Ves al contingut principal

La gata sobre el televisor

Les festes de Nadal es van desencadenant segons el pla previst. Es comença amb la família de primer grau i després es va baixant pels esgraons de la selecció natural fins a arribar al dia de cap d’any. Qui finalment sobreviu pot considerar-se un digne representant de la nostra espècie i qui no, mala sort; això sí sempre pot fer donació del seu fetge a la ciència. Ja saben que els científics són del morro fi i sempre els hi ha agradat el paté al cava.
El dia de Sant Esteve a muntanya hi fa un fred que pela, sec i aspre, que els que venim de la humida Girona apreciem com un regal de la natura. A Sant Joan de les Abadesses ens hi reunim una colla de cosins, mig-cosins, cosins-nebots i tiets-avis; gent de tota mena i condició que un dia a l’any decidim conviure durant unes hores en un pis unifamiliar amb vistes cap a la vall de Camprodon. 
Tretze persones entatxonades en un menjador-estar provoquen un caos considerable que els amfitrions dissimulen com poden, però amb un somriure permanent als llavis. Només la gata, acostumada a campar lliurement pels seus dominis, ens mira amb un desdeny infinit i s’amaga vés a saber on, durant una llarga estona. Després dels regals, de l’escudella i dels torrons, ve una llarga conversa que reprèn, any rere any, pels mateixos viaranys de sempre. 
Finalment la tensió baixa, els plats tornen cap a la cuina i la gata torna a aparèixer, ara sobre el televisor, ens mira amb els ulls molt oberts; els gats busquen l’escalfor i per fi ha trobat un lloc que encara conserva el caliu d’hores passades. Ella probablement sap alguna cosa que nosaltres ignorem, la seva raça de felins ens ha acompanyat des de les albors de la civilització i si alguna cosa ha après, és de quin peu calcem. Vindran altres Nadals i Sant Esteves, nosaltres anirem parlant de les nostres coses i la gata ens anirà contemplant des de la seva altura moral: sobre un televisor apagat.


2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…