Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2006

Els anys

L’any és la unitat de mesura del temps planetari dels humans. Hi ha altres maneres d’entendre’l, però difícilment la conservadora teoria mecànica dels rellotges l’arribaria a pair, perquè la terra gira al voltant del sol amb una metòdica i calculada precisió. Amb els anys anem envellint, però no necessàriament ens fem més savis. El problema és que fan falta molts anys per aprendre a viure i no sempre som capaços de copsar-ho. No obstant, any rere any i a força d’anar girant al voltant d’una estrella solitària, anem acumulant el gruix de creences que ens permet caminar pel nostre barri amb el cap alt i el cul apretat
Què seria de nosaltres sense la corrua d’instants que ens omple la vida? Què seria de nosaltres sense les hores i els segons que carreguen els rellotges amb el carburant de la vida? Què seria de nosaltres sense la verificable aritmètica dels almanacs de butxaca? L’any és part i metàfora de les nostres vides, cada any és com una vida i cada vida és com un any. Naixem, creixe…

La pagoda

Els gironins som una mena de força de la natura que es desperta cada matí amb els primers raigs de sol, filtrats per les fulles dels alzinars de les Gavarres. Durant molts anys ens vam dedicar a bastir una ciutat de pedra picada, una ciutat feta per durar. Però una cosa és pensar que ha de durar i l’altra és fer-la bé. Girona l’hem anat fent a batzegades i s’assembla més a un alzinar espès que a una devesa ordenada.
La plaça de Sant Feliu és un espai esclarit, un intent d’esponjar l’àmbit estret de la ciutat vetusta. La principal atracció de la placeta és una reproducció de la columna amb la famosa lleona, que serveix de contrasenya d’entrada i que és parada obligatòria dels grups de turistes que aparquen els seus autobusos a l’altre costat del riu. Uns cavallets temporers proveeixen de color a un paisatge bàsicament en blanc i negre. La nau de la col·legiata de Sant Feliu treu el nas de trascantó sobre la plaça i una escalinata guerxa, que puja fins a una porta inútil, serveix de basa…

Un somni de Nadal

Per Nadal tinc un somni recorrent, somio que sobre un paisatge nevat em persegueix un santbernat enorme, per a emborratxar-me amb el contingut càlid del bocoi que porta penjat del coll. Però jo, no sé com, sempre acabo esmunyint-me pel forat gatoner d’una porta falsa.
Els somnis són històries a mig fer. No sabem mai exactament com comencen i gairebé sempre s’acaben sobtadament, com quan salten els ploms i el televisor deixa de funcionar, deixant-nos amb l’ai al cor entre anunci i anunci. Els somnis són ombres fugisseres, remors confuses, que ens acompanyen durant tota la nostra vida i que es barregen, a vegades, amb els sentiments i amb altres somnis, i d’aquesta manera produeixen una realitat nova i poderosa que la gent anomena il·lusions.
Per Nadal sembla com si per uns moments s’invertís l’ordre establert de les certeses, com si de cop i volta els numeradors que resten comencessin a sumar i els telescopis que vigilen el cel projectessin la seva llum a l’espai, una llum il·lusionada i…

La Bruguiteca

Girona és una ciutat que es desperta cada dia amb caparra. Els pares i les mares porten els seus fills a l’escola amb cara de no haver dormit prou i els fills entren a classe amb els ulls enrogits a causa del contacte constant amb pantalles i pantalletes. Vivim tots plegats en la societat que hem construït, engolits fatalment pel remolí d’una tecnologia que generalment ens escapa de les mans.
La Bruguiteca, com el seu nom indica, és la biblioteca del col·legi Bruguera, un oasi d’enteniment folrat de llibres. Allà els nens hi practiquen la seva higiene quotidiana, es netegen els ulls amb paraules clares, per prevenir els efectes nefastos de la càries televisiva. La Fina Pairolí és l’encarregada de cuidar aquest jardí de les paraules, ella rega amb idees la terra resseca de la lectura. No és fàcil depurar l’aigua necessària per abastar aquesta mena de regadius, segur que sempre hi ha qui pensa que fóra millor utilitzar-la per a regar parterres inútils, però l’aigua que omple les ampolles…

Les ales del senyor Grahit

Don Emili Grahit i Papell fou un home amb sort, l’Ajuntament de Girona li dedicà un carrer que la ciutat va saber dibuixar amb una rectitud ferroviària i una amplada envejable, que altres carrers de la Girona emmurallada no tenen ni de llargada.
El carrer d’Emili Grahit i Papell neix en la confluència amb la carretera de Barcelona, vigilat de prop per la farinera dels Ensesa, i va a morir, sense saber exactament com, a les envistes del cementiri vell de Girona, a la vora de l’Onyar. La rotonda dels Països Catalans li serveix de cor, un cor que li bombeja automòbils i vianants des de tots els costats. L’ombra feixuga, massissa i relativament modesta del campanar de Sant Josep es mira amb displicència el tràfec incessant de vehicles i d’individus que entren i surten de la ciutat, que travessen el riu i que pugen o baixen de Palau. El carrer d’Emili Grahit i Papell s’agermana i s’uneix amb l’avinguda del Doctor Lluís Pericot, una avinguda amb tanta sort que pot lluir, sense por d’entreban…

