Ves al contingut principal

Barretades / Els absents

L’endemà del dia de Tots Sants despareixen els automòbils forans que havíen envaït completament durant unes hores la ciutat en festes. Despareixen tots els forasters que omplien a vessar cada racó de Girona. L’endemà de Tots Sants és el dia dels Difunts, el dia dels morts que reposen feliços en la pau dels cementiris. Són els nostres morts, absències entranyables, que ens acompanyen durant les nostres vides, com els espais en blanc entre les paraules, necessaris per a comprendre el sentit de les frases. Els morts són com la consistència constatable de la boira sobre el riu, són una realitat pintoresca i cromolitografiada, són com una fotografia descolorida, un món mig esborrat en una làpida, un dolor gairebé oblidat, però encara present. Els morts són una veu llunyana que es perd entre els arbres i les cases, els morts estan sempre entre nosaltres, caminen al nostre costat, riuen quan els fem riure i ploren quan creuen que han de plorar. Tots els morts es passegen amunt i avall sense descans, però el dia de difunts, com un rellotge, ens esperen al cementiri, ben vestits i amb la clenxa recta. Són feliços amb ben poca cosa, pobres ànimes en pena, amb quatre flors en tenen prou per anar tirant. De morts, com de vius, n’hi ha de tota mena. Hi ha morts grossos com una muntanya i n’hi ha de petits com un granet de sorra. N’hi ha que tenen nom i cognoms i altres que són simplement un rostre, una veu, un desig o una sensació confusa. Tots ells en un moment o l’altre van ser protagonistes del seu present com ara nosaltres ho som del nostre. Sense ells no haguéssim estat possibles i per aquesta raó avui els honorem, tal com van fer ells mentre van poder, any rere any, l’endemà de Tots Sants. Per un dia els xiprers apunten cap al cel sense recança, amb la seguretat de qui sap el que es fa i amb l’orgull de la feina ben feta. El dia dels difunts el vell de la casa es posa anís al café per a rebaixar-ne la consistència i veu a la salut dels absents, tot esperant que la seva absència ben aviat s’esbaeixi, per deixar pas als altres que esperen.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…