Ves al contingut principal

Quatre contes de Nadal (I)

1. El regal de la tieta Marta

Per les finestres de la tieta Marta sempre s’hi veia un paisatge tardoral: un pati erm, teulats d’uralita i una heura seca que temps enrere s’havia enfilat per una paret mitgera que tapava completament el fons de la finca. D’aquell terreny que un dia l’avi Honori havia cultivat amb indubtable eficàcia, ara només en quedava la glòria d’un magraner amb tots els seus fruits esquerdats. La germana de la meva Mare era una dona preocupada, es despertava i el primer que feia era mirar per la finestra. La seva primera expressió del dia era una ganyota de neguit que ja no l’abandonava fins al migdia. Cap al vespre la tieta Marta es dedicava a fer mitja i aleshores el seu cos traspuava complaença per tots els porus.
La tieta Marta només sortia de casa els diumenges i els dies de festa de guardar, per anar fins a l’església de la plaça, on mossèn Joaquim oficiava una missa rutinària, amb aquella veu rompuda i greixosa que semblava sorgir directament dels replecs més obscurs de la seva sotana. Encara ara em sembla que la veig, alta i prima –o com a mínim a mi m’ho semblava–, amb una rebeca fosca, unes faldilles prisades i una bossa negra amb reflexes de nacre, on hi portava ves a saber tu què. Probablement un moneder exigu, un mocador de tergal i un rosari de pinyols d’oliva de l’oliverar del Calvari.
Quan de tant en tant anàvem a visitar-la, el pare preferia quedar-se al pati de darrera on el tiet Fonso, el germà petit de la Mare i de la tieta Marta, muntava i desmuntava periòdicament la seva moto, sota la mirada indiferent i cansada d’un gos –l’Olaf– que jeia impertorbable davant de la porta de la caseta de les eines. Qualsevol cosa –deia– abans d’haver de suportar la pudor de resclosit que feia el pis de dalt on vivia la tieta renoca.
El dia de Nadal, invariablement, ens tocava passar per casa de la tieta Marta i l’oncle Fonso. Nosaltres els hi portàvem els seus regals que el nostre tió ens havia deixat equivocadament a casa nostra i la tieta ens donava un sobre que havia aparegut misteriosament en el seu pessebre. Aquell any, mentre la tieta es provava la rebeca nova que el tió insistia a portar-li nadal rere nadal, jo admirava, sense gaire convicció, les figuretes descolorides i fredes del seu pessebre de mira’m i no em toquis, que la tieta muntava sobre el marbre de la calaixera del menjador i que no vaig poder veure mai del tot fins que no vaig créixer. Però aleshores, naturalment, ja no em va fer cap mena de gràcia. M’avorria, sobretot pensant que a casa meva hi tenia tota mena de coses amb què jugar.
La meva mare i la tieta Marta seien al canapè de la galeria i es passaven l’estona parlant en veu baixa, amb un to de confidència, de complicitat i de conxorxa. Aquella estança estava presidida per un rellotge de paret aturat i inútil que l’avi Honori havia comprat per l’àvia Misericòrdia abans de la guerra. La primera part de la conversa la dedicaven de ple a tot un tipus de gent, que quan els citaven pel seu nom sempre calia afegir “al cel sia”; després venia tot un reguitzell de “si no fos” que acabaven indefectiblement amb una abraçada sufocant de la tieta que em feia perdre l’equilibri.
Mentrestant el pare i el tiet passaven l’estona ajupits al costat de la moto, una Ossita 50 vermella i gris plata, que a l’any 69 era encara una petita meravella. Gairebé no la vaig poder veure mai del tot completa, sempre li faltava alguna peça que l’oncle exhibia amb l’orgull de qui ensenya un trofeu de cacera.
–Mira, –deia el tiet amb l’aplom que només tenen els aficionats– aquesta moto estava pensada per portar un motor Sach, però no es van entendre amb els alemanys, que són uns caps quadrats, i al final li van posar un motor Ducati Mototrans.
El meu pare se’l mirava amb un deix d’incredulitat i “–Ah” era tot el comentari que podia deixar anar.
–Però tot i que aquest motor no és tant potent com l’alemany, sempre és millor que el motor que hi volien posar: un Ossa de dos velocitats!
–Ah.
La conversa podia durar fins a l’infinit, però la tieta i la mare sempre acabaven queixant-se de la pudor de gasolina, l’oncle tapava la moto amb un hule i el gos, que mentre parlàvem de la moto havia obert un ull, de nou es submergia en un son profund.
La vida de la tieta va transcórrer entre la claror innocent d’aquella casa, sentada a l’estança del rellotge aturat, fins que el seu cor també es va aturar. Els seus anys d’esplendor, si mai van existir, van quedar enterrats sota el pes vehement dels records d’infantesa. Ara em sembla impossible que hi hagin hagut vides d’aquesta mena. Ara tot ha canviat, els paisatges de la nostra vida els veiem passar a velocitat de creuer, amb la velocitat justa perquè no ens enxarpin els radars dels Mossos. Entre Nadal i Nadal la vida va ordint uns fils que ens emboliquen cada vegada més, però finalment sempre sorgeix de nou el record d’aquell gos que dormia sota el magraner, de la moto del tiet que descansava sota l’hule i aquell estrany perfum de fruita que sempre sentia quan sortia de casa de la tieta Marta.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…