La plaga

A l’Àfrica periòdicament hi ha plagues de llagosta i als diaris de Catalunya també. Arriben gairebé sense fer-se notar, subtilment. Un dia apareixen com una simple guspira daurada, enmig de la foscor de les pàgines obscures d’un diari de províncies. Són llagostes mediàtiques, que porten un foc d’encenalls a la cua. Les guspires volen baix.
Et parlen dels seus contactes secrets, t’enlluernen amb la nòmina inesgotable de les seves amistats –passades, presents i futures– i els fan servir de tapadora per a inocular-te el seu verí, per bufar sobre les brases de focs que a ells no els hi van ni els hi vénen. Simplement es tracta de poder, després, posar preu al seu silenci. De plagues els periodistes en saben molt, però sobretot els governs encara més. Quan un govern arriba a mantenir-se en el poder durant 23 anys seguits, aprèn a contenir aquesta mena de calamitats amb dotacions pressupostàries. En els temps de l’UCD en deien fondo de reptiles i en els temps de CiU en deien Institut Català …

L'home que riu

El palau dels papes d’Avinyó és un gran embalum petri, que als gironins ens fa recordar –encara que sigui llunyanament– les parets llises de la nostra catedral. Just en la part posterior d’aquest poderós edifici, on hi van viure els papes del cisma, hi ha un jardinet, més aviat un pati, que amaga a l’ombra d’uns xiprers, la ganyota bronzejada d’un home que riu. És una escultura lluent de Jan Fabre, una figura on l’artista s’ha retratat a ell mateix i que riu perpètuament sota els finestrals dels papes. La gràcia és que la figura realment riu, amb una riallada que es pot sentir de lluny.
Aquests dies podem veure a les Sales Municipals de la Rambla una exposició d’aquest artista belga, que porta per títol “L’home que escriu sobre l’aigua”. A la vora de l’Onyar és un lloc prou adient com per escriure sobre l’aigua, sobretot en el seu cas, assegut dins d’una banyera. Les paraules són flors rares que creixen en desordre, però a la vora de l’aigua flueixen amb facilitat. Aquesta figura de Fa…

Pinochet on ice

Mel Brooks és un genial director i guionista cinematogràfic, jueu americà per més senyes, que va voler explicar la història de la humanitat a la seva manera. El resultat fou History of the world part I, que aquí com totes les coses arribà una mica marejada i amb el títol, totalment passat de rosca, de La loca historia del mundo. Després del final hi havia un resum de les millors escenes de la –suposada– segona part, en què brillava amb llum pròpia un Adolf Hitler ballant sobre una pista de gel.
El dictador xilè Augusto Pinochet probablement no mereixerà cap escena com aquesta; és més, la història segur que l’oblidarà. Pinochet és simplement un assassí, voluntariós i aplicat, però de segona divisió; com una mena d’artesà del genocidi. Va cremar llibres i llibertats, com el seu mestre, però ell morirà de vell com en Franco, endollat a una màquina de color verd brillant que va fent bip-bip. Un “bip” per cada mort, un “bip” per cada esperança truncada. Diuen que quan un gran home mor s’enc…

El Bonmatí

Guanyar un premi que porta el nom d’un conegut em fa sentir una sensació estranya, és com una il·lusió familiar i entranyable. Guanyar-lo per escriure una d’aquestes barretades al Diari de Girona encara més, perquè em confirma que a l’altre costat del paper hi ha algú, algú que s’ho llegeix amb atenció i amb benvolença.
Don Manuel Bonmatí i Romaguera, era un home de Girona, d’aquella Girona d’abans, de quan s’exercia el periodisme com una mena de pluriocupació, de quan encara s’havien d’imprimir les primeres guies en color de la ciutat, de quan el tren Gerió encara anava amb vapor i les gavines s’alimentaven –i s’alimentaven bé– de les bosses d’escombraries de la senyora Sunta. Però ara Girona ha canviat: de guies n’hi ha de tots colors, el trenet passa a tota pastilla pels carrers empedrats, les gavines s’engreixen amb detritus cada vegada més sofisticats i els periodistes també.
Amb el pas del temps parlar de Girona s’em fa més difícil, aquesta ciutat de tant trepitjada i tant vista s…

En Quintanas

Novembre és un mes feixuc, el cel baixa perillosament de nivell i els dies rellisquen irrefrenablement enmig d’una foscor impenetrable, que el canvi climàtic encara no ha estat capaç de trencar del tot. És l’època de l’apoteosi de la mort i de la decadència. El mes de novembre sempre és la fi d’alguna cosa; els antics règims, per exemple, tenien una tendència insuperable a sucumbir abans de Nadal.
Els novembres no perdonen a ningú, ni tan sols en Josep Quintanas que ara, amb el canvi de govern, deixarà de ser el delegat territorial de Cultura a les comarques gironines. Recordo en Pep des de la foscor dels temps, d’aquella llunyana època en què els mesos de novembre engolien dictadors i feien volar en el cel estrelles d’esperança. Recordo en Pep de quan els progres anaven amb trenca i macuto, i els policies amb guerrera de color gris. Des d’aleshores ha plogut molt, potser no a gust de tothom ni tant com voldríem, però tampoc ens podem queixar. En Quintanas ho sap bé, ell ho veu tot ple…

Colomers

Colomers era un poble a la vora d’un riu, que flotava entre un somni de pagesos envellits i un altre de barcelonins amb segona residència, just allà on comença –pels gironins– un plana fecunda, solcada de camins i de campanars perduts en la llunyania, entre els estreps suaument ondulats de les serres que separen la conca del Ter de la del Fluvià.
Parlo en passat perquè ara aquest poble ja no forma part de la meva vida, és només un rètol en una carretera secundària per la qual fa temps que no hi transito. Però malgrat tot queda el record d’aquell pedregam de cases sobre el turó i d’un horitzó empordanès, interromput únicament per la silueta boteruda del Montgrí i per quatre núvols que gosaven desafiar la tramuntana. Un gran meandre del Ter abraçava tot el terme municipal i descansava sobre una resclosa, que donava de beure als camps de blat de moro i a les pollancredes, i un hostal modest donava de menjar als passavolants i als diumengers.
La seva gent mirava sovint al cel, probablement …

