Ves al contingut principal

Quatre contes de Nadal (2005)

2. Animals domèstics

A mitja tarda d’aquell dia de desembre de 1974, la ciutat somnolent només es despertava a hores convingudes, amb el so escandalós i prepotent de les campanes que anunciaven el pas de les hores, la caducitat de la vida: consumir preferentment abans de la darrera campanada. Tot just unes lleus pinzellades de vida animal donaven a entendre que la ciutat era alguna cosa més que un munt de pedres dipositades, més o menys ordenadament, a l’aiguavés d’un turó. Quatre gavines grisenques sobrevolaven el riu, retallades clarament sobre el fons d’un cel blau blanquinós. Sota l’aigua freda del flum, unes carpes d’escata grossa es giraven a estones de panxa enlaire i mostraven el seu ventre argentat. Sobre els teulats, poblats per un estol d’antenes que intentaven captar el senyal en blanc i negre d’una mena de vida, diferent i meravellosa, més enllà de la ciutat.
El sol rancuniós i fred, com un déu de Babilonia, dibuixava una línia molt nítida entre l’ombra i la claror, una ratlla precisa que ningú gosava travessar. Una gata rossa amb taques obscures, incomprensiblement anomenada Blanca, es movia de puntetes, sigil·losament, entre la roba penjada al celobert, que semblava peces de bacallà sec. La llum freda d’aquell dia clar de desembre esborrava qualsevol mena de matisos en el mur d’obra vista que tancava, al fons, el pati de la casa. Arrossegant com sempre les sabatilles amb una mecànica cadència, la senyora Leopoldi anava i venia pel passadís, en quarantena de penombra durant tot l’any. En aquella casa, la senyora Leopoldi i la seva rentadora, eren l’ordre, el progrés i la neteja, però ara com una boira fina, un silenci inquietant omplia de gom a gom l’espai on hi havia el safareig i la rentadora.
Arrecerada, en un equilibri precari, contra els pilars del viaducte del tren de França, l’habitatge dels Leopoldi tremolava amb el pas constant dels combois carregats d’automòbils i amb l’atrafegament imparable de la màquina de rentar, que centrifugava a tothora la bugada dels vuit membres d’aquella família. Dos nois rabassuts que encara anaven amb calça curta, la nena que ja estudiava mecanografia a l’acadèmia Factum, l’àvia Margarita i els dos esposos: Laura Tribau de Gou, dedicada a la llar i a la família i Leandre Leopoldi, comptable del senyor Puig, un majorista de vins i de fustes.
Fou una tarda silenciosa de diumenge; un alè glaçat, un fluid invisible que semblava sorgir de les clavegueres, o directament de l’avern, saturava de sensacions vagues l’àmbit discret d’aquella casa, mentre els gossos dormien ajaguts al costat de l’estufa i els coloms esperaven que el sol comencés definitivament a escalfar l’aire. Immòbils, com figures de cera entre les branques del cirerer, les aus miraven de lluny la ganyota trencada que la senyora Leopoldi deixava entreveure entre les tiretes gastades de la cortina. Mentrestant el seu marit intentava dormir la migdiada, estirat al sofà del menjador. Una finestra mal tancada li permetia escoltar la música melancòlica i queixosa d’un acordió, que li evocava confusament tot allò que el seu pare un dia li digué que podia haver estat i que certament no havia arribat mai a ser.
La rentadora havia deixat de funcionar. Els primers símptomes de la malaltia ja havien aparegut el divendres per la tarda, quan el sempre golut aparell no es va acabar la seva ració de Skip, aquell preuat sabó que recomanaven les veïnes de la tele i que ella comprava en forma de bidons cilíndrics de cartró, en la botiga del senyor Busquets. La tarda del dissabte la màquina va començar a emetre un sorollet, agut i queixós que va provocar l’alarma de la família, fou en aquell moment en què la senyora Leopoldi decidí anar fins a la cantonada, a can Renard, el lampista, per demanar-li consell i sobretot ajuda.
En Renard era un home menut, solter i pèl roig que arreglava qualsevol mena d’aparells amb ànima elèctrica, i la prova n’eren la corrua interminable d’artefactes que omplien caòticament tota l’extensió del seu taller; però els dissabtes a la tarda en Renard els dedicava inexcusablement a tocar l’acordió:
–No es preocupi senyora Leopoldi, dilluns a primera hora vindré a mirar-me la seva rentadora –li va dir en Renard mentre extreia de l’instrument els gemecs de “La mer est belle”–. És normal que la rentadora esbufegui una miqueta: Déu n’hi do! el tràfec que porta aquesta màquina a casa seva...
Però quan la senyora va tornar, la rentadora ja no funcionava: havia deixat anar una ranera terrible i després res, una opacitat gairebé imperceptible com un tel molt fi, com una cortina de seda que anava enfosquint sense remei el seu únic ull, solament un fil d’aigua li baixava per l’escletxa fins arribar a formar un petit bassal sabonós sobre el paviment grisós del celobert. La Blanca el va flairar amb aquella mena de desconfiança gairebé religiosa que practiquen sempre els gats, mentre la nena sortia de la cambra de bany amb les ungles pintades de color fúcsia brillant. Els nens van deixar de sobte els seus jocs pel passadís i l’àvia Margarita va aixecar la vista sobre l’horitzó de carei de les seves ulleres. El senyor Leopoldi donà per acabat definitivament el seu intent de migdiada, convençut que algun fet irremeiable havia succeït. Una mena d’instint fatal el va conduir cap al celobert. Sense acabar d’entrar del tot, en Leopoldi va mirar entre els llistons de la gelosia i va veure a la seva dona sentada a terra, al costat de la rentadora, gemegant. Com en un paisatge desolat, una llàgrima queia pel seu rostre.
En Renard no hi va poder fer res més i el dilluns només va poder certificar el que era evident: que la vida de les rentadores estava feta a imatge i semblança que la de la resta d’animals. Un mosso de cal serraller s’emportà la màquina amb un carretó, carrer avall, cap a l’indret inevitable on acabaven sempre els estris inservibles. Mentrestant els núvols es movien d’esma, darrera dels llums de Nadal, que vinclaven amb el seu pes, les branques despullades dels til·lers i les moreres. La senyora Leopoldi es va començar a vestir amb l’idea d’anar cap a la botiga d’electrodomèstics del carrer Nou, per comprar una nova rentadora, amb el tambor cilíndric cromat i més potent, una nova màquina que li fes oblidar el tràgic final de la vella. Mentrestant el seu marit es treia un bitllet de la cartera i el posava en la mà d’en Renard:
–Té, cent pessetes, i el dia de Nadal toca l’acordió per un de casa.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…