Ves al contingut principal

Quatre contes de Nadal (I)

1. El regal de la tieta Marta

Per les finestres de la tieta Marta sempre s’hi veia un paisatge tardoral: un pati erm, teulats d’uralita i una heura seca que temps enrere s’havia enfilat per una paret mitgera que tapava completament el fons de la finca. D’aquell terreny que un dia l’avi Honori havia cultivat amb indubtable eficàcia, ara només en quedava la glòria d’un magraner amb tots els seus fruits esquerdats. La germana de la meva Mare era una dona preocupada, es despertava i el primer que feia era mirar per la finestra. La seva primera expressió del dia era una ganyota de neguit que ja no l’abandonava fins al migdia. Cap al vespre la tieta Marta es dedicava a fer mitja i aleshores el seu cos traspuava complaença per tots els porus.
La tieta Marta només sortia de casa els diumenges i els dies de festa de guardar, per anar fins a l’església de la plaça, on mossèn Joaquim oficiava una missa rutinària, amb aquella veu rompuda i greixosa que semblava sorgir directament dels replecs més obscurs de la seva sotana. Encara ara em sembla que la veig, alta i prima –o com a mínim a mi m’ho semblava–, amb una rebeca fosca, unes faldilles prisades i una bossa negra amb reflexes de nacre, on hi portava ves a saber tu què. Probablement un moneder exigu, un mocador de tergal i un rosari de pinyols d’oliva de l’oliverar del Calvari.
Quan de tant en tant anàvem a visitar-la, el pare preferia quedar-se al pati de darrera on el tiet Fonso, el germà petit de la Mare i de la tieta Marta, muntava i desmuntava periòdicament la seva moto, sota la mirada indiferent i cansada d’un gos –l’Olaf– que jeia impertorbable davant de la porta de la caseta de les eines. Qualsevol cosa –deia– abans d’haver de suportar la pudor de resclosit que feia el pis de dalt on vivia la tieta renoca.
El dia de Nadal, invariablement, ens tocava passar per casa de la tieta Marta i l’oncle Fonso. Nosaltres els hi portàvem els seus regals que el nostre tió ens havia deixat equivocadament a casa nostra i la tieta ens donava un sobre que havia aparegut misteriosament en el seu pessebre. Aquell any, mentre la tieta es provava la rebeca nova que el tió insistia a portar-li nadal rere nadal, jo admirava, sense gaire convicció, les figuretes descolorides i fredes del seu pessebre de mira’m i no em toquis, que la tieta muntava sobre el marbre de la calaixera del menjador i que no vaig poder veure mai del tot fins que no vaig créixer. Però aleshores, naturalment, ja no em va fer cap mena de gràcia. M’avorria, sobretot pensant que a casa meva hi tenia tota mena de coses amb què jugar.
La meva mare i la tieta Marta seien al canapè de la galeria i es passaven l’estona parlant en veu baixa, amb un to de confidència, de complicitat i de conxorxa. Aquella estança estava presidida per un rellotge de paret aturat i inútil que l’avi Honori havia comprat per l’àvia Misericòrdia abans de la guerra. La primera part de la conversa la dedicaven de ple a tot un tipus de gent, que quan els citaven pel seu nom sempre calia afegir “al cel sia”; després venia tot un reguitzell de “si no fos” que acabaven indefectiblement amb una abraçada sufocant de la tieta que em feia perdre l’equilibri.
Mentrestant el pare i el tiet passaven l’estona ajupits al costat de la moto, una Ossita 50 vermella i gris plata, que a l’any 69 era encara una petita meravella. Gairebé no la vaig poder veure mai del tot completa, sempre li faltava alguna peça que l’oncle exhibia amb l’orgull de qui ensenya un trofeu de cacera.
–Mira, –deia el tiet amb l’aplom que només tenen els aficionats– aquesta moto estava pensada per portar un motor Sach, però no es van entendre amb els alemanys, que són uns caps quadrats, i al final li van posar un motor Ducati Mototrans.
El meu pare se’l mirava amb un deix d’incredulitat i “–Ah” era tot el comentari que podia deixar anar.
–Però tot i que aquest motor no és tant potent com l’alemany, sempre és millor que el motor que hi volien posar: un Ossa de dos velocitats!
–Ah.
La conversa podia durar fins a l’infinit, però la tieta i la mare sempre acabaven queixant-se de la pudor de gasolina, l’oncle tapava la moto amb un hule i el gos, que mentre parlàvem de la moto havia obert un ull, de nou es submergia en un son profund.
La vida de la tieta va transcórrer entre la claror innocent d’aquella casa, sentada a l’estança del rellotge aturat, fins que el seu cor també es va aturar. Els seus anys d’esplendor, si mai van existir, van quedar enterrats sota el pes vehement dels records d’infantesa. Ara em sembla impossible que hi hagin hagut vides d’aquesta mena. Ara tot ha canviat, els paisatges de la nostra vida els veiem passar a velocitat de creuer, amb la velocitat justa perquè no ens enxarpin els radars dels Mossos. Entre Nadal i Nadal la vida va ordint uns fils que ens emboliquen cada vegada més, però finalment sempre sorgeix de nou el record d’aquell gos que dormia sota el magraner, de la moto del tiet que descansava sota l’hule i aquell estrany perfum de fruita que sempre sentia quan sortia de casa de la tieta Marta.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…