Correus i telègrafs

El servei de correus a Girona està ubicat en un edifici d’aparença lúgubre, on treballen funcionaris de pell groguenca –com els personatges dels Simpsons–, probablement a causa d’una llarga exposició a les radiacions pampallugejants dels fluorescents, provinents d’algun excedent de guerra. De la guerra de Corea. Els usuaris fan cua pacientment, amb l’esperança de poder fer arribar la seva bona nova a través d’un segell de vint-i-nou cèntims, timbrat amb el cop de gràcia d’un agregat sol·lícit.
L’edifici de Correus i Telègrafs, construït sobre un dels baluards de l’antiga muralla, és un d’aquells pocs indrets que queden a Girona, on encara es pot sentir l’olor particular que desprenien els serveis oficials, quan encara era obligatori el bigoti imperial, retallat amb tiralínies, i els funcionaris eren devots del quietisme. D’aquella casa entren i surten carters i carteres amb cartes, paquets, girs postals i, fins i tot a aquestes altures del nou segle, amb telegrames. Sí senyors, en aque…

La plaça dels deu mil xiclets

Ja sé que deu mil xiclets són molts xiclets, però si es molesten a comptar-los segur que no en trobaran menys, sobre les rajoles rosadenques de la plaça Miquel Santaló. Aquesta plaça és el primer i el darrer que veuen el ulls cansats de veure món de molts turistes en la seva visita a la ciutat, entrant i sortint de l’hotel Carlemany. El xiclets enganxats a terra són com una mena de xarampió perpetu, vigilats de prop per l’ombra allargada d’un curiós objecte en forma de pirulí, que de nit exhibeix una capa de brutícia acumulada, des del dia de la inauguració, en el fons de la seva ànima de plàstic.
Aquest pirulí i el seu jardí de xiclets diu molt de la inclinació que tenim els gironins per aquests temes. Quan es tracta de neteja fugim d’estudi, com ho fan els nostres fills quan toca anar a la dutxa. D’on hem tret els habitants de la ciutat dels quatre rius aquesta aversió innata a la higiene pública? Per què els nostres representants municipals dediquen tan pocs esforços a la neteja? Só…

La lluita continua

En Carmel Rosa va voler cloure les seves memòries amb aquesta frase que es va fer famosa durant el maig del 68: «Només és el començament, la lluita continua». De fet en Carmel va lluitar durant tota la seva vida, amb l’empenta inesgotable i la tranquil·litat dels que saben que tenen la raó del seu costat, dels que han lluitat per un món més just sense esperar res a canvi, dels que volien que el socialisme desvetllés la part de veritat continguda en la paradoxa. A vegades és fàcil perdre’s pels corriols feréstecs dels sentiments, però la veritat, finalment, sempre troba una escletxa per on entrar.
La vida no és mai un llarg riu tranquil i menys per als que, com en Carmel, van viure tots els avatars terribles del segle xx. Ell i l’Antònia Adroher, la seva companya d’exili i de militància política, els van viure i patir gairebé tots. El país ha tardat massa a reconèixer el seu esforç, han hagut d’esperar fins gairebé el seu darrer alè per a rebre una modesta Creu de Sant Jordi, en pagamen…

Magris: del Danubi a l'Onyar

La literatura és com un riu i el temps també. Heràclit insisteix que un no es pot banyar dues vegades en el mateix riu i probablement en un llibre tampoc. Claudio Magris va dedicar, l’any 1986, tot un llibre al Danubi, un riu que –com qualsevol altre– és per excel·lència una figura interrogativa de la identitat. El Danubi li va servir a Magris d’excusa per a passejar-se per la cultura germànica, de la qual ell és un eminent estudiós.
Molta gent potser no s’ha assabentat encara que, durant tres dies, Magris, un dels pensadors europeus de més prestigi, ha visitat Girona. L’Onyar, comparativament parlant, no arriba ni a la sola de la sabata del Danubi, però a Girona –igual que a Budapest, Bratislava o Viena– les metàfores funcionen exactament igual i no depenen exactament del cabal dels rius. De fet a l’inici d’aquell llibre de Magris s’explica com el riu més important d’Europa neix en una aixeta. El raonament és simple: si tu vas remuntant el curs del riu i no deixes d’assenyalar l’aigua…

La caverna

Una caverna és una cavitat enorme en el cor d’una muntanya, o sota les plaques tectòniques que separen les diverses realitats geològiques que conformen les comarques del nostre país. Els antics habitants del Gironès vivien, des de temps immemorials, en aquests cataus profunds i obscurs, sense cap de les comoditats modernes, és a dir: sense televisió, sense servei de pizzes a domicili i sense connexió a Internet via ADSL.
La seva vida era realment difícil, sobretot si hem de fer cas a l’aspecte inquietant i sinistre de les seves calaveres. A diferència de l’homo sapiens-sapiens que un dia va decidir emigrar a la capital, el gironí-gironí no s’ha mogut mai de la seva cavorca. Al voltant encara de les brases primigènies del nostre foc quotidià, els gironins –agrupats en tribus– ens mirem els uns als altres amb els ulls esbatanats, intentant comprendre el perquè de tot plegat i comunicant-nos com podem, amb monosíl·labs i onomatopeies. Fins i tot n’hi ha algun que encara pinta símbols prim…

