Ves al contingut principal

Barretades / L'hora del teatre

Amb els anys diuen que un va agafant seguretat i experiència, però de fet l’únic que ens passa és que anem perdent facultats. Les neurones ens abandonen, de la mateixa manera com les rates fugen per les amarres d’un vaixell empestat. Amb el temps un s’arrapa desesperadament a les rutines com si fos el darrer salvavides, mentre les aletes dels taurons del temps van dibuixant cercles concèntrics cada vegada més petits al nostre voltant.
Tot això se’ns fa evident de maneres diverses i cadascú s’ho pren amb el grau de relativitat que li permet la seva religió. Jo, per exemple, ho noto perquè cada vegada se’m fa més feixuc anar al teatre. A dos quarts d’onze, que és l’hora en què generalment es programen les estrenes de Temporada Alta, ja fa estona que faig nones. Alguna vegada que he intentat fer-me el valent ja pesava figues abans d’acabar el primer acte. Suposo que això del teatre deu ser un afer de joves o, com a mínim, de gent molt desperta, o que a l’endemà es pot llevar a l’hora que vol. Jo ja em donava per vençut perquè generalment a tothom que li parlo del tema em mira amb cara de circumstàncies; però l’altre dia vaig llegir al diari que uns actors anglesos s’havien quedat molt sorpresos per aquests horaris tan tardans dels teatres gironins, amb la qual cosa sempre em queda l’esperança de pensar que normal, allò que es diu ben normal, no ha de ser aquesta circumstància. Espero que la temporada que vé, amb el Teatre Municipal ja definitivament renovat, restaurat i rejovenit, els programadors teatrals gironins també puguin pensar en la gent com jo, que voldria poder anar al teatre a una hora més d’acord amb el seu cicle vital. Diuen que el món és un teatre, probablement no tothom té dret a ser-ne el protagonista, però com a mínim ens haurien de deixar que en gaudíssim com a espectadors.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…