Ves al contingut principal

Quatre contes de Nadal (2005)

2. Animals domèstics

A mitja tarda d’aquell dia de desembre de 1974, la ciutat somnolent només es despertava a hores convingudes, amb el so escandalós i prepotent de les campanes que anunciaven el pas de les hores, la caducitat de la vida: consumir preferentment abans de la darrera campanada. Tot just unes lleus pinzellades de vida animal donaven a entendre que la ciutat era alguna cosa més que un munt de pedres dipositades, més o menys ordenadament, a l’aiguavés d’un turó. Quatre gavines grisenques sobrevolaven el riu, retallades clarament sobre el fons d’un cel blau blanquinós. Sota l’aigua freda del flum, unes carpes d’escata grossa es giraven a estones de panxa enlaire i mostraven el seu ventre argentat. Sobre els teulats, poblats per un estol d’antenes que intentaven captar el senyal en blanc i negre d’una mena de vida, diferent i meravellosa, més enllà de la ciutat.
El sol rancuniós i fred, com un déu de Babilonia, dibuixava una línia molt nítida entre l’ombra i la claror, una ratlla precisa que ningú gosava travessar. Una gata rossa amb taques obscures, incomprensiblement anomenada Blanca, es movia de puntetes, sigil·losament, entre la roba penjada al celobert, que semblava peces de bacallà sec. La llum freda d’aquell dia clar de desembre esborrava qualsevol mena de matisos en el mur d’obra vista que tancava, al fons, el pati de la casa. Arrossegant com sempre les sabatilles amb una mecànica cadència, la senyora Leopoldi anava i venia pel passadís, en quarantena de penombra durant tot l’any. En aquella casa, la senyora Leopoldi i la seva rentadora, eren l’ordre, el progrés i la neteja, però ara com una boira fina, un silenci inquietant omplia de gom a gom l’espai on hi havia el safareig i la rentadora.
Arrecerada, en un equilibri precari, contra els pilars del viaducte del tren de França, l’habitatge dels Leopoldi tremolava amb el pas constant dels combois carregats d’automòbils i amb l’atrafegament imparable de la màquina de rentar, que centrifugava a tothora la bugada dels vuit membres d’aquella família. Dos nois rabassuts que encara anaven amb calça curta, la nena que ja estudiava mecanografia a l’acadèmia Factum, l’àvia Margarita i els dos esposos: Laura Tribau de Gou, dedicada a la llar i a la família i Leandre Leopoldi, comptable del senyor Puig, un majorista de vins i de fustes.
Fou una tarda silenciosa de diumenge; un alè glaçat, un fluid invisible que semblava sorgir de les clavegueres, o directament de l’avern, saturava de sensacions vagues l’àmbit discret d’aquella casa, mentre els gossos dormien ajaguts al costat de l’estufa i els coloms esperaven que el sol comencés definitivament a escalfar l’aire. Immòbils, com figures de cera entre les branques del cirerer, les aus miraven de lluny la ganyota trencada que la senyora Leopoldi deixava entreveure entre les tiretes gastades de la cortina. Mentrestant el seu marit intentava dormir la migdiada, estirat al sofà del menjador. Una finestra mal tancada li permetia escoltar la música melancòlica i queixosa d’un acordió, que li evocava confusament tot allò que el seu pare un dia li digué que podia haver estat i que certament no havia arribat mai a ser.
La rentadora havia deixat de funcionar. Els primers símptomes de la malaltia ja havien aparegut el divendres per la tarda, quan el sempre golut aparell no es va acabar la seva ració de Skip, aquell preuat sabó que recomanaven les veïnes de la tele i que ella comprava en forma de bidons cilíndrics de cartró, en la botiga del senyor Busquets. La tarda del dissabte la màquina va començar a emetre un sorollet, agut i queixós que va provocar l’alarma de la família, fou en aquell moment en què la senyora Leopoldi decidí anar fins a la cantonada, a can Renard, el lampista, per demanar-li consell i sobretot ajuda.
En Renard era un home menut, solter i pèl roig que arreglava qualsevol mena d’aparells amb ànima elèctrica, i la prova n’eren la corrua interminable d’artefactes que omplien caòticament tota l’extensió del seu taller; però els dissabtes a la tarda en Renard els dedicava inexcusablement a tocar l’acordió:
–No es preocupi senyora Leopoldi, dilluns a primera hora vindré a mirar-me la seva rentadora –li va dir en Renard mentre extreia de l’instrument els gemecs de “La mer est belle”–. És normal que la rentadora esbufegui una miqueta: Déu n’hi do! el tràfec que porta aquesta màquina a casa seva...
Però quan la senyora va tornar, la rentadora ja no funcionava: havia deixat anar una ranera terrible i després res, una opacitat gairebé imperceptible com un tel molt fi, com una cortina de seda que anava enfosquint sense remei el seu únic ull, solament un fil d’aigua li baixava per l’escletxa fins arribar a formar un petit bassal sabonós sobre el paviment grisós del celobert. La Blanca el va flairar amb aquella mena de desconfiança gairebé religiosa que practiquen sempre els gats, mentre la nena sortia de la cambra de bany amb les ungles pintades de color fúcsia brillant. Els nens van deixar de sobte els seus jocs pel passadís i l’àvia Margarita va aixecar la vista sobre l’horitzó de carei de les seves ulleres. El senyor Leopoldi donà per acabat definitivament el seu intent de migdiada, convençut que algun fet irremeiable havia succeït. Una mena d’instint fatal el va conduir cap al celobert. Sense acabar d’entrar del tot, en Leopoldi va mirar entre els llistons de la gelosia i va veure a la seva dona sentada a terra, al costat de la rentadora, gemegant. Com en un paisatge desolat, una llàgrima queia pel seu rostre.
En Renard no hi va poder fer res més i el dilluns només va poder certificar el que era evident: que la vida de les rentadores estava feta a imatge i semblança que la de la resta d’animals. Un mosso de cal serraller s’emportà la màquina amb un carretó, carrer avall, cap a l’indret inevitable on acabaven sempre els estris inservibles. Mentrestant els núvols es movien d’esma, darrera dels llums de Nadal, que vinclaven amb el seu pes, les branques despullades dels til·lers i les moreres. La senyora Leopoldi es va començar a vestir amb l’idea d’anar cap a la botiga d’electrodomèstics del carrer Nou, per comprar una nova rentadora, amb el tambor cilíndric cromat i més potent, una nova màquina que li fes oblidar el tràgic final de la vella. Mentrestant el seu marit es treia un bitllet de la cartera i el posava en la mà d’en Renard:
–Té, cent pessetes, i el dia de Nadal toca l’acordió per un de casa.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…