Barraques

Quan jo era petit per Fires feia fred i aquest país s’amagava encara darrere de les grisors del franquisme. Girona era una ciutat provinciana, desconnectada completament de les modes mundanes o, com a mínim, no les vivia en temps real.
Ara evidentment les coses han canviat, vivim en un món interconnectat, on tot arriba –quan arriba– arreu i al mateix temps. Però en el fons, encara que a vegades ens costi creure-ho, els valors són els mateixos i sobretot els vicis. El que passa és que ara les oportunitats són immensament superiors. Quan jo era petit, parlar de “barraques” era parlar de Montjuïc o dels Albergues de Fontajau, era parlar de marginació, d’incivisme i de delinqüència. Ara Montjuïc és com una mena de muntanya màgica, farcida de mansions burgeses i Fontajau és un pavelló d’esports i una avinguda rodejada de cases adossades. La marginació arriba de molt més lluny i s’instal·la com pot entre les estretors de l’especulació immobiliària. Ara, parlar de barraques és parlar de festa…

La sopa es refreda

Carles Borromeu va morir a la capital de la Llombardia, en olor de santedat, la nit del 3 al 4 de novembre de 1584, tot exclamant: «Ja vinc, Senyor, ja vinc». No sabem si finalment va arribar allà on desitjava, perquè el Senyor no ens té informats d’aquestes coses, però hem de suposar que un personatge que va arribar a ser arquebisbe i cardenal de Milà, tindria assegurada una plaça d’accés directe a la destra del Pare.
L’expressió del sant italià ha quedat com un exemple d’aquelles frases que fan història pel fet de ser les darreres; un pot estar parlant durant anys, però el que compta és la frase final amb què s’acaba una vida gloriosa. En canvi les últimes paraules de les persones vulgars no passen mai a la posteritat, perquè la majoria es conformen a escoltar. «Tu escolta i calla!» Només faltaria que amb la quantitat de gent ordinària que es mor cada dia comencéssim a omplir llibres i llibres de frases lapidàries, no tindria cap gràcia. A més, la gran majoria acaba els seus dies bor…

La matemàtica i la política

(Notes d’una diada electoral)
Un sol com una gran taronja ha sorgit de bon matí damunt de les aigües fosques de l’Onyar, per després desaparèixer sobtadament darrere dels núvols del dia de Tots Sants. Però a més també és dia d’eleccions al Parlament de Catalunya i sobre el pes de la pressió atmosfèrica també s’hi ha de sumar la tensió política, una tibantor que en els darrers temps s’havia anat retorcent fins a límits insostenibles.
Les fires de Girona, com sempre, han farcit els carrers de gent, d’olors i de sorolls, que fan més passable una llarga espera fins a les 8 del vespre, en què apareixen els sondejos a peu d’urna. La primera constatació és que els socialistes no han aconseguit mobilitzar el seu electorat, una tasca feixuga que és el seu sinó històric, o sigui, com una mena de conjunció adversativa que va mantenir a CiU en el govern durant 23 anys.
Però ja a primera hora els principals caps pensants del tripartit sembla que deixen traspuar la sensació que hi tornarà a haver un a…

Les eleccions

Reflexionar és tornar sobre una cosa pensada, considerant-la detingudament i aprofundint-la. Però, finalment, reflexionar és també triar, escollir, decidir. Avui ens toca disposar del nostre destí, no desaprofitem l’oportunitat que ens brinda la democràcia. Malgrat tot la decisió és fàcil: s’ha de triar entre una opció d’esquerres i una de dreta, mirant no en les properes eleccions sinó en les properes generacions. Vosaltres trieu, però la meva opció sempre serà a l’esquerra. Votaré socialista.

Els vius

Aquest article va aparèixer el 31 d'octubre al Diari de Girona signat, per un error de maquetació, amb un altre nom.

En la nostra tradició cultural hi ha un lloc per a cada cosa. Un dia per celebrar l’arribada dels solsticis; un dia per menjar els brunyols, els panellets o les coques; un dia per disfressar-nos o per ballar el ball de la civada; fins i tot hi ha un jorn per celebrar el nostre sant particular o l’aniversari del gat. El dia 2 de novembre, per exemple, és la diada dels morts.
A mi no m’importen els morts, més enllà del pes específic de la seva massa emocional. Són morts i prou. Els morts estan morts, ens agradi o no, i difícilment ens faran la guitza. Del que ens hem de preocupar és dels vius, o sigui: de tota aquesta gentussa que ens persegueix en els nostres quefers quotidians i que intenta obrir-se pas en les nostres vides a cops de colze. Els vius són la meva preocupació constant, són gent perillosa que per poc que poden et roben la cartera. Truquen per telèfon a qu…

El Casero i el Masó

Els amics desapareguts abans d’hora són ombres fugisseres que ens acompanyen més o menys durant tota la vida. El seu nom és com un xiulet constant que ressona entre les nostres orelles, com el brunzit emprenyador de les mosques gironines. Hi ha casos especials, però, en què aquests amics esdevenen una altra cosa. Uns es converteixen en llibres, que rellegim contínuament i que guardem amb afany en les nostres biblioteques i d’altres es transformen en carrers o places, que trepitgem cada dia amb la seguretat de qui entra en una casa coneguda.
Però n’hi algun, com és el cas d’en Just Casero, que es trasmuden en premi literari. El record d’en Just, com el fantasma constant d’un conte de fades, aflora tardor rere tardor, en la concessió per part de la Llibreria 22 del premi de narrativa curta que porta el seu nom. En Just s’ha convertit en “el Casero”, un esdeveniment cultural dirigit per l’inefable llibreter Guillem Terribas i que marca, a Girona, l’inici del curs literari i de la vida soc…

