Ves al contingut principal

Barretades / Els absents

L’endemà del dia de Tots Sants despareixen els automòbils forans que havíen envaït completament durant unes hores la ciutat en festes. Despareixen tots els forasters que omplien a vessar cada racó de Girona. L’endemà de Tots Sants és el dia dels Difunts, el dia dels morts que reposen feliços en la pau dels cementiris. Són els nostres morts, absències entranyables, que ens acompanyen durant les nostres vides, com els espais en blanc entre les paraules, necessaris per a comprendre el sentit de les frases. Els morts són com la consistència constatable de la boira sobre el riu, són una realitat pintoresca i cromolitografiada, són com una fotografia descolorida, un món mig esborrat en una làpida, un dolor gairebé oblidat, però encara present. Els morts són una veu llunyana que es perd entre els arbres i les cases, els morts estan sempre entre nosaltres, caminen al nostre costat, riuen quan els fem riure i ploren quan creuen que han de plorar. Tots els morts es passegen amunt i avall sense descans, però el dia de difunts, com un rellotge, ens esperen al cementiri, ben vestits i amb la clenxa recta. Són feliços amb ben poca cosa, pobres ànimes en pena, amb quatre flors en tenen prou per anar tirant. De morts, com de vius, n’hi ha de tota mena. Hi ha morts grossos com una muntanya i n’hi ha de petits com un granet de sorra. N’hi ha que tenen nom i cognoms i altres que són simplement un rostre, una veu, un desig o una sensació confusa. Tots ells en un moment o l’altre van ser protagonistes del seu present com ara nosaltres ho som del nostre. Sense ells no haguéssim estat possibles i per aquesta raó avui els honorem, tal com van fer ells mentre van poder, any rere any, l’endemà de Tots Sants. Per un dia els xiprers apunten cap al cel sense recança, amb la seguretat de qui sap el que es fa i amb l’orgull de la feina ben feta. El dia dels difunts el vell de la casa es posa anís al café per a rebaixar-ne la consistència i veu a la salut dels absents, tot esperant que la seva absència ben aviat s’esbaeixi, per deixar pas als altres que esperen.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…