Ves al contingut principal

Quatre contes de Nadal (2005)

2. Animals domèstics

A mitja tarda d’aquell dia de desembre de 1974, la ciutat somnolent només es despertava a hores convingudes, amb el so escandalós i prepotent de les campanes que anunciaven el pas de les hores, la caducitat de la vida: consumir preferentment abans de la darrera campanada. Tot just unes lleus pinzellades de vida animal donaven a entendre que la ciutat era alguna cosa més que un munt de pedres dipositades, més o menys ordenadament, a l’aiguavés d’un turó. Quatre gavines grisenques sobrevolaven el riu, retallades clarament sobre el fons d’un cel blau blanquinós. Sota l’aigua freda del flum, unes carpes d’escata grossa es giraven a estones de panxa enlaire i mostraven el seu ventre argentat. Sobre els teulats, poblats per un estol d’antenes que intentaven captar el senyal en blanc i negre d’una mena de vida, diferent i meravellosa, més enllà de la ciutat.
El sol rancuniós i fred, com un déu de Babilonia, dibuixava una línia molt nítida entre l’ombra i la claror, una ratlla precisa que ningú gosava travessar. Una gata rossa amb taques obscures, incomprensiblement anomenada Blanca, es movia de puntetes, sigil·losament, entre la roba penjada al celobert, que semblava peces de bacallà sec. La llum freda d’aquell dia clar de desembre esborrava qualsevol mena de matisos en el mur d’obra vista que tancava, al fons, el pati de la casa. Arrossegant com sempre les sabatilles amb una mecànica cadència, la senyora Leopoldi anava i venia pel passadís, en quarantena de penombra durant tot l’any. En aquella casa, la senyora Leopoldi i la seva rentadora, eren l’ordre, el progrés i la neteja, però ara com una boira fina, un silenci inquietant omplia de gom a gom l’espai on hi havia el safareig i la rentadora.
Arrecerada, en un equilibri precari, contra els pilars del viaducte del tren de França, l’habitatge dels Leopoldi tremolava amb el pas constant dels combois carregats d’automòbils i amb l’atrafegament imparable de la màquina de rentar, que centrifugava a tothora la bugada dels vuit membres d’aquella família. Dos nois rabassuts que encara anaven amb calça curta, la nena que ja estudiava mecanografia a l’acadèmia Factum, l’àvia Margarita i els dos esposos: Laura Tribau de Gou, dedicada a la llar i a la família i Leandre Leopoldi, comptable del senyor Puig, un majorista de vins i de fustes.
Fou una tarda silenciosa de diumenge; un alè glaçat, un fluid invisible que semblava sorgir de les clavegueres, o directament de l’avern, saturava de sensacions vagues l’àmbit discret d’aquella casa, mentre els gossos dormien ajaguts al costat de l’estufa i els coloms esperaven que el sol comencés definitivament a escalfar l’aire. Immòbils, com figures de cera entre les branques del cirerer, les aus miraven de lluny la ganyota trencada que la senyora Leopoldi deixava entreveure entre les tiretes gastades de la cortina. Mentrestant el seu marit intentava dormir la migdiada, estirat al sofà del menjador. Una finestra mal tancada li permetia escoltar la música melancòlica i queixosa d’un acordió, que li evocava confusament tot allò que el seu pare un dia li digué que podia haver estat i que certament no havia arribat mai a ser.
La rentadora havia deixat de funcionar. Els primers símptomes de la malaltia ja havien aparegut el divendres per la tarda, quan el sempre golut aparell no es va acabar la seva ració de Skip, aquell preuat sabó que recomanaven les veïnes de la tele i que ella comprava en forma de bidons cilíndrics de cartró, en la botiga del senyor Busquets. La tarda del dissabte la màquina va començar a emetre un sorollet, agut i queixós que va provocar l’alarma de la família, fou en aquell moment en què la senyora Leopoldi decidí anar fins a la cantonada, a can Renard, el lampista, per demanar-li consell i sobretot ajuda.
En Renard era un home menut, solter i pèl roig que arreglava qualsevol mena d’aparells amb ànima elèctrica, i la prova n’eren la corrua interminable d’artefactes que omplien caòticament tota l’extensió del seu taller; però els dissabtes a la tarda en Renard els dedicava inexcusablement a tocar l’acordió:
–No es preocupi senyora Leopoldi, dilluns a primera hora vindré a mirar-me la seva rentadora –li va dir en Renard mentre extreia de l’instrument els gemecs de “La mer est belle”–. És normal que la rentadora esbufegui una miqueta: Déu n’hi do! el tràfec que porta aquesta màquina a casa seva...
Però quan la senyora va tornar, la rentadora ja no funcionava: havia deixat anar una ranera terrible i després res, una opacitat gairebé imperceptible com un tel molt fi, com una cortina de seda que anava enfosquint sense remei el seu únic ull, solament un fil d’aigua li baixava per l’escletxa fins arribar a formar un petit bassal sabonós sobre el paviment grisós del celobert. La Blanca el va flairar amb aquella mena de desconfiança gairebé religiosa que practiquen sempre els gats, mentre la nena sortia de la cambra de bany amb les ungles pintades de color fúcsia brillant. Els nens van deixar de sobte els seus jocs pel passadís i l’àvia Margarita va aixecar la vista sobre l’horitzó de carei de les seves ulleres. El senyor Leopoldi donà per acabat definitivament el seu intent de migdiada, convençut que algun fet irremeiable havia succeït. Una mena d’instint fatal el va conduir cap al celobert. Sense acabar d’entrar del tot, en Leopoldi va mirar entre els llistons de la gelosia i va veure a la seva dona sentada a terra, al costat de la rentadora, gemegant. Com en un paisatge desolat, una llàgrima queia pel seu rostre.
En Renard no hi va poder fer res més i el dilluns només va poder certificar el que era evident: que la vida de les rentadores estava feta a imatge i semblança que la de la resta d’animals. Un mosso de cal serraller s’emportà la màquina amb un carretó, carrer avall, cap a l’indret inevitable on acabaven sempre els estris inservibles. Mentrestant els núvols es movien d’esma, darrera dels llums de Nadal, que vinclaven amb el seu pes, les branques despullades dels til·lers i les moreres. La senyora Leopoldi es va començar a vestir amb l’idea d’anar cap a la botiga d’electrodomèstics del carrer Nou, per comprar una nova rentadora, amb el tambor cilíndric cromat i més potent, una nova màquina que li fes oblidar el tràgic final de la vella. Mentrestant el seu marit es treia un bitllet de la cartera i el posava en la mà d’en Renard:
–Té, cent pessetes, i el dia de Nadal toca l’acordió per un de casa.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…