Ves al contingut principal

Quatre contes de Nadal (I)

1. El regal de la tieta Marta

Per les finestres de la tieta Marta sempre s’hi veia un paisatge tardoral: un pati erm, teulats d’uralita i una heura seca que temps enrere s’havia enfilat per una paret mitgera que tapava completament el fons de la finca. D’aquell terreny que un dia l’avi Honori havia cultivat amb indubtable eficàcia, ara només en quedava la glòria d’un magraner amb tots els seus fruits esquerdats. La germana de la meva Mare era una dona preocupada, es despertava i el primer que feia era mirar per la finestra. La seva primera expressió del dia era una ganyota de neguit que ja no l’abandonava fins al migdia. Cap al vespre la tieta Marta es dedicava a fer mitja i aleshores el seu cos traspuava complaença per tots els porus.
La tieta Marta només sortia de casa els diumenges i els dies de festa de guardar, per anar fins a l’església de la plaça, on mossèn Joaquim oficiava una missa rutinària, amb aquella veu rompuda i greixosa que semblava sorgir directament dels replecs més obscurs de la seva sotana. Encara ara em sembla que la veig, alta i prima –o com a mínim a mi m’ho semblava–, amb una rebeca fosca, unes faldilles prisades i una bossa negra amb reflexes de nacre, on hi portava ves a saber tu què. Probablement un moneder exigu, un mocador de tergal i un rosari de pinyols d’oliva de l’oliverar del Calvari.
Quan de tant en tant anàvem a visitar-la, el pare preferia quedar-se al pati de darrera on el tiet Fonso, el germà petit de la Mare i de la tieta Marta, muntava i desmuntava periòdicament la seva moto, sota la mirada indiferent i cansada d’un gos –l’Olaf– que jeia impertorbable davant de la porta de la caseta de les eines. Qualsevol cosa –deia– abans d’haver de suportar la pudor de resclosit que feia el pis de dalt on vivia la tieta renoca.
El dia de Nadal, invariablement, ens tocava passar per casa de la tieta Marta i l’oncle Fonso. Nosaltres els hi portàvem els seus regals que el nostre tió ens havia deixat equivocadament a casa nostra i la tieta ens donava un sobre que havia aparegut misteriosament en el seu pessebre. Aquell any, mentre la tieta es provava la rebeca nova que el tió insistia a portar-li nadal rere nadal, jo admirava, sense gaire convicció, les figuretes descolorides i fredes del seu pessebre de mira’m i no em toquis, que la tieta muntava sobre el marbre de la calaixera del menjador i que no vaig poder veure mai del tot fins que no vaig créixer. Però aleshores, naturalment, ja no em va fer cap mena de gràcia. M’avorria, sobretot pensant que a casa meva hi tenia tota mena de coses amb què jugar.
La meva mare i la tieta Marta seien al canapè de la galeria i es passaven l’estona parlant en veu baixa, amb un to de confidència, de complicitat i de conxorxa. Aquella estança estava presidida per un rellotge de paret aturat i inútil que l’avi Honori havia comprat per l’àvia Misericòrdia abans de la guerra. La primera part de la conversa la dedicaven de ple a tot un tipus de gent, que quan els citaven pel seu nom sempre calia afegir “al cel sia”; després venia tot un reguitzell de “si no fos” que acabaven indefectiblement amb una abraçada sufocant de la tieta que em feia perdre l’equilibri.
Mentrestant el pare i el tiet passaven l’estona ajupits al costat de la moto, una Ossita 50 vermella i gris plata, que a l’any 69 era encara una petita meravella. Gairebé no la vaig poder veure mai del tot completa, sempre li faltava alguna peça que l’oncle exhibia amb l’orgull de qui ensenya un trofeu de cacera.
–Mira, –deia el tiet amb l’aplom que només tenen els aficionats– aquesta moto estava pensada per portar un motor Sach, però no es van entendre amb els alemanys, que són uns caps quadrats, i al final li van posar un motor Ducati Mototrans.
El meu pare se’l mirava amb un deix d’incredulitat i “–Ah” era tot el comentari que podia deixar anar.
–Però tot i que aquest motor no és tant potent com l’alemany, sempre és millor que el motor que hi volien posar: un Ossa de dos velocitats!
–Ah.
La conversa podia durar fins a l’infinit, però la tieta i la mare sempre acabaven queixant-se de la pudor de gasolina, l’oncle tapava la moto amb un hule i el gos, que mentre parlàvem de la moto havia obert un ull, de nou es submergia en un son profund.
La vida de la tieta va transcórrer entre la claror innocent d’aquella casa, sentada a l’estança del rellotge aturat, fins que el seu cor també es va aturar. Els seus anys d’esplendor, si mai van existir, van quedar enterrats sota el pes vehement dels records d’infantesa. Ara em sembla impossible que hi hagin hagut vides d’aquesta mena. Ara tot ha canviat, els paisatges de la nostra vida els veiem passar a velocitat de creuer, amb la velocitat justa perquè no ens enxarpin els radars dels Mossos. Entre Nadal i Nadal la vida va ordint uns fils que ens emboliquen cada vegada més, però finalment sempre sorgeix de nou el record d’aquell gos que dormia sota el magraner, de la moto del tiet que descansava sota l’hule i aquell estrany perfum de fruita que sempre sentia quan sortia de casa de la tieta Marta.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…