Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2006

Barretades / La plaça del Carril

El senyor Eduardo Marquina fou un autor teatral, hàbil versificador, que assolí èxits remarcables amb obres com per exemple: Las hijas del Cid, En Flandes se ha puesto el sol, El monje blanco o Teresa de Jesús. La Gran Enciclopèdia Catalana ens informa que fou un gran propagador per Amèrica dels principios del Movimiento Nacional i quan retornà a Espanya s’establí a Burgos. L’ajuntament de Girona manté quatre rètols amb el seu nom a la plaça del Carril, que algú ha tatxat amb un retolador.
La plaça que durant molts anys va servir de vestíbul ciutadà de l’estació ara és simplement un espai guanyat a la ciutat pels cotxes. Miris cap allà on miris el paisatge s’omple d’automòbils, aquests artefactes de llauna, generalment inmòbils, que desfan sense remei el somni d’una ciutat tranquil·la. Malgrat tot els coloms s’acosten sense por, buscant engrunes de bollycaos o de patates fregides a la terrassa del Núria, una concessió municipal que dóna vida a la plaça. Mentre els nens pasturen innocen…

Plany en la mort d’en Josep Paulí

El vaig conèixer –o reconèixer– en aquell lluminós onze de setembre de 1976 al Camp de Mart de la Devesa de Girona, lluint amb orgull una samarreta blanca on hi posava: “Guanyem la llibertat”. Era alt i prim com un jugador de bàsquet, els seus ulls desprenien una mena de llum esmorteïda i portava a la cara l’estigma d’un somriure lleu però inesborrable, aclaparadorament saltenc.
En Josep Paulí i Ribot va tenir, entre altres coses, el coratge d’obrir una llibreria a Salt, que fou durant un temps un oasi de pau i de cultura a l’extraradi de la civilització. A tots els que el vam conèixer, avui no ens ha deixat indiferents la notícia de la seva mort. Deia un autor francès que la vida és com un autobús, quan vas de tornada t’adones que ja n’hi ha molts que han baixat. Jo, que si no vaig de tornada aviat hi aniré, ja començo a sentir unes quantes absències, la d’en Paulí serà –ben segur– una d’elles. Entre altres coses he perdut un dels pocs lectors de les meves barretades, un gran lector l…

75 anys de futbol

Girona l'any 1930 era una ciutat petita, que es despertava cada matí amb el sol a l'esquena i amb el pes feixuc d'una humitat anguniosa, que sorgia del més profund dels seus carrers estrets, impregnats d'història i d'exsudacions ràncies de convent i de caserna. Al capdamunt del carrer del Carme, una banda de bordegassos entusiastes del futbol, van començar a lluir els colors del Girona Futbol Club. Eren el millor i el pitjor de cada casa, però jugaven simplement per ganes de jugar, corrien esperitats darrere d'aquelles pilotes de cuiro, sense esperar cap recompensa que no fos la glòria fugaç de l'aplaudiment dels seus amics i deels seus veïns. Ara se'ns fa difícil imaginar-nos la pràctica de qualsevol esport sense la presència de les càmeres de televisió; fins i tot els nens més petits, quan hi juguen, no en tenen prou amb donar coces a la bola, algun d'ells ha d'assumir el paper de locutor televisiu per donar realment versemblança al joc. És e…

L'Estatut

A Catalunya hi ha una generació de polítics que han volgut fer un nou estatut i ho han aconseguit. Els hem de felicitar i felicitar-nos tots plegats. La història no és un tren que passi a hores convingudes, s'ha de saber agafar en el moment precís. Enhorabona i endavant.

Barretades / La Rutlla

El carrer de la Rutlla, que fou un dels primers carrers de l’Eixample de Girona, comença als peus d’un dels dos alts edificis del Pla Perpinyà, entre el carrer Ultònia i el traç esguerrat i gris del pont del carrer del Carme.
El trajecte de la Rutlla, en el seu naixement, és sinuós i obscur. Els automòbils aparcats a mà dreta i el pas del trànsit a l’esquerra, deixen les voreres al mínim imprescindible. Sembla com si els vianants s’haguessin extingit per falta d’espai. Els antics portals conviuen necessàriament amb immobles moderns, una mena de barreja que dóna al carrer un aspecte molt estrany, un aire kitsch però sense acoloriment. La presència del riu s’intueix a l’esquerra, a l’altura de la passera de Lorenzana i a la baixada de la Font del Canó, però després es perd quan arriba al carrer de la Creu. La Rutlla a partir d’aquest punt s’eixampla una mica i es dirigeix definitivament cap a Palau. A l’encreuament amb el carrer Emili Grahit, encara hi ha gent que recorda el pas del carr…

