Ves al contingut principal

La festa dels descreguts

La vida és un interval de temps que comptem amb les eines que tenim a mà, un segon és la deumilionèsima part del quadrant de la roda de la vida, una dia és el contingut d’un recipient irregular i un any és un territori discret que limita al nord amb l’hivern i al sud amb l’estiu. La vida és un camí comunal, a vegades de pas restringit, val més agafar-s’ho amb calma i anar fent.
La vida és com una roda que ens porta de Nadal en Nadal, d’any nou en any nou, de foscor en foscor. Els catalans som així, ens agraden aquesta mena de celebracions contradictòries. Ens agrada la foscor per poder encendre les llums, ens agrada la fredor per poder-nos abrigar i la disbauxa per descansar. Quan arriben aquestes festes ens aflora aquella substància fosca que durant l’any s’ha anat dipositant al fons d’allò que anomenem la consciència col·lectiva. És una mena de barreja d’arrels iberes i indoeuropees, de sediments extremadament pagans i unes quantes fulles podrides de tradició catòlica.
Quan les festes de Nadal trepitgen fort al fons del dipòsit, tot aquest solatge torna a quedar en suspensió, en el líquid viscós de la modernitat i la globalització. Nosaltres, els descreguts, per Nadal fem festa grossa: fem cagar el tió fins que el cor ens diu prou, decorem un arbre de Nadal cultivat per ser sacrificat i els nostres fills juguen amb les figuretes del pessebre com si fossin ninots de playmobil.
De fet els nens, són els que s’ho passen millor, ells no veuen la diferència entre Santa Claus, els Reis d’Orient i els dimonis dels Pastorets: tots són gent disfressada, no se sap ben bé perquè; a fi de comptes sempre són els pares els que acaben traient la tarja de crèdit per comprar la darrera joguina tecnològica, sense la qual no podrien passar. Però no ens queixem que la vida és això: una roda que ens porta de Nadal en Nadal, un interval de temps entre la liquidació de la Visa i el proper termini de l’hipoteca. La vida és una llum que s’extingeix a la vertiginosa velocitat d’un Nadal per any.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…