Ves al contingut principal

Aquella guerra

Acabo de llegir “La Guerra Civil Española” de l’historiador britànic Antony Beevor, un exercici de 800 pàgines que m’ha deixat exhaust. El llibre finalitza amb una frase que em fa pensar: “la història, que mai està definitivament escrita, s’ha d’acabar sempre fent-se preguntes”.
Aquella guerra, com totes les guerres, no fou un enfrontament entre bons i dolents. Tant dels uns com dels altres n’hi va haver en els dos bàndols i partint d’aquesta premissa vaig començar a llegir aquest llibre. Puc assegurar que amb aquesta lectura m’he adonat de moltes coses, com per exemple de la tràgica incompetència dels comandaments que defensaven la República, de la poca altura moral de molts d’ells i –sobretot– de la covardia històrica dels que precisament feien bandera del seu coratge. Però també m’ha refermat les conviccions en un altre sentit: tots aquells que sempre havia considerat dolents resulta que realment ho van ser i, en general, la majoria pertanyien al bàndol dels vencedors. Per exemple, sempre havia tingut al darrer president del govern de Franco –i primer de la monarquia– com un ésser pusil·lànime i ploramiques. Doncs no, resulta que aquell Carlos Arias Navarro era un botxí que va signar 16.952 penes de mort només a la província de Màlaga i que, segons el testimoni de nombroses víctimes, supervisava personalment sessions de tortura esgarrifoses. Després de la lectura d’aquest llibre m’han quedat gravats en la memòria noms i cognoms de veritables criminals, que encara gaudeixen del privilegi de donar nom a carrers i places de localitats de tot Espanya. Noms com el de Queipo de Llano, Millan Astray o el d’aquell sinistre Director General de Presons que es deia ni més ni menys que Máximo Cuervo! O aquell catedràtic de psiquiatria, Antonio Vallejo Nágera, que per evitar la “disolución racial de la Hispanidad” va apartar a 12.042 nens de les seves mares, molts d’ells donats en adopció després de canviar-los el nom. Tot això em perseguirà sempre més per culpa d’aquest llibre que acabo de llegir, però també gràcies al personal de la COPE que segueixen repetint les mateixes bestieses, com aquella del professor Francisco Maldonado que l’any 1936 va dir allò de “los vascos i catalanes son un cáncer que debe ser extirpado!”, una fórmula pestilent aclamada finalment amb un “Viva la muerte!”, que va fer aixecar a don Miguel de Unamuno de la seva cadira de rector per contestar “Vencereis pero no convencereis”. Una frase que ara els del PP han recuperat, posant-la en una pancarta penjada al balcó de l’ajuntament de Salamanca. No espero que els populars es llegeixin el llibre de Beevor, la seva intel·ligència segur que no dóna per tant, desitjo simplement que un dia aprenguin a posar interrogants allà on abans només hi havia exclamacions.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…