Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2005

La gata sobre el televisor

Les festes de Nadal es van desencadenant segons el pla previst. Es comença amb la família de primer grau i després es va baixant pels esgraons de la selecció natural fins a arribar al dia de cap d’any. Qui finalment sobreviu pot considerar-se un digne representant de la nostra espècie i qui no, mala sort; això sí sempre pot fer donació del seu fetge a la ciència. Ja saben que els científics són del morro fi i sempre els hi ha agradat el paté al cava.El dia de Sant Esteve a muntanya hi fa un fred que pela, sec i aspre, que els que venim de la humida Girona apreciem com un regal de la natura. A Sant Joan de les Abadesses ens hi reunim una colla de cosins, mig-cosins, cosins-nebots i tiets-avis; gent de tota mena i condició que un dia a l’any decidim conviure durant unes hores en un pis unifamiliar amb vistes cap a la vall de Camprodon. Tretze persones entatxonades en un menjador-estar provoquen un caos considerable que els amfitrions dissimulen com poden, però amb un somriure permanent …

Quatre contes de Nadal (2005)

2. Animals domèstics

A mitja tarda d’aquell dia de desembre de 1974, la ciutat somnolent només es despertava a hores convingudes, amb el so escandalós i prepotent de les campanes que anunciaven el pas de les hores, la caducitat de la vida: consumir preferentment abans de la darrera campanada. Tot just unes lleus pinzellades de vida animal donaven a entendre que la ciutat era alguna cosa més que un munt de pedres dipositades, més o menys ordenadament, a l’aiguavés d’un turó. Quatre gavines grisenques sobrevolaven el riu, retallades clarament sobre el fons d’un cel blau blanquinós. Sota l’aigua freda del flum, unes carpes d’escata grossa es giraven a estones de panxa enlaire i mostraven el seu ventre argentat. Sobre els teulats, poblats per un estol d’antenes que intentaven captar el senyal en blanc i negre d’una mena de vida, diferent i meravellosa, més enllà de la ciutat.
El sol rancuniós i fred, com un déu de Babilonia, dibuixava una línia molt nítida entre l’ombra i la claror, una rat…

La festa dels innocents

Vivim en una societat culpable i que de retruc ens fa sentir a tots pecadors. Tots naixem amb una falta inconfessable, amb una tara incorporada, alguna incapacitat congènita o un complex clarament etiquetable, fins i tot per un alumne de primer grau de psiquiatria clínica.D’innocents ja no en queden, si és que realment n’hi ha hagut mai. L’església catòlica, que sempre està a l’altura dels temps, finalment s’ha decidit per abolir el Llimbs, aquell entresòl inhòspit entre el soterrani càlid de l’infern i l’àtic fred i d’alt standing del cel. Els cardenals han decidit que tots els innocents, morts sense haver estat batejats, arribin de pet cap al cel. Totes les religions sempre han sabut reglar-ho tot fins als darrers detalls, hi ha un paradís per a cada cosa: pels politeistes, pels monoteistes i pels ateistes; tots tenen la seva terra promesa, el seu harem celestial, el seu panteó dels herois. Els únics que ens quedarem sense res som els pobres agnòstics. Ja em veig habitant sota un de…

Quatre contes de Nadal (I)

1. El regal de la tieta Marta

Per les finestres de la tieta Marta sempre s’hi veia un paisatge tardoral: un pati erm, teulats d’uralita i una heura seca que temps enrere s’havia enfilat per una paret mitgera que tapava completament el fons de la finca. D’aquell terreny que un dia l’avi Honori havia cultivat amb indubtable eficàcia, ara només en quedava la glòria d’un magraner amb tots els seus fruits esquerdats. La germana de la meva Mare era una dona preocupada, es despertava i el primer que feia era mirar per la finestra. La seva primera expressió del dia era una ganyota de neguit que ja no l’abandonava fins al migdia. Cap al vespre la tieta Marta es dedicava a fer mitja i aleshores el seu cos traspuava complaença per tots els porus.
La tieta Marta només sortia de casa els diumenges i els dies de festa de guardar, per anar fins a l’església de la plaça, on mossèn Joaquim oficiava una missa rutinària, amb aquella veu rompuda i greixosa que semblava sorgir directament dels replecs més…

