Ves al contingut principal

Barretades / Montaigne i la UdG

La Universitat de Girona fou en el seu moment el gran somni d’una ciutat petita. Ara el somni ja és una realitat i les eleccions a rector que es desenvolupen aquests dies són la prova de la seva maduresa. La ciutat i la UdG, malgrat tot, no han sabut encaixar del tot bé; segurament en una població com Girona el pes d’una universitat s’hauria de fer notar molt més. Es pot entendre que això també és prova de maduresa ciutadana, però jo no ho crec.
Sigui quin sigui el resultat, tan en Sergi Bonet com l’Anna Maria Geli tenen l’obligació d’acostar posicions amb la ciutat i de compartir més projectes junts. La universitat ha de comprendre que l’apel·latiu “de Girona” no és simplement una qüestió semàntica sinó el complement necessari que li dóna credibilitat. I la ciutat ha de començar a pensar que el seu creixement ha d’anar compassat amb el de la universitat. Girona s’ha de vendre com una ciutat universitària i per tant generadora de cultura i de coneixement, però també ha de saber oferir els serveis necessaris a la comunitat educativa. El resultat d’aquesta primera volta de les eleccions ens ha deixat una lleu alenada d’esperança. Després d’uns anys de confusió, esperem que el nou rector o rectora tinguin la força i les ganes de portar aquesta universitat al lloc que es mereix. Montaigne deia que, en el seu temps, havia conegut a cent artesans i cent pagesos més savis i més feliços que un rector d’universitat. Segur que a hores d’ara hi deu haver centenars de potencials candidats a rector més savis i més feliços que els dos que es disputaran el càrrec dimarts que vé, però només en Sergi Bonet i l’Anna Maria Geli han sabut encapçalar i liderar aquesta alternativa que ara s’albira. La gran família de la UdG serà governada per un nou rector i segur que serà bo per la ciutat, encara que com també deia Montaigne: governar una família és gairebé tan difícil com governar un regne.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…