Ves al contingut principal

Barretades / Montaigne i la UdG

La Universitat de Girona fou en el seu moment el gran somni d’una ciutat petita. Ara el somni ja és una realitat i les eleccions a rector que es desenvolupen aquests dies són la prova de la seva maduresa. La ciutat i la UdG, malgrat tot, no han sabut encaixar del tot bé; segurament en una població com Girona el pes d’una universitat s’hauria de fer notar molt més. Es pot entendre que això també és prova de maduresa ciutadana, però jo no ho crec.
Sigui quin sigui el resultat, tan en Sergi Bonet com l’Anna Maria Geli tenen l’obligació d’acostar posicions amb la ciutat i de compartir més projectes junts. La universitat ha de comprendre que l’apel·latiu “de Girona” no és simplement una qüestió semàntica sinó el complement necessari que li dóna credibilitat. I la ciutat ha de començar a pensar que el seu creixement ha d’anar compassat amb el de la universitat. Girona s’ha de vendre com una ciutat universitària i per tant generadora de cultura i de coneixement, però també ha de saber oferir els serveis necessaris a la comunitat educativa. El resultat d’aquesta primera volta de les eleccions ens ha deixat una lleu alenada d’esperança. Després d’uns anys de confusió, esperem que el nou rector o rectora tinguin la força i les ganes de portar aquesta universitat al lloc que es mereix. Montaigne deia que, en el seu temps, havia conegut a cent artesans i cent pagesos més savis i més feliços que un rector d’universitat. Segur que a hores d’ara hi deu haver centenars de potencials candidats a rector més savis i més feliços que els dos que es disputaran el càrrec dimarts que vé, però només en Sergi Bonet i l’Anna Maria Geli han sabut encapçalar i liderar aquesta alternativa que ara s’albira. La gran família de la UdG serà governada per un nou rector i segur que serà bo per la ciutat, encara que com també deia Montaigne: governar una família és gairebé tan difícil com governar un regne.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…