Ves al contingut principal

Barretades / El caminant

El senyor Fernández és un home que camina, que ressegueix constantment tots i cadascun dels carrers de Girona, de la nova i de la vella, de la riba dreta i l’esquerra. És un home menut i prim, cabells grisos com el seu vestit; contempla la ciutat amagat darrera d’una mirada beatífica i s’agafa les mans a l’esquena en un posat perpetu d’estar rumiant i rumiant alguna cosa important. Té l’aire d’un savi distret i un somriure de conill una mica entremaliat de qui sap alguna veritat compromesa i la calla per educació.
Camina amb el cap lleugerament vinclat cap endavant, com si busqués entre les rajoles de la vorera el sentit de la vida, un secret arcà, inextricable, que algun dia trobarà entre les fulles i els papers, entre els xiclets i les burilles. Però mentrestant el senyor Fernández camina, cada dia, a tothora. Quan acaba un carrer en comença un altre, sempre a la mateixa velocitat, sempre amb el mateix posat, sempre vestit de gris. El senyor Fernández es part del meu imaginari, del meu paisatge, és un matís imprescindible en la gamma de colors de la meva ciutat. Girona és una ciutat per ser passejada, per caminar-la i el ell ho fa insistentment, però amb elegància. Sense ell Girona podria continuar essent Girona, però seria una Girona sense el senyor Fernández, o sigui, una realitat diferent, un univers trasbalsat per un forat negre. El senyor Fernández és la demostració palpable de la precarietat de l’ordre, sense ell el desequilibri de la realitat cauria pel seu propi pes. Algun dia els arbres de la Devesa es moriran i algú n’haurà de plantar de nous, algun dia el senyor Fernández desapareixerà i algú haurà de seguir el seu exemple, els carrers de la ciutat necessiten ser transitats per una força tranquil·la que vetlli per l’ordre immutable que no s’ha de trencar mai.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…