Ves al contingut principal

La festa dels descreguts

La vida és un interval de temps que comptem amb les eines que tenim a mà, un segon és la deumilionèsima part del quadrant de la roda de la vida, una dia és el contingut d’un recipient irregular i un any és un territori discret que limita al nord amb l’hivern i al sud amb l’estiu. La vida és un camí comunal, a vegades de pas restringit, val més agafar-s’ho amb calma i anar fent.
La vida és com una roda que ens porta de Nadal en Nadal, d’any nou en any nou, de foscor en foscor. Els catalans som així, ens agraden aquesta mena de celebracions contradictòries. Ens agrada la foscor per poder encendre les llums, ens agrada la fredor per poder-nos abrigar i la disbauxa per descansar. Quan arriben aquestes festes ens aflora aquella substància fosca que durant l’any s’ha anat dipositant al fons d’allò que anomenem la consciència col·lectiva. És una mena de barreja d’arrels iberes i indoeuropees, de sediments extremadament pagans i unes quantes fulles podrides de tradició catòlica.
Quan les festes de Nadal trepitgen fort al fons del dipòsit, tot aquest solatge torna a quedar en suspensió, en el líquid viscós de la modernitat i la globalització. Nosaltres, els descreguts, per Nadal fem festa grossa: fem cagar el tió fins que el cor ens diu prou, decorem un arbre de Nadal cultivat per ser sacrificat i els nostres fills juguen amb les figuretes del pessebre com si fossin ninots de playmobil.
De fet els nens, són els que s’ho passen millor, ells no veuen la diferència entre Santa Claus, els Reis d’Orient i els dimonis dels Pastorets: tots són gent disfressada, no se sap ben bé perquè; a fi de comptes sempre són els pares els que acaben traient la tarja de crèdit per comprar la darrera joguina tecnològica, sense la qual no podrien passar. Però no ens queixem que la vida és això: una roda que ens porta de Nadal en Nadal, un interval de temps entre la liquidació de la Visa i el proper termini de l’hipoteca. La vida és una llum que s’extingeix a la vertiginosa velocitat d’un Nadal per any.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…