Catalunya

Catalunya és una pàtria molt petita, amb prou feines hi cabem tots plegats sense trepitjar-nos els galindons. A mi m’agrada perquè no en tinc d’altra, però en el fons segur que m’hauria plagut viure en un país amb més espai, amb rius de curs just i una pluja fidel, que regués permanentment els prats i que ens permetés lluir sempre elegants gavardines i paraigües civilitzats. Però sempre ens hem hagut de conformar amb el que tenim: aquesta terra resseca, vora un mar molt cansat, amb un règim de pluges caòtic i paisatges assedegats per on campen oliveres d’anys infinits. Sota el cel de Catalunya hi vivim febrilment els catalans, una espècie de gent que parla la llengua dels seus pares i la dels seus veïns. Entre tots fem una suma estranya que fa de mal definir, sobretot en el cor mateix de les nostres ciutats, on conflueixen totes les veus, tots els colors i totes les llets. Catalunya és un país que desprèn una mena d’olor rància que sorgeix de les cases i dels rius, és l’olor d’una pàtr…

Els polítics i els humans

Els humans som una espècie de bípedes que, conscients del pas del temps i de l’arribada inevitable de la mort, hem anat refinant els nostres instints primitius i les passions més ordinàries. Hem après a viure en comunitat, a sumar esforços i a recollir l’osset de peluix caigut de les mans d’una nena, encara que no sigui de la nostra llopada. Plantem arbres dels quals potser no en veurem mai els fruits, parlem amb déus de dubtosa existència i ens regim per normes que posem sempre en dubte.
Els humans deixem a mans d’uns quants les regnes de la societat i després ens queixem que fan política, com si la política fos una maldat o un vici execrable. Però la política no ens ha de fer por i els polítics tampoc, perquè ells simplement ens representen i són, a la vegada, el reflex més o menys deformat de nosaltres mateixos. És lògic que es barallin quan nosaltres ens barallem, és normal que es corrompeixin si nosaltres també ho fem. Fins i tot també és comprensible que menteixin quan nosaltres …

Temps de Fires

Les Fires, entre altres coses, són una sensació rara que als gironins ens puja per l’esquena quan arriba octubre. Potser a causa de l’aire enfredorit de les capes altes de l’atmosfera o del comportament estrany de les fulles en caure dels arbres o de la textura encara una mica amarga de les magranes que baixen coll avall, els gironins sentim de ple aquesta percepció agredolça de la vida, com si el món s’estigués acabant i no hi hagués res a fer. És aleshores quan decidim sortir tots al carrer, en direccions divergents, però amb un únic pensament al cap.
Els gironins, quan veiem que l’any entra en la seva fase final, som víctimes i evangelistes a la vegada d’aquesta filosofia de la vida que generalment s’atribueix com a subproducte del neoliberalisme i de la globalització, però que nosaltres insistim a anomenar com “el temps de Fires”. Una lleugera baixada de les temperatures, les pluges inevitables del dia del Pilar, les castanyes que cauen per les voreres i el formigueig constant de g…

La reforma del Teatre Municipal de Girona

El Teatre Municipal era un d’aquells indrets especials de la ciutat, on els gironins ens hi sentiem com a casa. A cada racó hi haviem dipositat alguna cosa de nosaltres mateixos, darrere de les seves cortines vermelles hi dormia el record d’una història compartida o la llavor d’una il·lusió fugissera. Ara, després d’una llarga i desastrosa intervenció arquitectònica, ja no és el que era, el Teatre Municipal és un espai mutilat, trist i erm.
No he entès mai com els arquitectes han arribat a influir en la nostra classe dirigent, imposant uns criteris i uns gustos constructius més que dubtosos. Davant dels arquitectes i dels artistes moderns als polítics els hi ha caigut sempre la bava, no saben distingir el gra de la palla i al final veiem que allò que hauria de ser el graner dels grans d’or, esdevé un paller de palla seca, que finalment se l’emporta el primer cop de vent. Durant aquests anys de la democràcia, els polítics gironins s’han deixat entabanar amb intervencions artístiques com…

La dona de la lluna

Sembla mentida però tots els éssers humans som idèntics, gaudim d’un breu moment d’esplendor entre el naixement i la mort i després anem cobrint per capes la terra dels nostres avantpassats, com la neu que cau damunt la neu. Pandelís Prevelakis venia a dir això, quan escrivia la crònica de la seva ciutat llunyana i dels seus habitants, dels vius i dels morts.
Quan en Giovanni Albertocchi em parla de l’Esther –i ho fa sovint–, amb aquell deix dolç de la llengua de Manzoni, sembla com si la neu es fongués per un instant i que sorgís d’ella un àngel subtil. És el seu àngel, un àngel real i tangible que passa en bicicleta, perquè la imatge de l’Esther és encara en ell un record sostenible. Sembla un àngel però, malgrat tot, és una dona, amb una safata a la mà, per posar-hi una poma, i dues ales molt grosses per a poder volar molt lluny, potser fins a un indret d’on ja no es torna. Sembla una dona a la deriva, però és un àngel que pesca ànimes a la llum de la lluna. Llunes i peixos com els …

Finestres

Hi ha dies en què em sento un presoner de la meva ciutat, dels seus diumenges rúfols i d’aquests carrers bruts. Probablement per raons semblants, els gironins sempre que poden toquen el dos. El món de cop i volta se’ls ha fet petit gràcies als automòbils, als trens d’alta velocitat i, sobretot, als avions de Ryanair. Qualsevol indret que abans els semblava remot ara està a tocar d’un cap de setmana.
Però a mi em toca quedar-me de guàrdia, què hi farem! Aquí on em veuen encara no he vist ni la piràmide de cristall del Louvre, ni la sínia panoràmica del Tàmesi, ni Berlín amb mur ni sense mur. Per no anar més lluny, encara no he dut els nens a Port Aventura ni a l’esplanada del Fòrum. Sóc així, la vida m’ha plantat en un test, com els geranis de la meva tia. Però la tecnologia avança que és una barbaritat i ara ens ofereix també una alternativa al viatge real, i no parlo de la televisió per satèl·lit, ni del cinema per cable, ni del simple consol de la literatura de viatges, em refereixo …

