Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2005

Barretades / L'hora del teatre

Amb els anys diuen que un va agafant seguretat i experiència, però de fet l’únic que ens passa és que anem perdent facultats. Les neurones ens abandonen, de la mateixa manera com les rates fugen per les amarres d’un vaixell empestat. Amb el temps un s’arrapa desesperadament a les rutines com si fos el darrer salvavides, mentre les aletes dels taurons del temps van dibuixant cercles concèntrics cada vegada més petits al nostre voltant.
Tot això se’ns fa evident de maneres diverses i cadascú s’ho pren amb el grau de relativitat que li permet la seva religió. Jo, per exemple, ho noto perquè cada vegada se’m fa més feixuc anar al teatre. A dos quarts d’onze, que és l’hora en què generalment es programen les estrenes de Temporada Alta, ja fa estona que faig nones. Alguna vegada que he intentat fer-me el valent ja pesava figues abans d’acabar el primer acte. Suposo que això del teatre deu ser un afer de joves o, com a mínim, de gent molt desperta, o que a l’endemà es pot llevar a l’hora que …

Barretades / Montaigne i la UdG

La Universitat de Girona fou en el seu moment el gran somni d’una ciutat petita. Ara el somni ja és una realitat i les eleccions a rector que es desenvolupen aquests dies són la prova de la seva maduresa. La ciutat i la UdG, malgrat tot, no han sabut encaixar del tot bé; segurament en una població com Girona el pes d’una universitat s’hauria de fer notar molt més. Es pot entendre que això també és prova de maduresa ciutadana, però jo no ho crec.
Sigui quin sigui el resultat, tan en Sergi Bonet com l’Anna Maria Geli tenen l’obligació d’acostar posicions amb la ciutat i de compartir més projectes junts. La universitat ha de comprendre que l’apel·latiu “de Girona” no és simplement una qüestió semàntica sinó el complement necessari que li dóna credibilitat. I la ciutat ha de començar a pensar que el seu creixement ha d’anar compassat amb el de la universitat. Girona s’ha de vendre com una ciutat universitària i per tant generadora de cultura i de coneixement, però també ha de saber oferir …

Tardor a Maià

El cementiri de Maià de Montcal és un clos petit, sota l’ombra romànica de Sant Vicenç, l’església del poble. En els seus nínxols hi descansen il·lustres agricultors, gent sensata i anònima que es van passar la vida cultivant camps de blat de moro i alguna vinya escadussera. Des dels seus murs es pot veure encara algun oliverar i boscos d’alzines i roures que semblen voler acomboiar a la Mare de Déu del Mont fins al campdamunt del Montcal.
L’Ernest Lluch va deixar dit que volia descansar entre els murs d’aquell cementiri, entre els troncs d’uns xiprers feixucs i a mercè d’uns vents que no saben si creure’s de la Garrotxa o de l’Empordà. Des de la seva mort, ara ja fa cinc tardors, els seus amics –que són molts– anem a visitar-lo com a mínim una vegada a l’any. Sembla estrany però encara el tenim present. A nosaltres ens ha tocat viure en aquest món que continua girant enfollit, mentre ell descansa per sempre darrera d’una làpida modesta, que només és capaç de mantenir en ordre les llet…

30 novembres

El general Franco va morir ara fa trenta anys, la matinada del 20 de novembre de 1975, poc després d’haver defecat excrements en forma de melena. El comunicat de l’equip mèdic habitual va calar tan profundament en el meu inconscient que des d’aleshores no ha passat ni un sol dia en què no hi hagi pensat, sobretot pel matí, quan contemplo astorat el resultat dels meus esforços excretors.
El general Franco fou un home mediocre, gris, amb tendències venjatives, comportaments inquietants i actituds criminals. El seu règim va durar quaranta anys interminables i va ser comparat tot sovint amb els feixismes i els nacional-socialismes de la seva època i, si bé en diferia notablement tan en el fons com en la forma, el seu perfil psicològic era un calc gairebé exacte dels principals criminals de guerra que es van seure davant del tribunal de Nuremberg amb cara de no haver trencat mai cap plat. Després de trenta anys de la seva mort, a Catalunya encara hi ha qui el venera i qui el justifica, supo…

Barretades / La pàtria dels records

Un filòsof oriental deia que la pàtria no és res més que un campament en el desert. Els gironins des de fa segles que tenim instal·lat el nostre campament aquí, entre les aigües de quatre rius, en la cruïlla de molts camins i sota un cel que acull amb benvolença les nostres dèries i les nostres passions.
Girona és una ciutat singular, habitada per tota mena de criatures; homes i dones que, més enllà de la seva talla o de la seva bellesa física, van construint pacientment l’entramat d’emocions i de relacions sentimentals que finalment algú sempre acaba anomenant pàtria. Una d’aquestes històries és la de Nora Pichler i Joan Ferran, que un dia van trobar-se aquí, en aquesta fosca ciutat, en una època en què les històries s’escrivien encara sota la llum tremolosa de les incerteses i els neguits. La Nora va arribar a Girona l’any 1949 amb un grup de noies vieneses que fugien dels estralls de la guerra. Ara en Joan ha volgut deixar la seva història impresa, negre sobre blanc, damunt de les p…

Barretades / Ara ve nadal!

