Ves al contingut principal

Aquella guerra

Acabo de llegir “La Guerra Civil Española” de l’historiador britànic Antony Beevor, un exercici de 800 pàgines que m’ha deixat exhaust. El llibre finalitza amb una frase que em fa pensar: “la història, que mai està definitivament escrita, s’ha d’acabar sempre fent-se preguntes”.
Aquella guerra, com totes les guerres, no fou un enfrontament entre bons i dolents. Tant dels uns com dels altres n’hi va haver en els dos bàndols i partint d’aquesta premissa vaig començar a llegir aquest llibre. Puc assegurar que amb aquesta lectura m’he adonat de moltes coses, com per exemple de la tràgica incompetència dels comandaments que defensaven la República, de la poca altura moral de molts d’ells i –sobretot– de la covardia històrica dels que precisament feien bandera del seu coratge. Però també m’ha refermat les conviccions en un altre sentit: tots aquells que sempre havia considerat dolents resulta que realment ho van ser i, en general, la majoria pertanyien al bàndol dels vencedors. Per exemple, sempre havia tingut al darrer president del govern de Franco –i primer de la monarquia– com un ésser pusil·lànime i ploramiques. Doncs no, resulta que aquell Carlos Arias Navarro era un botxí que va signar 16.952 penes de mort només a la província de Màlaga i que, segons el testimoni de nombroses víctimes, supervisava personalment sessions de tortura esgarrifoses. Després de la lectura d’aquest llibre m’han quedat gravats en la memòria noms i cognoms de veritables criminals, que encara gaudeixen del privilegi de donar nom a carrers i places de localitats de tot Espanya. Noms com el de Queipo de Llano, Millan Astray o el d’aquell sinistre Director General de Presons que es deia ni més ni menys que Máximo Cuervo! O aquell catedràtic de psiquiatria, Antonio Vallejo Nágera, que per evitar la “disolución racial de la Hispanidad” va apartar a 12.042 nens de les seves mares, molts d’ells donats en adopció després de canviar-los el nom. Tot això em perseguirà sempre més per culpa d’aquest llibre que acabo de llegir, però també gràcies al personal de la COPE que segueixen repetint les mateixes bestieses, com aquella del professor Francisco Maldonado que l’any 1936 va dir allò de “los vascos i catalanes son un cáncer que debe ser extirpado!”, una fórmula pestilent aclamada finalment amb un “Viva la muerte!”, que va fer aixecar a don Miguel de Unamuno de la seva cadira de rector per contestar “Vencereis pero no convencereis”. Una frase que ara els del PP han recuperat, posant-la en una pancarta penjada al balcó de l’ajuntament de Salamanca. No espero que els populars es llegeixin el llibre de Beevor, la seva intel·ligència segur que no dóna per tant, desitjo simplement que un dia aprenguin a posar interrogants allà on abans només hi havia exclamacions.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…