La mirada del Che

Durant molt de temps la imatge d’un rostre barbut va vigilar la meva habitació, des de la finestra de pasta de paper d’un pòster dels anys setanta; eren altres temps i la presència de la seva mirada era aleshores una companyia reconfortant. En els ulls d’aquell home hi havia una llum diferent, la mirada serena d’una revolució que semblava possible.
Potser ara, trenta-nou anys després de la seva mort, ja és massa tard per parlar de segons quines coses; la vida ha passat com una piconadora per sobre de les nostres vides i de les nostres esperances. O potser no del tot i resulta que encara podem mirar-nos als ulls i veure més enllà del fons envermellit de les nostres cabòries quotidianes. La imatge clara d’aquell home, que va voler canviar el món i que va morir en l’intent, continua encara completament vigent. Però el Che realment no va canviar res de res, només ens va canviar a nosaltres. La gent de la nostra generació vam ser tots una mica fills del Che, fills d’aquell rostre que ens mi…

El miracle de Girona

Sobre el perfil tardoral i delicat de la Girona vella el sol es lleva d’ofici, empastifant per uns moments els seus murs amb una pàtina d’un color indefinit, a mig camí entre la palla esbravada i el paper esgrogueït. Com un miracle d’aquells que només passa cada mil anys, sembla que la ciutat sorgeix de la pols dels segles per tornar immediatament a quedar coberta de nou pel pes de la seva història, o sota una muntanya de fulles seques, o, simplement, afogada per un doll de retòrica sense límits.
El cel, entre núvol i núvol, és d’un blau denerit, mal alimentat, un cel que les gavines esquincen amb els seus crits histèrics i que els gironins intenten cosir amb un gest mal dissimulat de desesperació i d’impotència. La majoria tenen l’esperança d’anar a parar algun dia a un lloc millor, però mentrestant han de quedar-se presoners entre els seus carrers estrets. Segur que arribarà el dia en què podran passejar-se despreocupadament pels prats del paradís, però mentrestant han de suportar le…

Els caçadors de bolets

Probablement la història d’Europa va començar en la foscor ombrívola dels grans boscos de l’antigor. Sota les capçanes hermètiques dels grans roures o damunt d’una pedra enmig d’un alzinar, un home qualsevol es podia sentir amb l’autoritat irrefutable d’un druida. Aquells primers pobles semisalvatges van viure feliços durant segles rodejats de grans mates de falguera, fins que van arribar les tropes organitzades de la república romana, amb afany de conquesta i de colonització. Els arbres antics van anar caient per deixar pas a l’olivera i la vinya. La saviesa en estat sòlid que proporcionava el contacte constant amb els boscos va anar quedant arraconada a cops d’aixada i de renecs en llatí. Però de tant en tant, els homes que encara portaven en la seva sang les espores dels bolets màgics, es despertaven per a tornar cap als boscos.
El meu avi era un home seriós i relativament culte que vivia permanentment sota una boina negra insubornable, estintolat sense remei en la seva esquena enco…

Herois, persones i creus de Sant Jordi

Sembla que els herois, els veritables herois, sempre moren joves. Més enllà dels trenta anys, la covardia aflora inevitablement, juntament amb l’amargor dels sucs intestinals i l’aclaparadora cadència de les hipoteques infinites i els venciments a termini.
Els herois fan bé de voler morir joves, han viscut una vida a ple rendiment i per a ells la mort és simplement com una manera d’entendre la immortalitat; ells que moren joves viuen per sempre i nosaltres, en canvi, que continuem vivint, anem morint lentament cada dia. Les guerres i els grans terrabastalls són una font inesgotable d’herois, però de fet en poden sorgir en qualsevol situació, tots n’hem conegut uns quants i els reverenciem amb el respecte que es mereixen. Sempre tindran el mateix rostre, la mateixa mirada, no com nosaltres que ens anem dissolent entre les boires dels miralls i les ganyotes patètiques dels documents d’identitat. La vida és un gran daltabaix que ens arrossega constantment cap a l’abisme, però com en els p…

Respostes sense preguntes

Hi ha gent que durant la seva vida ha sabut cultivar-se una memòria viatjada i cosmopolita; per fer-ho bé han recorregut tots els camins haguts i per haver, incansablement, sota el malmès ozó del nostre temps i entre el foc creuat de llambordes dialèctiques i cançons revolucionàries. Gràcies a una indescriptible habilitat per obrir-se pas entre la multitud, han sabut alimentar-se amb les croquetes i els canapès que el destí ha dipositat sàviament sobre les safates de cambrers impertèrrits.
Tinc un amic, amb cara de murri endimoniat, que creu, al contrari de la majoria, que estem assistint a un procés imparable de comarcalització del planeta i molt probablement té raó. El món cada vegada és més petit i tots acabem coincidint en els llocs més impensats. Mai no he sabut del cert si són més valuoses les paraules o els silencis, les preguntes o les respostes. Els humans hem dedicat bona part de les nostres energies a fabricar enginys que produeixen soroll, un soroll persistent i tenaç, sens…

El puny i el cor

Tot va començar amb la imatge simbòlica i suggerent d’un puny tancat, imprès en vermell, amb un vermell pujat, sobre el cartell que anunciava un míting. Per primera vegada un míting socialista a Girona després de la Guerra Civil.
El 24 de setembre de 1976 les cordes que aguantaven la closca plúmbia del franquisme ja havien començat a desfilar-se sense remei i els seus servidors s’anaven canviant ràpidament les camises blaves de la dictadura per les de la democràcia. Sempre em quedarà la imatge clara d’aquell cartell, d’aquell puny i del lema que l’emmarcava, com la blanca fosforescència d’una idea irrenunciable: «Guanyem la llibertat».
Ara, trenta anys després, molts dels que hi van participar ja han desaparegut, com ara Just Casero, Jordi Llimona, Pep Jai i Joan Reventós, i ens pot semblar estrany que una idea tan simple mobilitzés tanta gent. Però aquest és precisament el poder de la simplicitat, que fa caure dels arbres de les certeses la fruita madura de les veritats històriques. To…

