Ves al contingut principal

Aquella guerra

Acabo de llegir “La Guerra Civil Española” de l’historiador britànic Antony Beevor, un exercici de 800 pàgines que m’ha deixat exhaust. El llibre finalitza amb una frase que em fa pensar: “la història, que mai està definitivament escrita, s’ha d’acabar sempre fent-se preguntes”.
Aquella guerra, com totes les guerres, no fou un enfrontament entre bons i dolents. Tant dels uns com dels altres n’hi va haver en els dos bàndols i partint d’aquesta premissa vaig començar a llegir aquest llibre. Puc assegurar que amb aquesta lectura m’he adonat de moltes coses, com per exemple de la tràgica incompetència dels comandaments que defensaven la República, de la poca altura moral de molts d’ells i –sobretot– de la covardia històrica dels que precisament feien bandera del seu coratge. Però també m’ha refermat les conviccions en un altre sentit: tots aquells que sempre havia considerat dolents resulta que realment ho van ser i, en general, la majoria pertanyien al bàndol dels vencedors. Per exemple, sempre havia tingut al darrer president del govern de Franco –i primer de la monarquia– com un ésser pusil·lànime i ploramiques. Doncs no, resulta que aquell Carlos Arias Navarro era un botxí que va signar 16.952 penes de mort només a la província de Màlaga i que, segons el testimoni de nombroses víctimes, supervisava personalment sessions de tortura esgarrifoses. Després de la lectura d’aquest llibre m’han quedat gravats en la memòria noms i cognoms de veritables criminals, que encara gaudeixen del privilegi de donar nom a carrers i places de localitats de tot Espanya. Noms com el de Queipo de Llano, Millan Astray o el d’aquell sinistre Director General de Presons que es deia ni més ni menys que Máximo Cuervo! O aquell catedràtic de psiquiatria, Antonio Vallejo Nágera, que per evitar la “disolución racial de la Hispanidad” va apartar a 12.042 nens de les seves mares, molts d’ells donats en adopció després de canviar-los el nom. Tot això em perseguirà sempre més per culpa d’aquest llibre que acabo de llegir, però també gràcies al personal de la COPE que segueixen repetint les mateixes bestieses, com aquella del professor Francisco Maldonado que l’any 1936 va dir allò de “los vascos i catalanes son un cáncer que debe ser extirpado!”, una fórmula pestilent aclamada finalment amb un “Viva la muerte!”, que va fer aixecar a don Miguel de Unamuno de la seva cadira de rector per contestar “Vencereis pero no convencereis”. Una frase que ara els del PP han recuperat, posant-la en una pancarta penjada al balcó de l’ajuntament de Salamanca. No espero que els populars es llegeixin el llibre de Beevor, la seva intel·ligència segur que no dóna per tant, desitjo simplement que un dia aprenguin a posar interrogants allà on abans només hi havia exclamacions.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…