La festa dels descreguts

La vida és un interval de temps que comptem amb les eines que tenim a mà, un segon és la deumilionèsima part del quadrant de la roda de la vida, una dia és el contingut d’un recipient irregular i un any és un territori discret que limita al nord amb l’hivern i al sud amb l’estiu. La vida és un camí comunal, a vegades de pas restringit, val més agafar-s’ho amb calma i anar fent.La vida és com una roda que ens porta de Nadal en Nadal, d’any nou en any nou, de foscor en foscor. Els catalans som així, ens agraden aquesta mena de celebracions contradictòries. Ens agrada la foscor per poder encendre les llums, ens agrada la fredor per poder-nos abrigar i la disbauxa per descansar. Quan arriben aquestes festes ens aflora aquella substància fosca que durant l’any s’ha anat dipositant al fons d’allò que anomenem la consciència col·lectiva. És una mena de barreja d’arrels iberes i indoeuropees, de sediments extremadament pagans i unes quantes fulles podrides de tradició catòlica. Quan les feste…

Barretades / Una vida amb nom

Quan en Quim Nadal va néixer, el barri de Sant Pere era encara un burg gairebé medieval, un indret ombrívol a mercè de les inundacions, que tant podien venir de l’aigua poderosa del Ter i l’Onyar que s’omplien fins a vessar entre Pedret i el carrer de la Barca, o del Galligants, un riu capriciós i esquiu que a vegades baixava esverat i renegant des del capdamunt de la Vall de Sant Daniel.
En Quim va créixer en una ciutat grisa, que es despertava cada matí amb el sol a l’esquena i s’anava a dormir amb el record encara encès dels darrers raigs de sol que pugnaven per il·luminar-li la cara des de darrera dels cims de Rocacorba. Girona era una ciutat petita, mesurable i francament avorrida, de vides sense nom i noms sense vida. Els anys seixanta van passar perquè sí i els setanta s’instal·laren en el tedi, fins que la naturalesa va saber, després de repetits intents, desfer-se d’un dictador que tenallava al país amb els seus unglots de mala bèstia. La democràcia va portar les primeres elec…

Barretades / El final del silenci

Hi ha un temps per a cada cosa –ja ho deia l’Eclesiastès– fins i tot n’hi ha que tenen temps per a recordar i de fixar-ho permanentment sobre les pàgines d’un llibre. Hi ha gent que després d’haver-ne viscut de verdes i de madures, encara insisteixen en voler continuar vivint aquest temps fràgil que ens ha tocat viure i viure’l de veritat, tocant de peus a terra cada dia, vivint i respirant l’aire de la seva ciutat, del seu país i d’un món, imaginat sempre amb les mesures que ens agermanen.
En Francesc Pararols és un home del seu temps, és a dir: del nostre temps. En Francesc és un home que no ha deixat mai de lluitar, que ha viscut èpoques de grans brogits i d’insondables silencis, guerres d’oblit i treves de memòria. En Francesc Pararols continuarà lluitant, n’estic segur, encara durant molt de temps amb la força de les seves raons, de la seva veu, de la seva mirada i sobretot amb la força incontestable dels seus records, que ara també són els meus. Hi ha un temps per a cada cosa i a…

Barretades / Conviure en la desigualtat

La raça humana ha necessitat mil·lennis per a esculpir el seu cervell i, en general ho ha fet bé, com totes les coses que es fan molt lentament. Però la tecnologia i la cultura han evolucionat molt més ràpidament que els circuits biològics que regeixen els nostres instints primaris. Probablement moltes de les notícies que rebem diàriament sobre violència contra les dones tenen, més enllà de la sociologia, el seu origen en el bulb raquidi, aquella protuberància arrodonida que tenim amagada en la base mateixa de l’encèfal i que ens agermana directament, no ja amb els primats, sinó fins i tot amb els rèptils.
A la Garrotxa hi ha una Associació anomenada Alba que vetlla des de fa gairebé quinze anys pels drets i els interessos de les dones. Recentment i després de constatar el desconeixement que es té de la realitat de la dona en general i concretament en la seva comarca, van encarregar un estudi, elles en diuen una auditoria de gènere, que avalués la situació actual i les necessitats de l…

