraula de traspàs.
Després d’“any” i de tots els seus derivats, en el Diccionari de la Llengua Catalana hi apareix la paraula “anyell”, curulla de significats religiosos, coberta de llana fina i amb una aurèola potent d’innocència. Però no, després d’un any ens entestem en començar-ne un altre; com si no en tinguéssim prou amb les catàstrofes que ens va portar l’any vell, ens obstinem en continuar-ho provant. Quan arriben aquestes dates, els periodistes desenterren les seves col·leccions de fets diversos i omplen pàgines i pàgines de diaris i suplements amb papes morts, atacs terroristes, sequeres impenitents, estatuts penedits i un fotimer d’avions caiguts que fa feredat. I, després, com qui no vol la cosa, tots plegats ens posem a observar tranquil·lament el vol vacil·lant de les llunes verdes de l’hivern i repartim bons auspicis, magnífics presagis i millors auguris. Ens desitgem un bon any nou, com qui ofereix un clar de lluna plaent. La meva àvia sempre deia que “Pagès lluner no omple mai el graner”, una frase que destil·lava molta saviesa, sobretot venint d’ella que va viure els primers anys de casada a Sant Feliu de Pallerols, terra de llunes i de pescadors de llunes. L’any s’acaba però no passa res, el pagès seguirà pescant llunes del riu Brugent i jo seguiré collint cites del diari de Jules Renard, com aquella del 31 de desembre de 1903 on diu que “un any és una llesca tallada del temps, però el temps segueix sencer”. Espero seguir sencer, com a mínim un any més i que vostès ho puguin veure. Aniré omplint de llunes el graner mentre vaig menjant llesques de temps untades de “res”.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…