Sant Gregori

L’escriptor francès Alphonse Daudet deia que a França tothom és un mica de Tarascó, el poble d’aquell mític caçador, somiador i gran mentider que es deia Tartarí. Daudet explicava el cas de Tarascó i Beucaire, dos pobles separats únicament pel Roine. Només calia travessar un pont per ser a l’altre costat, però el pont era tan llarg i prim, i el riu tan ample que en Tartarí de Tarascó preferia quedar-se sempre en terra ferma.
Els gironins sentim la presència plàcida de Sant Gregori a l’altre costat del Ter però, com en l’obra immortal de Daudet, sempre ens ha costat travessar el riu. Ens passa un mica com aquell caçador provençal, que es vantava d’haver anat a caçar lleons al cor de l’Àfrica i que, en canvi, era incapaç de creuar un simple riu per por de marejar-se. Però el Ter, per sort o per desgràcia, no és el cabalós Roine i els gironins acabem, un dia o l’altre, traient el nas a l’altra riba.
En Joaquim Ferrer i en Joaquim Vidal ara ens ajudaran a travessar el riu. Ells han sabut co…

Els fantasmes de Begur

La memòria és un terreny inestable per on llisquen amb aplom els historiadors i els arxivers, ells ens guien per camins ocults fins als cims més alts de les veritats històriques i dels documents irrefutables. Però sempre queden racons amagats, indrets inaccessibles, camins poc transitats, per on només gosen passar els que sempre han viscut la història a peu de carrer.
Escriure un llibre sobre un poble petit com Begur segur que no és gens fàcil i en Marià Frigola ha tingut la valentia d’escriure’n dos. L’any passat va ser Sa Riera, un passeig en el temps i ara Begur, un llibre de records, on es parla d’aquest poble i de la seva gent, un llibre que parla d’havaneres, de l’àvia Renarda, del peix blau, de les mamelles de Na Tana, del cul d’en David Niven, de qui va matar l’avi Pinc i de Puigs, Pins, Carreras i Maurins. Potser pot semblar estrany, però no m’invento res, tot està escrit i ben escrit.
Begur és un poble constant, amagat sota l’ombra d’un castell vençut pel temps, per la històri…

Enhorabona!

Per una vegada podem estar contents d’alguna cosa! El Govern de la Generalitat ha concedit la Creu de Sant Jordi a quatre amics: en Carmel Rosa, l’Antònia Adroher, en Josep Vicente i l’Aïda Lorenzo. Enhorabona!

Benvingut Mr. Chance

Ens ha tocat viure una època estranya, de grans excessos i infinites carències. Inundats permanentment per un flux constant d’informació, som incapaços de destriar el gra de la palla. Tota aquesta verborrea sistemàtica dels mitjans de comunicació de masses ha acabat per fer-nos immunes a tot allò que realment importa.
La força omnipresent de les imatges televisives ha esmorteït la nostra capacitat de reacció i les ideologies polítiques han acabat –per sort o per desgràcia– empantanegades en el marasme de la modernitat. Paradoxalment aquesta situació ha engendrat la figura d’un nou heroi silenciós, un superhome que calla, que actua discretament, que no parpelleja davant de cap circumstància i que no es deixa influenciar per cap línia de pensament. Un d’aquests primers superherois de la postmodernitat fou Chance Gardenier, el protagonista –l’any 1970– de la novel·la Being There de Jerzy Kosinsky, que aquí es va publicar amb el títol de Desde el jardín. La història del Sr. Chance era la d…

Girones

El Gironès és una comarca que s’hauria d’escriure sense accent. L’accent és una inflexió de la veu en un punt determinat d’un mot o d’una frase i el Gironès és una paraula plana en el sentit més històric del terme. El Gironès no existeix, és simplement una ciutat envoltada de girones petites, que com en una mena de fractal d’asfalt i ciment va estenent-se sense aturador.
El Gironès va ser un invent del senyor Miquel Santaló i Parvorell per a solucionar un problema geogràfic, plantejat per la situació perifèrica de la ciutat de Girona a la comarca natural de la Selva. De fet Girona tenia un peu a la comarca de l’Empordà i un altre a la de la Selva i això era un pecat que un bon geògraf de l’època no es podia permetre de cap de les maneres. Aquesta porció de la cartografia d’aquest país no és res més que una zona de transició, unes girones entre mar i muntanya, una comarca que, científicament parlant, és de segon ordre (si és que la ciència té alguna cosa a veure amb les divisions comarc…

Benvingut Sr. Montilla

Totes les hores perdudes no són res sense els somnis que les fan perdurables i tots els camins polsosos no són res sense les petjades que els omplen de vida plausible. A vegades em sembla que tot ja està dit i que tot ja està escrit, però hi ha tres o quatre coses que encara em commouen. Potser viure és això, tenir encara la capacitat de trontollar davant de les evidències, tenir la capacitat de sotragar-se quan les certeses s’esmicolen sense remei. Vivim en aquest món i no en tenim d’altre.
Un canceller de la República Federal Alemanya va dir una vegada que la història no és res més que la suma de totes aquelles coses que s’haurien pogut evitar. Però el món, el nostre món, no és malgrat tot un producte de la natura sinó d’aquesta història, és la suma d’un cúmul de circumstàncies que no estan escrites en cap destí inextricable. La història es pot canviar i la tasca dels polítics és fer possible aquest canvi. Els catalans sempre ens hem sentit al nord d’alguna cosa, però és evident que …