Santa nit, plàcida nit! Any rera any el Nadal s’avança un mica més i la nostra societat, com un Titànic a la deriva, es va escorant irremissiblement cap a l’abisme. Arribarà el punt en què els anuncis de Nadal es començaran a emetre per sant Joan, però, fins ara, aquesta arribada prematura del Nadal era simplement una sensació que ens anava envaint lentament: ara aquí un aparador, ara allà unes boles de vidre... fins que finalment et trobaves amb un paio penós, disfressat de Santa Claus o de Rei Mag, que et llençava un alè de carajillo i et deixava anar allò de: Ho, ho, ho.
Aquest any ha estat diferent i a mi m’ha arribat de sobte, just a les dos menys tres minuts de la matinada del dotze de novembre. El terrabastall enorme d’un camió-grua em va fer saltar del llit. Vistes les darreres experiències d’explosions, enfonsaments i cataclismes varis, vaig obrir la finestra disposat a llançar-me directament sobre la lona de salvament dels bombers. Però no eren els bombers, eren uns operaris …

Barretades / Transparències

(Barretada número 100)

Hi ha dies en què les gavines volen molt alt, just sota el ventre blanc dels avions que arriben o que se’n van. Hi ha dies en què miro cap el cel i només hi veig un full de paper en blanc. Són potser aquests dies de cels blancs que em fan sentir transparent. La meva ombra amb prou feines em pot seguir el rastre pel carrer, a la primera cantonada em perd i ja no la veig en tot el dia. Però ja se sap, les ombres gironines sempre han estat unes desagraïdes.
Hi ha dies en què les meves raons s’aprimen i els arguments que les sustenten cauen desfets enmig d’un gran bassal d’indiferència. De fet, en general, la meva vida no és res més que això: una excusa, un tremolor, una fulla que cau. Una fulla molt prima, gairebé transparent. Fins i tot juraria que mentre vaig escrivint les lletres s’esborren. La literatura, igual que la vida, exigeix claredat, però la transparència et traeix i acabes sempre amb el cul a l’aire. L’estil, tal com deia Stendhal, hauria de ser com un v…

Barretades / El cel comença a caure?

El darrer llibre de l’Astèrix ha estat molt comentat a causa d’una errata a la portada de la versió catalana. El títol del llibre fa referència a l’única cosa que, pel que es veu, podia fer por als braus gals: que el cel els hi caigués a sobre. Fa deu o quinze anys apareixia justament un altre llibre que es deia El tràngol d’Obèlix i que, si més no, ja ens feia preveure que les coses en el petit llogarret gal no anaven del tot bé.
El president Mitterrand l’any 1990 es preguntava: “Què pot esperar un jove que neix en un barri sense ànima, que viu una vida gris en un edifici lleig, rodejat d’altres lletjors, de murs grisos sobre un paisatge gris, envoltat per una societat que prefereix girar la mirada i que no intervé fins que se la fa emprenyar?”. Però deu o quinze anys enrera França era encara un país envejable. Passejant pels carrers de les seves ciutats o simplement conduint per les seves autopistes et feies una idea clara del que havia de ser un país civilitzat, europeu, endreçat, c…

Barretades / El caminant

El senyor Fernández és un home que camina, que ressegueix constantment tots i cadascun dels carrers de Girona, de la nova i de la vella, de la riba dreta i l’esquerra. És un home menut i prim, cabells grisos com el seu vestit; contempla la ciutat amagat darrera d’una mirada beatífica i s’agafa les mans a l’esquena en un posat perpetu d’estar rumiant i rumiant alguna cosa important. Té l’aire d’un savi distret i un somriure de conill una mica entremaliat de qui sap alguna veritat compromesa i la calla per educació.
Camina amb el cap lleugerament vinclat cap endavant, com si busqués entre les rajoles de la vorera el sentit de la vida, un secret arcà, inextricable, que algun dia trobarà entre les fulles i els papers, entre els xiclets i les burilles. Però mentrestant el senyor Fernández camina, cada dia, a tothora. Quan acaba un carrer en comença un altre, sempre a la mateixa velocitat, sempre amb el mateix posat, sempre vestit de gris. El senyor Fernández es part del meu imaginari, del m…

Barretades / Els absents

L’endemà del dia de Tots Sants despareixen els automòbils forans que havíen envaït completament durant unes hores la ciutat en festes. Despareixen tots els forasters que omplien a vessar cada racó de Girona. L’endemà de Tots Sants és el dia dels Difunts, el dia dels morts que reposen feliços en la pau dels cementiris. Són els nostres morts, absències entranyables, que ens acompanyen durant les nostres vides, com els espais en blanc entre les paraules, necessaris per a comprendre el sentit de les frases. Els morts són com la consistència constatable de la boira sobre el riu, són una realitat pintoresca i cromolitografiada, són com una fotografia descolorida, un món mig esborrat en una làpida, un dolor gairebé oblidat, però encara present. Els morts són una veu llunyana que es perd entre els arbres i les cases, els morts estan sempre entre nosaltres, caminen al nostre costat, riuen quan els fem riure i ploren quan creuen que han de plorar. Tots els morts es passegen amunt i avall sense …