El temps és un gran mestre

Efectivament, el temps és un gran mestre i de fet, tal com assegurava William Shakespeare, és el mestre absolut dels humans, és a la vegada el seu creador, la seva tomba i dóna els consells que li sembla, tan si un els demana com si no.
En canvi els àrabs, que també eren molt savis, deien que el temps és el mestre d’aquells que no tenen mestre. Els artistes, per exemple, veuen com la seva obra es revalora amb el temps, sobretot si han sabut treballar amb materials imperibles. En bona praxi sempre hauria de ser així, però n’hi ha molts que acaben amb les mans buides, quan finalment s’adonen que en realitat no han sabut fer res de res. El temps és un gran mestre, d’acord!, però ni de bon tros és el millor. Els millors mestres sempre són els que saben despertar en els seus alumnes l’interès pel coneixement i la passió de viure. ¿Què en sabrà de tot això un individu que es mor sense remei, seixanta vegades per minut? L’home ha de ser mestre del temps, del seu temps, i no pas el seu esclau.…

Aquella guerra

Acabo de llegir “La Guerra Civil Española” de l’historiador britànic Antony Beevor, un exercici de 800 pàgines que m’ha deixat exhaust. El llibre finalitza amb una frase que em fa pensar: “la història, que mai està definitivament escrita, s’ha d’acabar sempre fent-se preguntes”.
Aquella guerra, com totes les guerres, no fou un enfrontament entre bons i dolents. Tant dels uns com dels altres n’hi va haver en els dos bàndols i partint d’aquesta premissa vaig començar a llegir aquest llibre. Puc assegurar que amb aquesta lectura m’he adonat de moltes coses, com per exemple de la tràgica incompetència dels comandaments que defensaven la República, de la poca altura moral de molts d’ells i –sobretot– de la covardia històrica dels que precisament feien bandera del seu coratge. Però també m’ha refermat les conviccions en un altre sentit: tots aquells que sempre havia considerat dolents resulta que realment ho van ser i, en general, la majoria pertanyien al bàndol dels vencedors. Per exemple, …

Monguilod i la pitonissa

Deia Charles Dickens que si no hi hagués gent dolenta, no hi podria haver bons advocats. En Carles Monguilod –un altre Carles– és un bon advocat penalista, gironí de tota la vida i lector empedreït de tots els llibres que li cauen a les mans. Diu un proverbi africà –que són els millors proverbis després dels xinesos– que un home sense cultura és com una zebra sense ratlles. Nosaltres, els gironins, europeus com som per vocació i per convicció se'ns fa difícil imaginar-nos aquest símil de la zebra, si no fos per l'ajuda visual que ens proporcionen els passos de vianants. Doncs bé, un home sense cultura seria això: un pas de vianants sense pintar, asfalt en estat pur. Diuen, no sé si els xinesos o els esquimals, que un advocat és capaç de tot per guanyar un plet, fins i tot de dir la veritat. La ratlla finíssima que separa la veritat de la mentida s'assembla a les ratlles no sempre ben pintades del mig de la calçada, que a més tot sovint són discontínues. Però en Carles Mong…

Barretades / Ciutat d’absències

Una ciutat pot mesurar amb l’exacta contundència de les xifres tota mena de volums, distàncies, recàrrecs i individus. Una ciutat és el que és: un conjunt de façanes, de murs i de carrers, que la història ha reunit –sense pensar-s’ho massa– en un mateix indret; amb la persistència obstinada de la gent que va fent, que va esperant i que continua treballant cada dia, com si els calendaris només fossin un objecte decoratiu o el disseny agosarat d’una ment abstracta.
Girona és una ciutat de postal, que ensenya cada dia la seva cara més amable a centenars, milers de turistes que la visiten, que la fotografien i que la descriuen amb la fredor metòdica de les paraules: –si avui és dissabte, això és Girona. Però la ciutat també és moltes ciutats i la gent que l’habita és fruit de circumstàncies molt diverses; ciutadans que es fan propòsits divergents quan arriba l’hora de mirar cap al cel, en aquell precís moment en què s’hi despenja una estrella. Girona també és una ciutat de presències i d’a…