L'empordanitat

Podríem dir que l’Empordà és un espai infinit, naturalment només en la mesura en què un embalum d’aquestes dimensions pugui arribar a cabre en el nostre inconscient col·lectiu. Si malgrat tot, intenteu buscar aquesta comarca, en el terreny més palpable de la realitat física, la trobareu pujant, a mà dreta, perquè a mà esquerra la cosa es complica, el paisatge s’arruga i la gent es conlloga. Limita per la part alta amb un cel fotogènic i per la part baixa, amb terres sedimentàries, roques calcàries i formacions granítiques.
L’Empordà va néixer probablement un dia d’estiu vora el mar, l’Empordà sense mar i sense estiu no seria el que és, seria simplement com una mena de Garrotxa aplanada, sense activitat volcànica i on la tramuntana no sabria per on infiltrar-se per fer-se notar. El seu nom, ja d’entrada té ressonàncies mítiques, que van molt més enllà de la cultura popular, del llatinisme diletant i de la historiografia casolana. De fet, podem assegurar que tot el que queda tocat per aq…

El temps que fuig

Publi Virgili Maró vivia en una masia prop de Nàpols, rodejat d’arbres fruiters, acompanyat d’animals domèstics i gaudint de tots els productes exuberants de l’horta mediterrània. Allà, al bell mig de la Campània, hi visqué en pau, lluny dels desaforats avatars de la seva època, com en unes llargues i profitoses vacances.
Virgili va escriure llargs i esplèndids poemes i, tal com descriu a la perfecció el seu epitafi, «va cantar a les pastures, als camps i als cabdills». Els seus contemporanis el van admirar i la seva tomba fou durant molts anys un lloc de pelegrinatge. Probablement si la majoria de nosaltres fóssim capaços de guanyar-nos unes vacances pagades, com les del poeta romà, al final també acabaríem escrivint llibres sobre l’eternitat de Roma o sobre el que fos. El fet és que les nostres vacances tenen una limitació temporal i de pressupost. El tempus fugit i se’n va per ja no tornar. Les vacances, durant onze mesos, són només un dolç record i, com en tots els records plaents,…

El socialisme i la democràcia

La democràcia és una cosa molt seriosa, però és innegable que també té la seva gràcia. En aquest país encara hi ha unes quantes generacions que ho sabem per experiència, una dolorosa i llarga experiència. Ens va costar quaranta anys reprendre un camí que no hauríem d’haver abandonat mai. Aquell somni fugaç i truncat de la generació de la república –i de les posteriors– va ser d’un desig profund de llibertat. Un somni que encara ens segueix il·luminant a nosaltres, però ara sabem que només serà possible si creiem realment en la democràcia. La democràcia és un règim peculiar on cada persona val pel que val el seu vot, un vot que té l’oportunitat de dipositar en una urna com a mínim cada quatre anys. En la democràcia parlamentaria, que és el nostre sistema polític, el poble no pren les decisions, tria als que les prenen i ells, i només ells, són els responsables dels seus èxits i dels seus fracassos. Una responsabilitat que els polítics només tendeixen a assumir a mitges, però aquesta ja …

CONVOCATÒRIA 19 DE JULIOL DE 2006

(Recorda-ho tu i recorda-ho als altres)

Benvolguts amics/amigues: el 19 de juliol de 1936 a dos quarts de 8 del matí es va convocar una reunió semi-clandestina de tots els militants d’esquerres de Girona al Torín de la Devesa per organitzar la lluita contra les forces que s’havien alçat contra la república. Encara ara, tants anys després, molts encara ens sentim hereus directes d’aquells homes i aquelles dones que van lluitar per uns ideals de justícia, de llibertat i d’igualtat, que bàsicament també són encara els nostres. 70 anys després, i just abans que no s’enderroqui la plaça de braus, estaria bé que ens tornéssim a trobar, encara que només sigui per un instant, simbòlicament, el dimecres 19 de juliol de 2006, davant de la plaça de braus a 2/4 de 8 del matí. Ara és la darrera oportunitat de fer-ho. Us hi espero.

Tancat per vacances

Aquest any he decidit fer vacances, tancaré la barraqueta, em posaré el barret i aniré a prendre banys de mar a la Costa Brava. Apa! Aquí us deixo, suant la cansalada pels viaranys xafogosos de la xarxa i pels carrers de les nostres ciutats, maleint els sorolls i la polseguera de les obres, suportant les pudors infernals de les clavegueres i, en general, passant-la magra. Què hi farem, els autònoms som així: autònoms!, i quan ens peta ens agafem vacances.
No penso preocupar-me de res, segur que el país continuarà funcionant sense les meves opinions i, a més, no hauré d'emprenyar-me amb ningú!

Com un ocell

"Like a bird on the wire, Like a drunk in a midnight choir I have tried in my way to be free."
Somriu gairebé sense moure els llavis, mira quasi sense obrir els ulls i canta com qui no diu res; sap alguna cosa important, però prefereix no dir-la. Sempre que l’escolto sento que la seva música sorgeix d’un indret amagat, misteriós i inabastable. La seva poesia emergeix espontàniament, de la mateixa manera com neixen els rius, i es mou entre els meandres de la vida i dels sistemes incontrolats de la memòria i els sentiments. Leonard Cohen és un sant, o sigui: algú que ha trobat l’energia suficient com per arribar a comprendre que la humanitat és només una possibilitat, una quimera o un deliri. He dit que és un sant i potser m’he passat, però és un àngel, això segur, perquè els àngels tenen ales, com els ocells, com els avions i com els poetes. Leonard Cohen és un poeta que canta sota la dutxa de la vida, és com un ocell parat damunt d’un cable, un ocell que mira passar la vida i…