Ves al contingut principal

Alexandre Cuéllar: la joia d’escriure

L’Alexandre Cuéllar era un home que escrivia, que patia i que estimava, ara tot s’ha acabat i la seva ombra es retira, s’esvaeix, com molts altres ho van fer abans que ell i com molts altres ho farem després. No queda res, només un record llunyà. Les nostres vides es fondran com els flocs de neu que el vent fa volar per les valls de muntanya els dies de rufa.
Fou precisament en un dia com aquest en què em va dir que l’Alexandre havia mort. Un floc de neu es va fondre sobre el meu telèfon mòbil, potser per a il·lustrar el que a partir d’aquell moment seria el seu nom: simplement una absència?, un nom per a esborrar de l’agenda?, un telèfon on ja no s’ha de trucar?, una veu que ja no sentiré més? Però en el seu cas ben segur que jo no el podré oblidar mai del tot, perquè l’Alexandre Cuéllar era un home que escrivia.
Hi ha gent obscura que només sap viure dins de l’àmbit obscur de la seva vida, que no poden o no volen anar més enllà de la closca pelada dels seus somnis més obscurs. L’Alexandre Cuéllar era un home que vivia moltes vides i que finalment va considerar que ja no en venia d’una. Ell ho ha deixat tot escrit: tots els noms, totes les històries i totes les vides; amb l’exactitud del secretari que es sap carn de butlletí oficial, amb l’ambivalent destresa de l’advocat que sap mirar més enllà de les sentències i dels llatinismes, i amb la picardia de l’home que pot mantenir dos amors eterns separats per un braç de mar i per una llengua comuna.
L’Alexandre Cuéllar ja no podrà tornar mai més a l’illa de la calma, allà hi restaran per sempre els seus cafès i les seves places, els seus camins, les seves cales i la salabror d’aquell mar irrevocablement blau i d’aquella llengua de vocals obertes i d’articles salats, que van omplir de llum i de color els millors anys de la seva vida.
Olot, que el va veure néixer en aquell any de la mala sort, ara l’acull definitivament sota l’ombra d’un volcà. Ara en aquest nou segle, quan ja els ha encalçat el futur, els olotins el recordaran com el que fou: un veí entranyable. La seva figura rodanxona i el seu somriure afable es passejarà eternament pels paisatges civilitzats de la Garrotxa i el gruix de la seva obra es guardarà per sempre en un racó de la seva centenària biblioteca. Olot seguirà la seva vida quotidiana amb el traginar incansable dels seus ciutadans, Sa Pobla continuarà gaudint d’unes vacances pagades sota el cel més blau del món i jo continuaré vivint intentant ser cada vegada més com l’Alexandre Cuéllar, un home que em va fer descobrir la joia d’escriure.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…