Alexandre Cuéllar: la joia d’escriure

L’Alexandre Cuéllar era un home que escrivia, que patia i que estimava, ara tot s’ha acabat i la seva ombra es retira, s’esvaeix, com molts altres ho van fer abans que ell i com molts altres ho farem després. No queda res, només un record llunyà. Les nostres vides es fondran com els flocs de neu que el vent fa volar per les valls de muntanya els dies de rufa.
Fou precisament en un dia com aquest en què em va dir que l’Alexandre havia mort. Un floc de neu es va fondre sobre el meu telèfon mòbil, potser per a il·lustrar el que a partir d’aquell moment seria el seu nom: simplement una absència?, un nom per a esborrar de l’agenda?, un telèfon on ja no s’ha de trucar?, una veu que ja no sentiré més? Però en el seu cas ben segur que jo no el podré oblidar mai del tot, perquè l’Alexandre Cuéllar era un home que escrivia.
Hi ha gent obscura que només sap viure dins de l’àmbit obscur de la seva vida, que no poden o no volen anar més enllà de la closca pelada dels seus somnis més obscurs. L’Alexa…

Barretades / La festa dels llunàtics

L’any vell s’ha acabat, s’esmuny sense remei pel forat de l’aigüera. No queda res, només unes gotes d’eternitat que aviat s’evaporaran sense deixar cap rastre. Deia Jules Renard que no hi ha cap mot tan rodó, perfecte i ple de significat com la paraula “res”. Un any és simplement això: un mot, el significat del qual s’acaba el 31 de desembre. Immediatament comença una altra definició, un concepte nou, una paraula de traspàs.
Després d’“any” i de tots els seus derivats, en el Diccionari de la Llengua Catalana hi apareix la paraula “anyell”, curulla de significats religiosos, coberta de llana fina i amb una aurèola potent d’innocència. Però no, després d’un any ens entestem en començar-ne un altre; com si no en tinguéssim prou amb les catàstrofes que ens va portar l’any vell, ens obstinem en continuar-ho provant. Quan arriben aquestes dates, els periodistes desenterren les seves col·leccions de fets diversos i omplen pàgines i pàgines de diaris i suplements amb papes morts, atacs terrori…

Quatre contes de Nadal (2005)

4. L’abric blau de l’Anna

Eren gairebé les quatre de la matinada d’aquell final de desembre en què els amics de la colla havíem decidit celebrar l’arribada del 1973. L’Anna va entrar a la festa mentre sonava The famous blue raincoat a 45 revolucions per minut, en el tocadiscos d’en Jordi Gardella. Aleshores ni a ell ni a ningú no ens venia d’una revolució més ni menys, tot es fonia en un instant inesgotable, en un present aclaparador. Però ja en aquell moment vaig intuir que la meva vida es dividiria definitivament en dos parts, com una taronja partida per un ganivet molt esmolat: una abans del blue raincoat i una altra després, però ja definitivament amb l’imatge associada de l’Anna enfundada en el seu abric de color blau.
Les velles històries són com els bons camins, un no voldria mai acabar d’arribar al final i ara, en què escric tot això i que torno a pensar en ella, potser pagaria la pena que ho fes fredament. De fet Girona no havia estat mai tan freda com aquella nit de cap d’any,…

Quatre contes de Nadal (2005)

3. El somni de la senyora Rosa

La vida continua sense fer escarafalls, discretament, com si mai no hagués passat res. La realitat és una qüestió de punts de vista i és necessari ser capaç de pujar a un lloc molt alt, per a poder contemplar el paisatge sencer en la seva vastíssima exactitud. L’alt campanar de la vella església és la fita d’aquesta història, de moltes històries, de moltes vides, mentre els arbres de les deveses en la llunyania, vinclen les seves branques a caprici dels vents i els núvols, com grans fardells de cotó fluix, van girant al voltant d’altres campanars punteguts que encara gosen alçar-se vergonyosos enmig de la plana; i els trens passen i tornen a passar, travessant-ho de mig a mig, sobre unes rodes d’acer que corren paral·leles eternament, sense trobar-se mai. Com s’assemblen els trens a la vida!
La senyora Rosa baixava cada dia per aquella estreta vorera, per no haver de trepitjar els rierencs cantelluts del paviment. Molt lentament, anava passant sota l’alt e…