El tricorni

Un tricorni és un capell de dubtosa utilitat, però de forta càrrega simbòlica. Originàriament de base triangular, bé que amb la punta arrodonida, ha lluït els seus reflexes de xarol negre al llarg i a l’ample de la tràgica història d’Espanya.
El senyor Ratzinger –àlies Benet XVI– no pot ignorar aquesta vella imatge descarnada de l’Espanya més rància. Quan es posa el tricorni i somriu amb els seus llavis carnosos, no pot obviar el simbolisme punyent que tot això comporta. Jo m’he sentit de sobte emmirallat sobre el negre llustrós d’aquest casc reglamentari i he pensat amb la darrera imatge que deurien veure els milers d’afusellats per la Guardia Civil. Ara que el papa finalment s’ha posat el tricorni, els vells catòlics espanyols ja podran tornar a combregar amb un rosari en una mà i la pistola a l’altra.

Consol del desert

Un desert és bàsicament com una absència, és un indret on hi manca tot allò que la gent civilitzada necessitem per viure cada dia; és un lloc curull d’arena però rodejat de no res. La vida és una travessia i, com en el desert, en els moments més transcendentals generalment ens trobem sols, mirem cap l’infinit i no veiem res, posem en guàrdia els sentits però no sentim res.
Consol Vidal és una dona que s’estima el desert, els seus silencis, els seus replecs, les seves absències i els seus naufragis. Si pogués segurament s’hi quedaria per sempre, flotant entre dunes llustroses del mateix color que l’or vell, penjada entre els raigs de llum que foraden la textura d’un capvespre infinit, o perduda completament, perquè en un desert el més complicat és sempre trobar-ne la sortida. Però un sediment de vida civilitzada l’empeny a tornar, ella viu a la terra promesa, un lloc que els seus avantpassats van conquerir tot fugint precisament d’altres deserts. Ens ensenya fotografies i ens llegeix po…

Els ponts

La constitució espanyola de 1978 fou fruit d’un consens que es produí després d’una llarga i enrevessada negociació entre les forces polítiques que en aquell moment dominaven l’arc parlamentari de la transició. Consensuar vol dir consentir, acceptar, arribar a un acord. Els legisladors espanyols van saber construir aquesta constitució-pont que havia d’unir les dos ribes d’un riu enorme, que en els darrers quaranta anys no havia deixat de pujar perillosament de nivell.
La transició no va quedar tancada del tot amb l’aprovació d’aquella constitució, però va ser un pas molt important. Els polítics que l’ordiren van voler deixar constància de l’esdeveniment, convertint el dia de la seva aprovació per referèndum –un plujós dia de desembre– en dia de festa de guardar. Però els polítics, que són fets tots de la mateixa pasta, tendeixen a construir ponts fins i tot allà on no hi ha rius i amb aquesta festa van aconseguir el que semblava impossible: construir el pont més llarg del món sobre la …

Els helicòpters

Els helicòpters són com libèl·lules fràgils, volen de flor en flor, transportant alenades i sentiments. Però què tenen els helicòpters que em fan sentir inquiet? Amb les seves ales d’hemèlitre, bateguen sobre els nostres caps amb aquell soroll sinistre d’Apocalipse Now. Els helicòpters saben com arribar al cor de les tenebres i paradoxalment també són capaços de convertir als personatges més sinistres en figuretes fràgils de pessebre, caganers d’ulls petits i afectats probablement d’hemeralopia.
Ara és temps de pessebres i helicòpters, esperem que després de carnestoltes tornin les libèl·lules pels camins fressats de la primavera.