Ves al contingut principal

Tardor a Maià

El cementiri de Maià de Montcal és un clos petit, sota l’ombra romànica de Sant Vicenç, l’església del poble. En els seus nínxols hi descansen il·lustres agricultors, gent sensata i anònima que es van passar la vida cultivant camps de blat de moro i alguna vinya escadussera. Des dels seus murs es pot veure encara algun oliverar i boscos d’alzines i roures que semblen voler acomboiar a la Mare de Déu del Mont fins al campdamunt del Montcal.
L’Ernest Lluch va deixar dit que volia descansar entre els murs d’aquell cementiri, entre els troncs d’uns xiprers feixucs i a mercè d’uns vents que no saben si creure’s de la Garrotxa o de l’Empordà. Des de la seva mort, ara ja fa cinc tardors, els seus amics –que són molts– anem a visitar-lo com a mínim una vegada a l’any. Sembla estrany però encara el tenim present. A nosaltres ens ha tocat viure en aquest món que continua girant enfollit, mentre ell descansa per sempre darrera d’una làpida modesta, que només és capaç de mantenir en ordre les lletres del seu nom. L’Ernest fou un home intel·ligent que va saber seduir a tots els que el vam conèixer i que encara ens continua captivant amb la llum inextingible del seu record. Des de la seva mort, cada vint-i-u de novembre, la meva agenda xerrica amb el to sepulcral i profund de les notícies imprevistes. Els humans estem fets de pors, d’incerteses i d’enveges. Ens llevem pel matí sense saber com acabarà el dia i caminem perduts pels carrers de la nostra vida amb un objectiu imperiós però imprecís. Jo mateix que en el seu moment vaig envejar l’Ernest per la seva vida, ara tinc la temptació d’envejar-lo per la seva mort, o, més ben dit, per la manera en què té de continuar vivint entre nosaltres sense haver de pagar impostos, ni haver de donar conversa als ascensors i sobretot sense haver de continuar lluitant cada dia per allò que és evident.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…